Segons el diccionari de la llengua catalana, la indiferència és “l’absència d’interès respecte a alguna cosa.” Es pot afirmar, en aquest sentit, que la major part dels governs europeus no han estat indiferents davant la invasió russa a Ucraïna.
La seva actitud i les declaracions dels seus principals responsables han anat sempre en la mateixa línia: condemnar l’agressió i oferir ajuda militar i humanitària al país presidit per VolodímirZelenski. Les contínues visites de caps de govern a Kíiv o a altres municipis ucraïnesos que han patit l’horror de la guerra evidencien que aquest compromís s’allargarà fins que un acord just de pau sigui una realitat.
A més, bona part de les capitals i de les grans ciutats del continent han acollit refugiats procedents del país envaït perquè han entès que era una qüestió de solidaritat, fraternitat i humanitat davant un atac sense precedents a les portes de la Unió Europea. La resposta política comunitària, tenint en compte la situació de conflicte bèl·lic, les aspiracions imperialistes i imprevisibles del president rus i les contradiccions pròpies de societats cada cop més complexes, ha estat prou notable. La prova més evident d’aquest fet és que, sense l’ajut occidental, avui Putin controlaria bona part del territori ucraïnès.
Per contra, i tenint present la definició que ofereix el diccionari de la paraula “indiferència”, es pot assegurar que un gruix important de la classe política del continent ha mostrat poc interès per la situació de patiment o desesperació per la que estan passant centenars de milers de palestins a Gaza. Uns palestins que veuen amb els seus propis ulls com les bombes israelianes estan matant els seus familiars i com la falta de menjar o de medicaments està condemnant molts infants a la malnutrició o a la mort.
És cert que l’injustificat i mortífer atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 contra població israeliana ha estat el desencadenant de l’actual situació, però res explica o avala una resposta política com la que té l’executiu ultraconservador i extremista de Netanyahu, i menys envers població civil. L’odi només engendra més odi.
En tot cas, és una realitat que des de fa massa mesos ens hem acostumat a veure en directe a través dels informatius televisius el genocidi que està duent a terme el primer ministre israelià. Les imatges que apareixen als nostres plasmes, no obstant això, han tingut un efecte pràcticament imperceptible en el taulell polític internacional i en l’actitud de bona part dels màxims responsables de les administracions comunitàries.
És a dir, molts lamenten la situació que pateixen els palestins, però no posen sobre la taula mesures plausibles que parin els peus a Netanyahu. El mateix sentit de la humanitat, solidaritat i suport que han mostrat figures com Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, envers Ucraïna ha brillat per la seva absència a Gaza.
Ho resumia bé JosepBorrell la setmana passada després de rebre un prestigiós guardó: “Europa té capacitat i mitjans no només per protestar, sinó per influir en la conducta. I no ho fa. Subministrem la meitat de les bombes que cauen sobre Gaza. I si de veritat creiem que hi ha massa morts, la resposta natural seria subministrar menys armes i utilitzar la palanca de l’acord d’associació per exigir que es respecti el dret internacional humanitari i no només lamentar que no es faci.”
Putin, malgrat el suport de diverses autocràcies, ha fracassat en la seva mal anomenada “operació militar especial” a Ucraïna. Netanyahu, en canvi, se sent impune (també gràcies al suport de Trump) per fer el que vulgui amb la població que (sobre)viu a la Franja.
La diferència entre els dos casos? El paper de les institucions i dels governs europeus. El flirteig amb la indiferència té conseqüències per a les persones i, molt especialment, per a aquelles que no tenen ni veu ni vot. Més val que els líders europeistes en prenguin nota abans no sigui -si és que ja no ho és- massa tard.
