La recuperació de la memòria col·lectiva traspassa l’exercici acadèmic: és un acte de justícia social que reclama rigor històric i compromís pedagògic. En un context d’auge de les dretes i ultradretes, amb el seu negacionisme que busca ocultar, banalitzar o distorsionar la història, defensar aquest dret col·lectiu és més urgent que mai. Cal explicar els fets amb claredat i precisió, rebutjant visions simplistes.
Sovint s’ha presentat la Guerra Civil com «una guerra d’Espanya contra Catalunya», on tots els catalans haurien estat víctimes d’una invasió aliena, una horda militar imposada des de fora. Aquesta narrativa, difosa en mitjans de comunicació, xarxes socials i aules, deforma la realitat.
Quan la memòria democràtica aconsegueix entrar als centres educatius, hi ha qui la desvirtua blanquejant el passat, tot i que entendre’l és essencial per enfortir la democràcia. La memòria no pot reduir-se a homenatges; ha de disseccionar els mecanismes estructurals que van propiciar els fets, sense caure en manipulacions.
Sortosament, les inqüestionables dades històriques desmenteixen els relats simplificats. Determinats sectors, lluny de ser víctimes, es van beneficiar del franquisme i van ser peces clau en la repressió. Les elits econòmiques catalanes van col·laborar activament amb el règim sorgit de la derrota republicana. La dictadura els va permetre recuperar l’hegemonia de classe qüestionada durant la República i eliminar dissidències, controlant una classe obrera que havia desafiat el seu poder. La delació, la denúncia i la venjança es van normalitzar com a eines per preservar l’statu quo, alterat pels canvis socials republicans. Molts catalans de vuit generacions, potser sense vestir la camisa blava per qüestions d’«estètica», van ser entusiastes còmplices del nou ordre.
Josep Antoni Pozo, amb una recerca meticulosa, demostra que la Guerra Civil va ser, en essència, una lluita de classes. Analitza la repressió franquista a Sabadell a través de l’estudi de més d’un miler de consells de guerra sumaríssims instruïts entre 1939 i 1945. L’autor dissecciona els mecanismes repressius: qui eren els perseguits, per què, i quins interessos econòmics i socials s’hi amagaven. El nucli del llibre rau en l’anàlisi d’aquests processos militars, dissenyats per legitimar l’extermini. Pozo detalla cada etapa, des de l’atestat policial fins a la sentència, gairebé sempre cruel i previsible. Les víctimes? Majoritàriament obrers, sindicalistes i militants de base, sense recursos per defensar-se. Els beneficiaris? Aquells que, sota la bandera de l’«ordre», van consolidar el seu poder amb el suport de la dictadura.
El règim va institucionalitzar la delació i la venjança per neutralitzar qualsevol oposició, especialment la de la classe treballadora. Pozo subratlla que la repressió no va ser només política, sinó un instrument de dominació econòmica i social. Empresaris i fabricants sabadellencs, anomenats «gent d’ordre», denunciaven rivals o treballadors incòmodes, conscients que això podia derivar en presó o afusellament. La violència no es limitava al físic: l’ofec econòmic i la humiliació sistemàtica de famílies senceres eren part d’un pla calculat. La «neteja social» i la revenja van ser el combustible del franquisme.
Amb noms i cognoms, Pozo identifica els implicats, incloent-hi els «homes de palla» que operaven a l’ombra. Cada cas judicial es converteix en un retrat de les xarxes de poder locals, des de l’inici del procés fins a la sentència.
Sabadell, però, és un mirall d’un patró generalitzat a tot el territori.El llibre revela una violència estructural que no va ser una anomalia, sinó la norma. Documenta fets silenciats que la ciutadania té dret a conèixer, posant al descobert les múltiples formes de la repressió de postguerra, algunes encara poc explorades.
La batalla per la memòria és una lluita per la veritat. Sota el pes de la victòria no és només un llibre d’història: és una eina política que ens confronta amb un passat incòmode però irrefutable. El franquisme va triomfar perquè va canalitzar odis, pors i ambicions, amb la complicitat decisiva d’aquells que avui prefereixen oblidar.
