Sala-i-Martín torna a fer el ridícul, ‘despullat’ de nou per Rosell

El laportisme amb més rang dins l’estructura mediàtica i de l’aparell que corroeix sistemàticament i diàriament la realitat barcelonista reacciona sempre amb rancúnia, ira, enveja i un relat que voreja -si no comet plenament- el delicte d’odi quan es tracta de Sandro Rosell. Una figura que cada cop que apareix a l’escena blaugrana, encara que sigui de forma tangencial, deixa completament en evidència els laportistes més il·lustres i recalcitrants, com el que són en essència: claca, mentiders, aprofitats, barroers i fanatitzats que han après a rebre subsidis, d’una manera o altra, del Barça; tots ells paràsits del gran depredador que és Joan Laporta.

Només una frase de Rosell, “Jan, pensa només en el Barça”, referida al que cal fer ara que el vent bufa a favor, ha provocat que aquell bestiari carronyaire que escorta el president inundés les xarxes d’insults i un ressentiment exagerat, com si aquella simple al·lusió els hagués esquitxat amb àcid.

Es pot prendre com a referència significativa el missatge de Xavier Sala-i-Martin, probablement un dels ignorants més cèlebres del laportisme que, a més de la seva acreditada incapacitat en matèria econòmica, ara també demostra que, pel que fa al dret, la seva comprensió en el context Barça és absolutament limitada. O bé això o directament ha fet de la mentida i de la fal·làcia el seu modus operandi per mantenir-se com a home fort, de vegades extravagant bufó assembleari, del president.

Aquesta ha estat la seva resposta, per altra banda previsible: “Quan tu i el Bartomeu vau fer condemnar el club per delictes fiscals resultat de decisions que havieu pres vosaltres PERSONALMENT, tu pensaves només en el Barça? Si us plau, Sandro, deixa ja de fer el préssec!!!”.

Es refereix a la sentència final del cas Neymar 1, resolta amb una condemna per delicte fiscal contra el FC Barcelona, fruit d’aquella querella inicial de Jordi Cases, promoguda des de l’entorn mateix de Laporta i amb el suport de la llotja del Bernabéu, amb l’únic objectiu que l’Audiència Nacional empresonés Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. Aquest era el pla i únic objectiu d’una maniobra, una mena d’operació Catalunya en miniatura orquestrada des del laportisme per evitar que el Barça, amb el trident Messi-Suárez-Neymar, continués sent el club dominador del futbol mundial sense Laporta ni Guardiola.

Sobre aquesta postura inconfessable i vergonyosa del mateix entorn barcelonista (el laportista), que abans havia governat i ara ha tornat, el militant Sala-i-Martín no diu res perquè, en realitat, el que més li cou és que la gestió d’aquell mateix equip liderat per Messi, sota el seu suport, va acabar amb 81 milions de pèrdues, mentre que sota la presidència de Rosell es van obtenir gairebé 200 milions de benefici i més títols encara.

La lliçó és que els mateixos barcelonistes amb poder i influència des de l’oposició -és a dir, Laporta i acòlits com Sala i Martín- van intentar per tots els mitjans, i finalment ho van aconseguir, fer fora primer Rosell i després Bartomeu, encara que fos a costa de perjudicar el Barça en un moment en què podia perllongar-se el cicle guanyador iniciat amb Messi i la primera generació d’or de la Masia.

Sala-i-Martín sap millor que ningú que el fallit cas Neymar 1 va sortir de l’Audiència Nacional perquè no hi havia fonament per portar davant dels tribunals cap dels dos presidents contra els quals anava dirigida la querella. Sandro Rosell mai va ser imputat per la senzilla raó que ja no era president, i Josep Maria Bartomeu, tampoc, perquè els advocats del club, sabent que les poderoses i obscures forces darrere la querella no es conformarien amb res, es van afanyar a realitzar un ingrés complementari a Hisenda per si la maquinació acabava en aquell terreny. Era evident, i va quedar provat en dos judicis, que l’operació del fitxatge de Neymar va ser correcta i transparent, per més que el Reial Madrid -o sigui, Florentino Pérez- intentés embrutar-la per tots els mitjans. Florentino i el laportisme compartien llavors, com ara, massa interessos comuns, inclosa la venjança contra Rosell per haver-li arrabassat Neymar davant del seu nas.

Per tant, i en conclusió, com també sap Sala-i-Martín, difícilment Rosell i Bartomeu podien pactar cap sentència contra el club per salvar-se ells mateixos quan mai van estar formalment imputats ni acusats. És sabut que fins i tot la mateixa Hisenda es va sorprendre que l’Audiència Provincial de Barcelona, on va anar a parar la denúncia per manca de solidesa de l’acusació, revelés un possible frau fiscal, quan la inspecció i revisió del fitxatge havia estat aprovada per Hisenda anys abans.

També és conegut que si el Barça anava a judici, havia d’aprovisionar 90 milions –el que reclamava Hisenda– durant tot el temps que es pogués perllongar la causa. Per aquest motiu, la junta va decidir assumir un suposat delicte per 12 milions que, per compensació amb la quantitat que el club havia ingressat preventivament com a pagament de l’IRPF de la indemnització pagada al pare de Neymar pel fitxatge, va acabar en unes pèrdues de 4 milions. Curiós que Hisenda reclamés de sobte com a salari de Neymar aquest pagament per uns anys en què Neymar jugava al Santos. Va ser el botí mínim que l’Estat va obtenir d’aquella gran jugada d’abús de poder a l’Audiència Nacional.

En qualsevol cas, el fitxatge de Neymar, contra el qual aquell sector laportista del barcelonisme –i de la premsa– es va acarnissar com si els hi anés la vida, va deixar un benefici net de 122 milions al FC Barcelona. Res a veure amb algunes operacions de Laporta & Sala-i-Martín que, com Can Rigalt, Sogecable, Ibrahimovic, Henry, Eto’o i Mediapro, van provocar pèrdues al club superiors als 100 milions. Sí, això de Sala-i-Martín continua sent força ridícul, per no parlar del seu intent de colar als socis uns comptes sense auditar de la temporada 2009-10, suplantant com a tresorer al vicepresident econòmic de la junta.

Per cert, que el nom i la foto de Xavier Sala-i-Martín formen part de la documentació utilitzada per captar inversors per a l’expansió xinesa del Reus, aquella que, per ara, ha provocat l’acumulació de diverses querelles per estafa contra Joan Laporta.