Quan era petit, solia seguir cada any el sorteig de la Lliga de Campions. Malgrat que la majoria d’equips sempre eren els mateixos, sempre n’hi havia de nous. Aleshores buscava a Internet fotografies de les ciutats dels clubs que s’enfrontaven amb el Barça. Recordo que un dels rivals del conjunt blaugrana a la fase de grups de l’any 2008 va ser el Xakhtar de Donetsk, un equip que fins aleshores no havia sentit mai.
He pensat en aquest fet llegint Emporta’t el meu dolor, un llibre escrit per la periodista russa Katerina Gordéieva que conté el testimoni sobre com van viure o, millor dit, sobre com se’ls va esfondrar la vida a més d’una trentena de ciutadans ucraïnesos després que Vladímir Putin decidís envair el seu país el 2022.
La major part d’aquestes persones, originàries de municipis com Mariúpol, Kíiv, Khàrkiv o Irpín, han perdut familiars directes; pateixen lesions greus; han palpat l’infern amb els seus propis ulls després d’estar setmanes i setmanes en soterranis d’edificis sense aigua ni menjar; o han vist com la seva llar, símbol màxim del seu projecte vital, ha estat destruïda per les flames. Es diu aviat. Alguns s’han refugiat a ciutats europees o russes i d’altres han preferit quedar-se a Ucraïna perquè volen defensar-se davant els injustificats bombardejos o bé perquè no volen marxar del país on han viscut sempre.
Assenyalava l’anècdota futbolística perquè una part dels testimonis recollits al llibre són originaris de Donetsk, una província ucraïnesa a qui Putin va reconèixer -sense cap legitimitat- la seva independència com a República Popular el 2022. El mandatari, gràcies a la seva propaganda, ha convençut bona part de la població prorussa d’aquesta zona que, amb Ucraïna, el seu model de prosperitat estava en perill. Així ho expressa Galina Lvovna, veïna de Donetsk que actualment viu a Rússia: “Nosaltres esperàvem que vingués Rússia, ho suportàvem, enterràvem els nostres fills amb l’esperança que arribaria el món rus…”.
Em preguntava, en aquest sentit si Lvovna, la seva família o altres entrevistats d’aquesta àrea geogràfica eren aquell dia al camp veient el Xakhtar-Barça. Un partit de futbol que representava abans de l’inici de la guerra (per alguns comença el 2014, per d’altres el 2022) la normalitat d’un país la ciutadania del qual anava al teatre, viatjava de vacances a Mariúpol per les seves boniques platges o, simplement, vivia amb la tranquil·litat de saber que la pau sobre la qual es fonamentava el seu paradigma vital duraria per sempre.
En altres paraules, la seva vida era feliç. Una felicitat que ara s’ha transformat en dolor o odi: “Els nostres fills odiaran els seus fills. I així fins a set generacions. I no podem fer-hi res. Tot el mal que han fet no es pot perdonar”, remarca la Ielena, una ballarina originària de Dnipró que actualment viu a Itàlia.
Les seves veus, moltes d’ells colpidores, són la demostració que tota guerra té una dimensió humana, i que darrere qualsevol acció militar sempre hi ha una població civil que se’n veu afectada. Es prematur indicar quin desenllaç li espera a aquest conflicte bèl·lic, però el que està clar, a dia d’avui, és que el president rus i les seves ambicions imperialistes han escapçat centenars de milers de famílies ucraïneses, però també algunes de russes.
És interessant perquè Gordéieva no només ofereix un fort pluralisme social, polític i geogràfic dels testimonis entrevistats, sinó que també dona veu a les famílies dels soldats russos. Molts van ser enviats a la guerra sense ni tan sols saber-ho i bona part del seu entorn familiar pateix perquè no rep informació per part seva ni de les autoritats. L’Ira, una de les mares, expressa el sentiment d’algunes d’elles: “Per cada paraula, per cada pregunta d’una mare, t’amenacen amb la presó o amb el menyspreu públic. Però hauran de declarar traïdora cadascuna de nosaltres.”
El paper de l’autora tampoc és fàcil. Bona part dels protagonistes se la miren amb recel, quan no amb antipatia, pel fet d’haver nascut a Rússia malgrat que Gordéieva sempre s’ha oposat a la invasió. El llibre és, tot i el dolor que traspua, una crida a l’esperança per un futur de pau i convivència. Un futur que únicament arribarà si Putin perd la guerra, ja que serà el millor antídot per evitar que altres persones hagin de sofrir el dolor que han patit els testimonis del llibre i tantes i tantes altres famílies.
