Joan Laporta, personatge expert a embolicar la realitat fins a fer-la moltes vegades incomprensible, està deixant caure ara, després de tancar la temporada amb tres títols nacionals, que la seva intenció és la de no ser avantatgista i cenyir-se al calendari electoral estatutari segons el qual, al final de l’actual mandat de sis temporades, les urnes s’haurien de tornar a obrir en el segon trimestre de 2026.
Analitzant els enormes riscos que suposa per a Laporta aquest escenari, per l’acumulació de les fundades catàstrofes financeres que s’acosten i que ja l’amenacen avui -al marge de les que pugui provocar amb la seva habitual negligència al llarg de tot un any- sembla lògic suposar que es dona una circumstància no contemplada fa pocs dies quan el seu pla era aprofitar el moment per forçar les eleccions, sobretot perquè en prendre possessió a partir de l’1 de juliol vinent els estatuts li regalarien un any i el seu segon mandat s’estendria fins al 2030 igualment.
La mateixa junta de Laporta no acaba d’entendre el motiu pel qual el president està refredant l’oportunitat de tancar l’assumpte electoral ara, sense oposició ni ningú capaç de reunir els avals necessaris per presentar-se.
La raó que li remou l’estratègia, perquè això de no voler aprofitar una ocasió tan clara de gol no s’ho creu ni ell mateix, potser rau en un cap per lligar d’aquells que Laporta deixa a l’atzar i a venir del temps, una conseqüència més pròpia de la seva addicció a la improvisació i al menfotisme, en aquest cas derivada de la Llei de l’Esport (39/2022, de 30 de desembre) que va començar a aplicar-se l’1 de gener de 2023 exemptant les juntes directives del FC Barcelona, Reial Madrid, Athletic Club i Osasuna de la presentació d’un aval bancari equivalent al 15% del pressupost de despesa del club. Amb la nova llei, va desaparèixer l’obligatorietat de l’aval passant a ser una qüestió regulada als estatuts interns de cada club.
Al respecte, Laporta va prometre incloure una reforma estatutària que fixés els nous termes propis dels avals, o no, aprofitant que la llei permet la seva autogestió. Avui dia, els estatuts del FC Barcelona es continuen remetent a la norma anterior del 15% encara que la junta de Laporta es va acollir al text de la nova llei per deixar de considerar-ho una obligació. És així?
Segurament hi hauria qui ho discutiria no havent canviat ni aclarit els estatuts en aquests més de dos anys de marge. Però, això no és, en si mateix, el més important. Ho és que la llei no elimina la responsabilitat, en cap cas, que li correspon a la junta directiva de presentar al final del mandat uns comptes que, si més no, mantinguin el club, el Barça en aquest cas, en la mateixa ràtio de fons propis, és a dir que no es produeixi una minva patrimonial. Per a aquest supòsit, la llei preveia l’aval com una mesura intimidatòria i, en el cas extrem, una forma que el club recuperés aquesta pèrdua.
El supòsit de la situació de Laporta davant LaLiga en un teatre electoral imminent presentaria una anomalia destacada, un descens important dels fons propis que, inevitablement, caldria calcular prenent com a referència la memòria de la temporada anterior a la seva arribada, la 2019-20, amb un patrimoni net favorable de 30,8 milions, davant dels darrers paràmetres auditats de la temporada 2023-24, de 94,3 milions negatius. Això és, un diferencial de 125,1 milions que la directiva de Laporta estaria obligada a reposar en el cas que els socis aprovessin una acció de responsabilitat si es donessin al final del mandat.
El que passa ara, en l’intermedi que suposarien unes eleccions, és que LaLiga, per considerar-la una candidatura continuista i correctament apta per seguir al capdavant del club, hauria d’estar al dia en aquest aspecte, bé amb els comptes ajustats mitjançant algun moviment econòmic d’urgència o bé en forma d’aval, que és la solució de LaLiga per a qualsevol d’aquests desequilibris.
No seria la primera vegada, ja que durant la temporada 2022-23, la directiva va haver d’avalar sumes importants, com els 10 milions per poder inscriure jugadors i complir amb les exigències de LaLiga, també per inscriure Jules Koundé i més tard es va repetir l’estratègia per a la inscripció d’Ilkay Gündogan i altres reforços com els ‘Joaos’, a causa de l’absència d’ingressos previstos per l’impagament de Libero a l’operació de Barça Studios.
Un saldo negatiu que en qualsevol moment podria augmentar si l’auditor de torn no es deixa enganyar amb nous trucs de Laporta sobre els 208 milions pendents de restar de la comptabilitat pel valor zero de Barça Vision.
Sembla que aquest és un terreny escabrós i complicat d’afrontar davant LaLiga en aplicació dels criteris del control financer dels clubs i de l’equilibri blaugrana. Entrar-hi, per més que l’oposició hagi desaparegut del mapa, tornaria a demostrar que Laporta és el pitjor enemic d’ell mateix i del Barça. I aquesta mateixa realitat, llevat de canvis espectaculars al compte de resultats, reapareixerà l’any vinent quan les eleccions siguin obligades a menys que Laporta li demani a Javier Tebas un altre d’aquests favors clau a la seva presidència i que, si al final decideix avançar-les, miri cap a una altra banda si no hi ha cap denúncia pel mig. Amb Laporta qualsevol cosa, o frau, és possible, ja que Tebas ja li va permetre presentar avals il·legals per poder ser president el 17 de març de 2021.
