Reporter. Cobreix fronteres, conflictes…, per qüestions relacionades amb els drets humans. Va ser advocat durant gairebé una dècada. Viu a l’illa de Lesbos, una de les fronteres exteriors de la UE, i això fa que els temes en què més treballa estiguin associats a migrants, refugiats, persones en trànsit… És coautor, entre altres publicacions, de Balas contra la infancia, i ara publica Con el agua al cuello (Capitán Swing).
Qui, per què, “amb l’aigua al coll”?
“Amb l’aigua al coll” és una expressió col·loquial, que en aquest cas és una descripció precisa del que passa aquí: que les persones que intenten arribar a Grècia, a través del mar, acaben naufragant, de vegades de manera fortuïta i altres de manera provocada. El subtítol, “Morts i devolucions en calent a la pitjor frontera d’Europa”, resulta bastant explicatiu.
On és, com és la pitjor frontera d’Europa?
He treballat al nord d’Àfrica, a l’Orient Mitjà, a Ucraïna, i a altres fronteres, però al llibre es parla del que ha passat en els últims deu anys a Grècia. Hi ha fronteres que són terribles. La ruta canària és, per exemple, més mortal, que la de l’Egeu. També la del Mediterrani central és, estadísticament, més letal. En aquests casos, les morts es produeixen per la perillositat del viatge. Al mar Egeu, en canvi, la majoria són conseqüència de l’acció de la guàrdia costanera grega, o dels seus còmplices. Les morts no són accidentals, sinó, en definitiva, conseqüència de decisions preses a Europa. La frontera entre Grècia i Turquia és en aquesta zona, en una petita part, terrestre, però sobretot és al mar.
La migració a través d’aquesta ruta és més aviat conjuntural, associada a la guerra a Síria, o estructural, amb gent que fuig d’altres llocs?
La gent que intenta ara arribar a Grècia per l’Egeu procedeix, sobretot, de l’Afganistan. El 2015, quan va començar a ser coneguda l’anomenada “Ruta dels Balcans”, la majoria de les persones que arribaven eren de Síria, com a conseqüència de la guerra civil. Ara, no. A més dels afganesos, també emigra gent de l’Iran i, cada vegada més, de les guerres de l’Àfrica: Somàlia, Eritrea, Etiòpia… També de llocs on hi ha grans fams. L’emigració no és tan homogènia com ho va ser fa deu anys, encara que segueix havent-hi persones procedents tant de Síria, com del Kurdistan o de l’Iraq.
Què explica el fet que, aparentment, les barreres contra els emigrants siguin més excloents i dures en territoris de la UE, que en els dels seus veïns, com podria ser el cas de Turquia?
En realitat, sí que hi ha repressió a Turquia. El que passa és que no aconsegueix controlar la totalitat del moviment. Allà les condicions són cada vegada més dures per als migrants. Els temps de detenció són més llargs, les detencions més arbitràries. També hi ha més deportacions… Això produeix un efecte pervers, perquè com més difícil és continuar a Turquia, més gent de la que és allà sent la necessitat d’anar-se’n. Com més pressiona Europa perquè Turquia endureixi les seves condicions i compleixi de manera més eficaç el seu paper de guardià de les fronteres europees, més gent desitja anar-se’n del país. Després dels acords de Turquia i la UE, del 2015, molta gent va pensar que el millor per a ells era quedar-se a Turquia. De fet, Turquia té tres milions i mig de refugiats. Però la duresa de les polítiques dels últims anys ha fet que gent que portava anys a Turquia decidís venir a Europa.
Quines característiques tenen les devolucions en calent a la frontera de l’Egeu?
En general, les devolucions en calent són molt habituals a les fronteres terrestres, com les de Ceuta i Melilla, per exemple. El més peculiar de les devolucions al mar Egeu és que, en donar-se en el medi marí, no consisteixen només a empènyer uns metres cap enrere a una persona, sinó que es produeixen mitjançant un assalt de les embarcacions al mar. Trenquen el motor amb la intenció de deixar l’embarcació a la deriva, acompanyat de vegades de pallisses, robatoris, vexacions… En els últims quatre anys, més de 100.000 persones han estat rescatades a la deriva… Aquestes pràctiques, també es donen a terra, una vegada arriben a les illes.
Aquests mètodes són conseqüència de polítiques diguem-ne autònomes, nacionals, de Grècia, o venen de Brussel·les?
Són europees, en el sentit que Europa posa les infraestructures i els diners perquè els guardacostes grecs disposin de mitjans. Frontex paga un 75% dels vaixells i el seu equipament. En molts casos, el que fa Frontex és encobrir les males pràctiques. No obstant això, el seu sistema de monitoratge dels drets humans ha realitzat nombrosos informes, en els quals constata que aquesta vulneració no és una cosa conjuntural, sinó estructural; que es dona amb assiduïtat. En aquest sentit, s’ha arribat a proposar que Frontex deixi de donar suport a Grècia. Sense cap èxit, és clar.
Sembla que, en aquesta ruta migratòria, Grècia és per a moltes persones un lloc de pas, una etapa cap a una altra destinació. Quines són les metes d’aquests migrants?
La majoria vol anar a Alemanya, però depèn molt del moment i de les condicions de cadascú. També dels llocs d’origen. Per exemple, els palestins no volen anar a Alemanya, perquè el seu suport explícit a Israel fa que sigui un lloc molt hostil per a ells. La gent de l’Afganistan intenta arribar on tenen familiars. Molts van als països escandinaus, i abans a Holanda, on ara la legislació s’ha fet més restrictiva.
Tot això segueix sent considerat als mitjans espanyols com una qüestió llunyana, aliena…
Els que fem periodisme als marges, en llocs perifèrics, sempre ens trobem amb aquest problema del focus d’atenció, que funciona en dents de serra. Un dia alguna cosa crida l’atenció, i l’endemà no. Es competeix amb fets que, en ocasions, no mereixen cap atenció, com pot ser el cas dels problemes al Caucas o l’Àsia central. El tema segueix despertant cert interès a Europa, però passa que el periodisme prefereix explicar fets puntuals que estructurals. Si les barbaritats que explico al llibre fossin, diguem-ne, singulars, tindrien més difusió, perquè serien notícia. En repetir-se, deixen de ser-ho per definició. Així, el més greu és el que resulta més difícil d’explicar.
La mala relació històrica entre Grècia i Turquia influeix d’alguna manera en la qüestió de la ruta migratòria de l’Egeu?
Hi influeix molt. Per al nacionalisme grec, els refugiats són una espècie d’agents enviats per Recep Tayyip Erdogan per erosionar la sobirania grega. Una cosa que no se sosté en cap anàlisi racional, però sí en l’imaginari.
En qualsevol cas, a la ruta de l’Egeu també hi ha, diguem-ne, una geometria variable a l’hora d’enfocar i tractar l’emigració?
L’economia grega no ajuda que el país sigui vist com a lloc de destinació d’emigrants. Però, malgrat això, sí que hi ha una doble vara de mesurar que es podia percebre, per exemple, comparant la situació de les persones procedents de Síria amb les d’altres llocs. Els de l’Afganistan sempre ho han tingut pitjor. Han de pagar més per traslladar-se i, normalment, són més pobres. Molts refugiats sirians eren de classe mitjana. També hi ha qüestions racials pel mig. Els sirians s’assemblen més als europeus… El greuge comparatiu existeix, i temo que anirem a pitjor.
Com s’emigra pel mar Egeu, en família, joves, homes…?
Emigrar tota la família resulta car. Hi ha algun cas d’emigració de famílies juntes, però és més habitual que primer ho faci el pare. També ho fan, de vegades, els fills… Però, en definitiva, el cost i les circumstàncies resulten decisius.
A Grècia la qüestió està en l’opinió pública?
Fa poc hi va haver un naufragi en el qual van morir vuit persones. Només va sortir als mitjans grecs i a la BBC. Ningú més se’n va fer ressò, d’això. Segueix havent-hi molts silencis. També a Grècia.
I tot això passa en un destí turístic privilegiat…
El mar Egeu és un dels principals reclams turístics del món. Hi ha una paradoxa, que no es dona només a Grècia, però que aquí és molt evident. L’interès pel que passa aquí és inversament proporcional a la quantitat de turisme. Com més turisme hi ha, menys interès per saber què passa, perquè ningú vol anar a passar-s’ho bé pensant que el mar en què s’està banyant hi ha morts. L’interès turístic per Grècia està disminuint.
