Finalment la cantant israeliana Yuval Raphael, supervivent de la brutal matança del 7 d’octubre de 2023 no va guanyar el Festival d’Eurovisió amb la cançó “New Day Will Rise” (Un nou dia s’aixecarà), enduent-se Àustria la victòria. Un festival en el que la guerra de Gaza i el genocidi que Israel està provocant a la Franja, on no permet l’entrada de menjar ni medicines des de fa un mes i mig i on cada dia moren un centenar de civils per les bombes i drons israelians, han centrat la polèmica. Televisió Espanyola va fer alguns gestos en solidaritat amb les víctimes de la barbàrie israeliana i va ser advertida pels organitzadors del concurs i censurada pel Partit Popular i Vox. L’absurd sistema de televot que permetia votar vint vegades des d’un mateix terminal va facilitar que els lobbis sionistes d’arreu del món, i bona part de la dreta i ultradreta europea animessin els seus militants i simpatitzants a votar massivament per Israel. A Espanya ho van fer des de les joventuts del PP i també els simpatitzants i militants de Vox i Aliança Catalana.
He qualificat els fets del 7 d’octubre de 2023 que va viure la jove cantant israeliana de brutal matança perquè és senzillament el que va ser. Un atac indiscriminat dirigit majoritàriament contra la vida de població civil. Però condemnar aquells fets, per comprensible que fos l’ofensiva de Hamàs i altres grups com la Yihad Islàmica, no m’impedeix qualificar de genocidi d’extermini el que està fent actualment Israel a ulls de tot el món. Un estat creat gràcies al sentiment de culpa d’Europa per no haver evitat l’Holocaust de sis milions de jueus. Un estat que es va crear expulsant amb la força de les armes els habitants d’aquella terra. Un nou estat i una terra que els fundadors d’Israel van considerar que havia de ser la casa de tots els jueus del món que volguessin anar-hi i també de tots aquells que, tot i no ser ni jueus ni creients, argumentessin tenir un avantpassat, un avi jueu.
Aquest ha estat un dels motius que ha fet impossible la pau entre Israel i els palestins, ja que Israel no només ha negat el dret al retorn als àrabs que aviat farà vuitanta anys van ser expulsats de casa seva, sinó que amb l’anomenada llei del retorn de 1950, l’Alià, concedeix el dret a instal·lar-se a Israel i obtenir la nacionalitat israeliana i ajuts per començar una nova vida, o sigui terra o casa i feina, a qualsevol persona del món que reivindiqui tenir un avantpassat jueu. Tant és que aquesta persona sigui atea, agnòstica o cregui en un altra religió. Qui manifesta haver tingut un avi jueu, te dret a intal·lar-se també amb la seva parella encara que aquesta no tingui avantpassats jueus. Precisament l’any passat la representant d’Israel a Eurovisió va ser la jove russo israeliana Eden Golan, filla d’una parella russo ucraniana que va emigrar de Rússia, argumentant aquest dret del retorn dels descendents de jueus.
Després d’humiliar el diferents governs d’Israel als palestins de Gaza i Cisjordània, fent inviables tots els plans de pau i la solució dels dos estats amb l’ocupació de més terra palestina a Cisjordània, i deixant sense esperança els ciutadans de Gaza reclosos en la major presó i gueto a cel obert del món, Hamàs va actuar com va actuar fa vint mesos. I Netanyahu va aprofitar l’embat per portar el país a un estat de guerra permanent, rebutjant les propostes d’acord que haguessin significat l’alliberament de tots els ostatges per perpetuar-se en el poder i demorar els processos judicials que pesen sobre el, per diverses causes de corrupció. El president Joe Biden en els últims mesos del seu mandat va ser incapaç o potser no va voler fer que Netanyahu desistís de destruir Gaza i aturés el genocidi.
Després Donald Trump, donant suport a Netanyahu, va dir que acabaria amb la guerra fent propostes estrafolàries de convertir Gaza en un territori d’hotels i casinos del que haurien de marxar la majoria del seus habitants. Una deportació que no ha estat possible per la negativa de Jordània, Egipte i el Líban a rebre als palestins que Trump i Netanyahu volen expulsar. I després de negociar pel seu compte l’alliberament la setmana passada de l’últim ostatge de nacionalitat americana, s’ha desentès del conflicte mentre les monarquies saudita, qatariana i del Emirats signaven amb ell milionaris contractes d’armament i inversions, no només amb empreses americanes, sinó també aprofitant-se del càrrec en benefici propi, amb empreses de l’entramat empresarial que ell presideix. Les tres monarquies s’enforteixen amb els acords signats amb el president dels Estats Units i amb les butxaques plenes han deixat de pressionar Trump per tal que contingui Netanyahu.
I és que la història de vegades es repeteix. Algunes de les víctimes d’ahir esdevenen els botxins d’avui. I, a l’igual que un cop Hitler va veure impossible la deportació massiva dels jueus d’Europa cap a Uganda, Kènia, Madagascar o Palestina, va tirar pel dret amb la solució final deixant de considerar persones els jueus, Netanyahu reocupa militarment Gaza, nega l’entrada de menjar pels seus habitants, no els dona cap esperança de futur, i sense comptar els que moren de gana, desnutrició i malalties, n’executa amb bombes i drons més d’un centenar cada dia. Pels prop de dos milions de ciutadans de Gaza l’endemà i aquest nou sol que s’aixeca al que es referia la cançó d’Eurovisió no serà en cap cas millor. Però els israelians obliden que amb tanta destrucció només generen més odi i tampoc ho serà per ells.
