La guerra entre els diferents sectors de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) està arribant a les seves cotes més altes des de la seva creació l’any 2011. L’entitat sobiranista té a la cúpula un sector crític revoltat disposat a fer-li la vida impossible al president de l’entitat, Lluís Llach, perquè considera que és un home que treballa per a Carles Puigdemont. Tant si és cert com si no, les consignes que es reparteixen des de la línia oficialista de l’ANC no difereixen gaire de les que emanen de la cúpula de Junts, cosa que reforça aquestes sospites.
“Llach està tibant la corda i hi ha molt descontentament. El sector crític està fart que se segueixin consignes partidistes des de la direcció, i hi haurà mogudes aquest estiu. Existeix fins i tot risc de fractura de l’ANC en l’època de vacances o immediatament després, perquè es considera que l’organització és ja un cadàver polític al servei d’interessos dels partits processistes”, explica a EL TRIANGLE una font del sector crític.
Segons aquesta font, qui mou els fils de la revolta és Josep Costa, que havia estat vicepresident del Parlament i que havia estat molt proper a Carles Puigdemont. “No ha pres partit públicament, però tots sabem el que pensa i que recolza les crítiques a la direcció que encapçala Llach”, afirma aquesta mateixa font.
Els crítics s’estan movent per estudiar com donar suport a una llista cívica a l’exterior de l’ANC. El mateix Josep Costa ha insistit diverses vegades en els últims dies que és necessari no donar més vots als partits processistes, perquè entre els seus objectius no hi ha la independència. La seva postura ha de llegir-se entre línies, perquè és tan important el que com explica el que calla. I aquesta afirmació deixa el votant independentista indecís davant el dilema de si votar un processista que no el portarà a la sobirania o un activista disposat a tot per independitzar-se d’Espanya.
“Els sotasignats, com ja hem reiterat en nombroses ocasions, considerem el debat sobre la llista cívica al si de l’Assemblea un debat tancat. I no tenim cap intenció de tornar-lo a obrir al si de l’entitat. Els socis ja van decidir i, per tant, estem d’acord amb el company Lluís Llach que qualsevol nou projecte polític s’ha d’impulsar des de fora de l’entitat deixant al marge l’Assemblea d’aquest”, deien els crítics en una carta dirigida a Lluís Llach aquest mes d’abril.
Paral·lelament, s’oficialitzava la creació de la plataforma Dempeus per la Independència (DxI), que subscrivien no només els secretaris nacionals rebels, sinó centenars d’activistes més. Entre ells, l’expresidenta de l’ANC Dolors Feliu, l’exvicepresident David Fernández o Roger Español.
En els 250 primers noms que recolzen la nova formació se n’hi troben diversos directament lligats a la cúpula de Solidaritat per la Independència (SI), com Uriel Bertran o David Folch, actual secretari general. També hi ha Carles Santacruz, de la mateixa formació i cap visible, al mateix temps, de la plataforma Acord per la Independència…, i resulta que la web de DxI va ser registrada el 20 de març passat precisament per Acord per la Independència, un col·lectiu on conflueixen plataformes tan diverses com Donec Perficiam, Unitat per la Independència (UxI), Anem per Feina, Representants de Catalunya, Activem-nos, Fem Collbató, Moltes Mercès, Ponent per la Independència, Republicans Liberals per la Independència i Gent Coherent d’Osona. Però entre l’oposició s’admet que la rebel·lió a l’ANC de Llach és cosa de SI, el partit extraparlamentari més actiu de Catalunya.
DxI serà la plataforma a través de la qual vehicular la llista cívica que Lluís Llach va enterrar a l’ANC, segons fonts dels crítics. “L’objectiu és entrar al Parlament com sigui. No serà possible guanyar els grans partits, però sí que mereixen que la gent vegi que hi ha almenys una opció que està disposada a arribar fins a les últimes conseqüències per fer efectiva la independència”, subratllen.
Els grans perjudicats seran Junts per Catalunya, ERC, la CUP i fins i tot, potser, Aliança Catalana, malgrat el seu potencial de creixement a costa de Junts.
Tres anys per preparar-se
A la seva web oficial, els promotors Dempeus afirmen que la iniciativa “parteix del convenciment que només amb la mobilització i la participació de la ciutadania que vol un país millor, més just i equitatiu ho farem possible. Ha de ser una iniciativa que creixi des de baix i pugui construir un projecte polític integrador i transversal. Ens proposem anar per tot el territori per presentar, analitzar i debatre amb tots vosaltres un nou projecte polític independentista disruptiu que considera que la independència sí que és possible”.
No es parla de llista cívica o de presentar candidatura al marge dels partits, però en la taula dels crítics aquesta opció és irreversible. “Disposem de tres anys ,d’aquí a les eleccions de 2028, per anar creant i consolidant el projecte i esperem que vegi la llum, ho vulguin o no Llach i la cúpula de l’ANC”, afirmen els seus promotors.
A les files dels partidaris de la llista cívica són conscients que el tema, encara que oficialment no es generi a l’ANC, provocarà un conflicte intern. “És molt possible que la reforma dels estatuts se sumi al descontentament amb els partits i acabi tot formant un còctel explosiu i dinamitant l’ANC”, admeten fonts dels crítics.
No hi haurà pau a l’organització, perquè acusen els grans partits de tenir la cúpula de la seva part. Després de la carta dels crítics, Llach va cridar a xafarranxo de combat i la majoria del secretariat el va secundar signant una carta en la qual reclamen respecte per les decisions aprovades en l’última assemblea i pel full de ruta vigent. “Sovint llegim a la premsa insults o acusacions greus que alguns secretaris nacionals adrecen contra companys o contra càrrecs de l’entitat. Cal treballar units i girar full d’aquests episodis que malmeten greument la imatge de l’Assemblea i omplen de desànim els socis i les sòcies”, afegeixen els oficialistes.
I, el més important, Llach nega que cap partit dicti consignes. “Més enllà del que, en un exercici continuat de desprestigi de l’entitat, puguin predicar algunes veus, l’Assemblea és sobirana i absolutament independent de qualsevol actor polític. És l’Assemblea qui lliurement i col·lectivament ja ha decidit quin és el camí que vol emprendre”, assegura. Aquesta és la part que no creuen els crítics: “Es veu clarament que segueix determinades consignes que coincideixen en moltes ocasions amb un partit molt concret”, li tiren en cara.
Els fundadors blinden Llach
L’última setmana, dos veterans militants de l’ANC han donat un cop de mà a Llach davant l’ofensiva dels crítics. Es tracta de Miquel Sellarès i de Pere Pugès, tots dos del nucli fundador de l’ANC. En un escrit a quatre mans, donen una bufetada als crítics i abracen els arguments que ja havia defensat Llach. El president de l’entitat vol canviar els estatuts perquè no pot haver-hi una minoria de bloqueig en l’elecció dels màxims càrrecs. Va passar en l’elecció del mateix Llach, que no va poder materialitzar la presidència fins que el seu oponent va cedir. Però les normes hi són per complir-les, i les de l’ANC diuen que l’elecció s’ha de fer amb una majoria de dos terços o no hi ha presidència, vicepresidència i tresorer.
Sellarès i Pugès s’han mogut políticament per recolzar les tesis de Junts i de Llach: consideren ara que la regla del consens “és una línia d’actuació que implica buscar la concertació, introduir frens i contrapesos, però amb el límit que, en cap cas, la cerca del consens produeixi una minoria de bloqueig que tingui com a resultat un fre absolut que porti a la inacció. La nostra intenció era votar acords amplis, però en cap cas es tractava d’imposar la necessitat de trobar consensos a tot, perquè érem conscients del risc de bloqueig”.
Els dos vells activistes apunten amb bala contra els crítics, menyspreant-los i denigrant-los: “Tanmateix, allò que vam escriure amb voluntat constructiva s’ha revelat contraproduent en mans dels mestretites que, quan tenen l’oportunitat, ho bloquegen i ho impugnen tot… quan la majoria no accepta els seus postulats inamovibles”.
Amb la defensa de la vella guàrdia, Llach té l’excusa perfecta per intentar canviar els estatuts. Perquè els dos fundadors de l’organització són extraordinàriament suaus amb la utilització que es pugui fer de l’entitat, i estomaquen els projectes de l’oposició reclamant que l’ANC no va ser creada per ser plataforma d’un projecte partidista concret “per molt legítim que sigui”, sinó que ha de ser “un catalitzador transversal i de confluència dels independentistes”. Reclamen també que sigui “una eina de pressió –amb fermesa, persistència i exigència democràtica– adreçada cap a tots els actors polítics que es reclamin independentistes”. Però subratllen que “no es tracta de suplir-los, sinó de recordar-los la seva responsabilitat i de forçar-los a actuar quan calgui”.
Sellarès i Pugès són més contundents que Llach en la seva condemna als crítics. Rebutgen que aquests recolzin “la creació d’una nova força política que rivalitzi amb els partits existents, en comptes de fiscalitzar la seva actuació, mentre que, per l’altra, diuen que el debat sobre la llista cívica ha quedat superat i acusen altres companys de ser uns venuts als interessos dels partits polítics; la incoherència i la confusió arriba a límits inconfessables i fins i tot perversos”. I acaben reclamant que “no és acceptable mantenir-se al Secretariat Nacional de l’ANC per no fer ni deixar fer, mantenir l’entitat en un escac permanent, amb el cost reputacional que suposa, i intentar aprofitar les seves estructures territorials, les que quedin dempeus després d’una actuació destructiva, en comptes del nou partit que impulsen”.
És un impagable exercici tàctic que beneficia Llach i els partits tradicionals. Però també desvela la cruenta lluita fratricida que existeix dins de l’organització. Llach no pot dir clarament moltes coses, però ja té qui les digui per ell. Els àugurs que vaticinen la fractura interna a sis mesos vista no van gaire desencaminats.
*Pots llegir l’article sencer al número 1621 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
