Donant per fet que el Barça s’adjudicarà de forma matemàtica aquesta Lliga en qüestió de dies, les xarxes no han esperat a rugir, ressentides, venjatives i agressives a favor de la figura de Joan Laporta, afegint insults, menyspreus i tota mena d’al·lusions marcadament rancoroses contra aquells que el laportisme activista considera enemics declarats del règim i, no cal dir-ho, acusatòries contra la directiva anterior. És la seva manera, diuen ells que barcelonista, de celebrar els èxits de l’equip. En aquest cas, perquè en la paternitat de la base extraordinària de la Masia no es reconeix precisament la mà del president, a qui només obsessiona gastar i fitxar.
Es pot resumir aquest estat d’ànim generalitzat amb un d’aquests missatges que no deixen de donar voltes dins de l’aparell laportista: “Va fer fora els nazis, ens va donar el primer sextet del món, ha ressuscitat un Barça en fallida, ha canviat Qatar per Spotify, ha reformat l’estadi, l’equip femení és invencible, el masculí camí d’una etapa gloriosa. Aneu a cagar a casa de Bartomeu, idiotes”.
Opinions comunes que, acompanyades de la pancarta relíquia del 2021, aquella de “Ganes de tornar-vos a veure” -desempolsegada ara després d’haver romàs sepultada per les dues Champions del Reial Madrid mentre al Camp Nou es culminava aquest relleu generacional, d’altra banda tant inevitable com traumàtic-, pretenen generar aquesta atmosfera de venjança i de reivindicació de Laporta com el president que, des del minut u del seu retorn, va convertir en or tot el que tocava i va transformar un equip en decadència en el millor de la classe.
Això no ha passat, per desgràcia, perquè des del març del 2021 el Barça va ensorrar-se, va tocar fons en l’aspecte econòmic i no es pot dir que, fins a l’explosió de Lamine Yamal, el primer equip ha pogut tornar a la primera línia internacional.
Però, més enllà de tants remolins problemàtics de l’univers Laporta (les trampes de l’aval; la puntada a Messi; l’engany Limak; la ruïnosa venda de Barça Studios; el cas Negreira; les palanques antipatrimoni; la invasió de l’Eintracht; l’engany assembleari de l’Espai Barça; el deute rècord i històric; el futur hipotecat fins al 2050 o més; les comissions escandaloses per a Darren Dein i els agents amiguets del president; el contracte inacceptable amb Nike fins al 2038; la supressió de tots els drets socials, estatutaris i democràtics; l’extermini de les penyes; el tancament feixistoide de la grada d’animació; les estafes per als seus negocis amb el Reus; algunes frenades amb els diners dels socis del Barça… i un llarg etcètera de negligències, desbarats i foscos interessos), algunes de les decisions d’aquests primers dies de terra cremada i de saqueig de l’anterior administració, de compulsiva política d’acomiadaments per col·locar a tants compromisos i aduladors, a partir d’aquell llunyà 17 de març de 2021, la veritat és que costen d’entendre encara.
Les menys sorolloses, gairebé imperceptibles en el fragor d’aquells dies de desinfecció i desmantellament de tot el que fes olor de la directiva de Josep Maria Bartomeu, com si fes pudor, va ser l’acomiadament immediat del personal formatiu i d’scouting encapçalat per Jordi Roura i Aureli Altimira, juntament amb tot el seu equip de col·laboradors. Això significa que Laporta va fer fora de males maneres els tècnics directament responsables de detectar, fitxar, educar, ensenyar i desenvolupar el talent extraordinari de Gavi, Nico, Balde, Abde, Ilias, Jutglà, Ilaix Moriba, Aleñá, Manaj, Monchu, Konrad, Lamine Yamal, Marc Casadó, Marc Guiu, Mika Mármol, Arnau Tenas, Iñaki Peña, Fermín, Cubarsí, Xavi Simons, Cucurella, Dani Olmo, Héctor Fort, Faye, Marc Bernal o Gerard Martín, entre d’altres, a més de localitzar a Pedri i Ronald Araújo, tot fabricant una altra generació d’or que, com la dels Messi, Iniesta, Xavi, Busquets, Puyol, Piqué, Pedrito o Valdés, ha donat al futbol un estil i una dinàmica inigualables.
No es pot dir que la capritxosa i venjativa guillotinada aplicada per Laporta en aquesta àrea clau del club sigui una altra d’aquestes medalles que la seva claca hagi d’atribuir-li com un altre dels seus grans mèrits. Al contrari, amb la perspectiva del temps i la demostrada rendibilitat d’aquest treball, en forma de jugadors d’excel·lència per al primer equip o d’ingressos nets avaluables en diversos centenars de milions en aquests últims anys, l’única conclusió possible és que Laporta va cometre un altre d’aquests errors històrics tan propis de la seva manifesta incapacitat per a la gestió.
Perquè, de cara als interessos del Barça, i no perquè Laporta pugui ara treure pit d’aquesta collita de la qual no és responsable en absolut, l’encertat hauria estat consolidar aquell equip, millorar-lo i perfeccionar aquesta escola incomparable que és la Masia. Jordi Roura i companyia són també els pares del juvenil guanyador de la Youth League, de la mateixa manera que, per analogia, l’explosió del femení és el resultat d’aplicar la mateixa metodologia, la confiança, la paciència i la saviesa al llarg d’aquests anys en els quals una altra directiva va refer la secció després que Laporta, el 2010, deixés l’equip abandonat a la seva sort a segona i sense cap estructura.
Ja va passar el mateix en la seva anterior presidència, quan va explotar l’equip de Messi fruit d’una altra enorme i brillant etapa del futbol base anterior al seu aterratge, el personal del qual Laporta també es va encarregar de purgar amb el resultat que, fins a tornar a posar la roda de la Masia en funcionament, van passar anys sense gairebé jugadors de profit, només Sergi Roberto.
Amb aquesta Lliga algú ha de recordar, homenatjar i reconèixer l’esforç i la professionalitat de tècnics i especialistes l’obra i mà dels quals arriba fins a l’equip cadet actual. Ningú ho farà perquè el relat que interessa imposar ara des de la directiva és la prevalença i l’encert de la visió de Laporta triant per a la banqueta a Hansi Flick, qui, per cert, no ha fitxat a ningú de l’actual plantilla, excepte al porter Wojciech Szczęsny. Sense treure-li cap mèrit a l’entrenador alemany, que s’ha rendit intel·ligentment al talent de la pedrera, haver decapitat els seus veritables creadors retrata i defineix aquesta presidència.
