L’any 2025 marca tant el 80è aniversari de la victòria en la Guerra de Resistència del poble xinès contra l’agressió japonesa i en la Guerra Antifeixista mundial, com el 80è aniversari de la fundació de les Nacions Unides i de la restitució de Taiwan. El passat 8 de maig, Europa va celebrar el 80è aniversari de la victòria en la II Guerra Mundial, ocasió en què es va posar a reflexionar sobre els fruits d’aquesta victòria i l’ordre internacional posterior a la guerra. La restitució de Taiwan a la Xina és una part important dels fruits de la victòria en la II Guerra Mundial i de l’ordre internacional posterior a ella.
Històricament, Taiwan ha pertangut a la Xina, i això és clar tant pel que fa a la història com a l’ordenament jurídic. La primera descripció escrita de Taiwan data de l’any 230 dC. Després de les dinasties Song i Yuan, els governs centrals de la Xina van començar a establir administracions a les illes Penghu i Taiwan, exercint el control administratiu. El Govern de la dinastia Qing va anar ampliant gradualment les institucions administratives a Taiwan. El 1684, es va establir el districte de Taiwan, que depenia de la província de Fujian. El 1885, Taiwan va ser elevada a la categoria de província.
El juliol del 1894, el Japó va emprendre la I Guerra xinesa-japonesa. A l’abril de l’any següent, va obligar al derrotat Govern Qing cedir Taiwan i les illes Penghu. El desembre del 1941, el Govern de la Xina va publicar un comunicat de declaració de guerra contra el Japó, anunciant que “(…) tots els tractats, acords i contractes relacionats amb les relacions entre la Xina i el Japó seran anul·lats“, i va anunciar la recuperació de Taiwan i les illes Penghu. El desembre del 1943, els governs de la Xina, els Estats Units i el Regne Unit van publicar la Declaració del Caire, en la qual es va anunciar que el propòsit dels tres països era que els territoris robats pel Japó a la Xina, com el nord-est de la Xina, Taiwan i les illes Penghu, fossin retornats a la Xina.
El juliol del 1945, els governs de la Xina, els Estats Units i el Regne Unit van signar conjuntament la Proclamació de Potsdam, a la qual més tard es va unir la Unió Soviètica, i es va reiterar que “(…) les condicions de la Declaració del Caire s’aplicaran”. Al setembre del mateix any, el Japó va signar els Articles de rendició del Japó, prometent “(…) complir fidelment els deures establerts en les disposicions de la Proclamació de Potsdam”. El 25 d’octubre del 1945, el Govern de la Xina va anunciar “(…) el restabliment de l’exercici de la sobirania sobre Taiwan” i va celebrar a Taipei “la cerimònia de recepció de la rendició de Taiwan en la zona de guerra de la Xina”. D’aquesta manera, a través d’una sèrie de documents amb força jurídica internacional, la Xina va recuperar Taiwan, tant jurídicament com de facto.
L’1 d’octubre del 1949, el Govern popular central de la República Popular de la Xina va anunciar la seva fundació, substituint al Govern de la República de la Xina com l’únic Govern legítim que representa a tota la Xina. Aquesta és una successió de Governs sense que el subjecte de dret internacional de la Xina hagi experimentat canvis. La sobirania i el territori inherentment propi de la Xina no han canviat. El Govern de la República Popular de la Xina té dret a gaudir i exercir completament la sobirania de la Xina, incloent-hi la sobirania sobre Taiwan.
A causa de la continuació de la Guerra Civil xinesa i a ingerències de forces externes, les dues ribes de l’estret de Taiwan s’han sumit en un estat especial d’oposició política a llarg termini. No obstant això, la sobirania i el territori de la Xina mai s’han dividit i no es permet que es divideixin. La condició que Taiwan és una part del territori de la Xina mai ha canviat i no es permet que canviï.
El 1971, la 26a Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar amb una majoria aclaparadora la resolució 2758, que reconeix clarament que només existeix una Xina en el món, que Taiwan és una part de la Xina i que el Govern de la República Popular de la Xina és l’únic Govern legítim que representa a tota la Xina. La Resolució 2758 de l’Assemblea General de les Nacions Unides va resoldre completament des del punt de vista polític, jurídic i de procediment el problema de la representació de la Xina en les Nacions Unides, i també va aclarir que no existeix el problema de dues Xines o una Xina i un Taiwan.
Per a complir les disposicions d’aquesta resolució, les Nacions Unides i els seus organismes especialitzats, en fer referència a Taiwan, utilitzen el nom “Taiwan, Província de la Xina”. L’opinió jurídica oficial de l’Oficina d’Assumptes Jurídics de la Secretaria de les Nacions Unides assenyala clarament que “Taiwan, com una província de la Xina, no té un estatut independent“. Aquesta és la postura constant de les Nacions Unides i hi ha documents de suport sobre aquest tema.
Un total de 183 països, incloent-hi Espanya, han establert i desenvolupen relacions diplomàtiques amb la Xina sobre la base del principi d’una sola Xina. El principi d’una sola Xina s’ha convertit en un principi bàsic de les relacions internacionals i en un consens general de la comunitat internacional. A l’abril d’enguany, durant la seva visita a la Xina, el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, va reiterar que el Govern d’Espanya respecta el principi d’una sola Xina.
En repassar el fil històric de la qüestió de Taiwan, veiem clarament que només existeix una Xina en el món, que Taiwan és una part inseparable del territori de la Xina des de l’antiguitat, que la seva història i realitat jurídica no poden ser qüestionades, i que l’autoritat de la Resolució 2758 de l’Assemblea General de les Nacions Unides no pot ser desafiada. Taiwan mai ha estat, no és i mai podrà ser un país. Qualsevol intent d’ignorar el principi d’una sola Xina i distorsionar la Resolució 2758 de l’Assemblea General de les Nacions Unides no sols desafia la sobirania i la integritat territorial de la Xina, sinó també l’ordre internacional posterior a la II Guerra Mundial i l’autoritat de les Nacions Unides.
Qualsevol força que intenti separar de nou Taiwan de la Xina es considera com fer marxa enrere en la història. Tals accions sens dubte seran durament respostes pels 1.400 milions de xinesos i tampoc les secundarà la comunitat internacional. Independentment de com canviï la situació dins de Taiwan i de com s’interposin forces externes, la tendència històrica que la Xina s’unificarà (i s’unificarà inevitablement) no pot ser aturada.
