La lletra de la sardana La Santa Espina és d’un xovinisme que convida al somriure commiseratiu. Àngel Guimerà tenia el dia èpic quan se li va ocórrer allò que “no hi ha terra més ufana sota la capa del sol” que Catalunya. Entès com un divertimento té la seva gràcia. He buscat “ufana” al Diccionari català-valencià-balear de l’Institut d’Estudis Catalans i la primera acepció que hi surt diu que és una “ostentació artificiosa o per vanitat”. I cita les frases fetes “molta ufana i poca grana” o “molta ufana i poca lluna”, que li donen el sentit de ser “una cosa ostentosa però que té poca substància”.
La gent que canta La Santa Espina, amb la música d’Enric Morera, no pensa que Catalunya sigui una “cosa ostentosa” i amb “poca substància”. Alguns deuen pensar que som els millors. No se sap en què però som millors que els que no són catalans. S’entén que la gent faci servir aquesta cançó per mostrar el rebuig a la persecució que el català va patir durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. La Santa Espina es va estrenar al Teatre Principal de Barcelona el 19 de gener del 1907. Fa 118 anys. El governador civil que tenia Barcelona el 1924, que era el general Losada, la va prohibir amb aquest argument: “Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana “La Santa Espina” en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, previniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor”.
Un crack, aquest home.
Franco la va prohibir també en acabar la guerra civil però va deixar que s’inclogués a la pel·lícula “Amor bajo cero”, el 1960. Salomé la va cantar el 1971. El dictador encara era viu tot i que li quedaven només quatre anys de vida. Dotze anys després, l’aleshores ministre de Defensa, Narcís Serra, va presidir una parada militar a la caserna d’El Pardo on la Guàrdia Real la va interpretar.
L’expressió que “som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol” va agafar tot el seu sentit durant els períodes dictatorials que va patir Espanya el segle passat. Estem ja en un altre segle i ens hem acostumat a viure en democràcia. Qui és que no vol ara que siguem gent catalana? Té algun sentit aquesta pregunta avui? I, ampliant el focus, qui és la “gent catalana” avui?
Per l’extrema dreta independentista i altres col·lectius que no s’identifiquen amb l’etiqueta d’ultres, tot i que els escau força bé, a Catalunya hi viuen més de 8 milions de persones però de “gent catalana” n’hi ha molts menys.
Així les coses, es fa difícil generalitzar sobre com som o deixem de ser els catalans si no és per fer acudits amb els tòpics que se suposa que ens caracteritzen: allò de ser garrepes, mirar molt per la pela i riure’ns amb les bromes escatològiques. Característiques que em situarien a mi fora del xat de la “gent catalana”.
Per això, quan la portaveu de Junts al Congrés dels Diputats, Míriam Nogueras, diu que “els catalans no som uns ganduls” per oposar-se a la reducció de la jornada laboral de 40 hores a 37 hores i mitja em pregunto en quin sondeig es basa. S’ha fet alguna enquesta sobre si els que vivim, treballem o estem jubilats a Catalunya som ganduls o treballadors? Més encara, ho som més que els que viuen, treballen i estan jubilats a altres comunitats espanyoles o d’altres països?
Resulta que el 30% de les empreses ubicades a Catalunya ja tenen un horari laboral de 37 hores i mitja. Ajuntant les dues informacions, hauríem de concloure que per Nogueras una tercera part de les empreses catalanes les tiren endavant una colla de ganduls.
Per acabar-ho d’adobar, m’he assabentat que els espanyols dormen mitja hora menys de mitjana que els europeus. Ens autoritza això a dir que els europeus són uns ganduls i uns dormilegues? Doncs, no.
En algunes coses estem millor que la resta d’europeus i en d’altres, pitjor. Del que no tinc cap dubte és de que a Barcelona, a Catalunya, a Espanya i a Europa hi ha gent gandula i gent treballadora. I també tinc molt clar que tots hem de treballar plegats per vèncer la plaga de xovinisme, aires de superioritat i odi al diferent que corre pel món. Per això, em vaig manifestar el dia 9 a la plaça Catedral per una Europa federal que lluiti per defensar els drets i la dignitat de tots i totes, especialment els més vulnerables.
“Som i serem gent europea”. Tant si ho volen Trump i Putin com si no ho volen.
