El president del Barça, Joan Laporta, no va dubtar a activar la palanca de l’arbitratge després de l’eliminació de l’equip a Milà a mans de l’Inter, com la causa principal de la derrota i, en conseqüència, d’arruïnar la possibilitat d’un triplet que l’entorn del club, però especialment el vestidor i finalment la mateixa directiva, havien alimentat.
Una reacció completament oposada a la protagonitzada amb motiu de la final de la Copa del Rei, conquerida el passat 26 abril en el context d’un vergonyós intent madridista de pressionar l’estament arbitral des de Real Madrid TV i de la fatal i encara pitjor participació del col·legiat De Burgos Bengoetxea amb declaracions molt inoportunes. Llavors, com que la victòria va caure del costat blaugrana, tot i que hi va haver jugades molt perjudicials contra l’equip de Hansi Flick, Laporta va comentar que l’arbitratge li va semblar correcte en general, destacant que l’àrbitre va seguir les indicacions del VAR en diverses decisions. Sobre el Reial Madrid, Laporta va qualificar les seves queixes sobre l’arbitratge com “part d’un circ” i va afirmar que el Barça va preferir centrar-se en el futbol en lloc d’entrar en polèmiques. “No ens hi posarem en aquest jardí”, va dir.
Però, clar, només era qüestió de temps que jugués el comodí de l’arbitratge tan bon punt necessités excusar una derrota com la de dimarts. No tant per mitigar o traslladar el focus de la decepció de l’afició blaugrana, que no retreu res als jugadors ni a l’entrenador, com per alinear-se amb la indignació per les incidències d’una sèrie de decisions de l’arbitratge i del VAR que el barcelonisme considera que van perjudicar greument els seus interessos.
L’aparició de Laporta cap al tard d’ahir, amb retard i visiblement forçada per les circumstàncies, va respondre a l’allau de crítiques dels aficionats blaugrana a les xarxes, multitudinàries, àcides i cruels contra la directiva al llarg del dia, per la seva passivitat, conformisme i silenci després del partit, només trencat per les queixes de Hansi Flick i de Pedri.
Els 4.000 seguidors que van viatjar a Milà, que van ser objecte del maltractament habitual al qual els rivals sotmeten l’afició visitant sense que ningú del club intervingués ni es preocupés per les condicions infames de control a l’entrada i a l’extracció, es van mostrar particularment mordaces i ferotges en els seus comentaris, generant una autèntica onada de malediccions contra Laporta, acusant-lo de no saber influir a la UEFA i d’acovardir-se i amagar-se després del que va passar a Giuseppe Meazza. Només va faltar que la vicepresidenta Elena Fort enviés un missatge infantil de conformisme perquè, a més, els socis que segueixen sense digerir l’extinció de la grada d’animació per la por escènica i per reprimir la llibertat d’expressió, la prenguessin amb ella recordant-li que els que van patir de debò i es van gastar els seus diners per ser a Milà, ja que a Montjuïc no els deixen entrar, van ser ells i no Elena Fort, beneficiària d’un confortable un viatge de cinc estrelles a Milà, amb gastronomia i localitats de primera classe.
Les crítiques van arrelar tant que, davant l’escalada i la virulència del to en aquestes xarxes, ardents contra la feblesa institucional de la directiva de Laporta, des de la presidència és decidir sortir urgentment a acusar l’arbitratge, no la UEFA, per intentar tranquil·litzar els ànims i rebaixar l’estat febril i irritat de l’afició. El mateix en l’àmbit del bàsquet, on Josep Cubells va ser el blanc dels atacs per la indefensió del Barça davant l’arbitratge a Mònaco, igualment lesiu i determinant en l’adeu a l’Eurolliga sense passar per la Final Four.
Naturalment, els mitjans van obviar aquest estat d’opinió. Van accentuar la polèmica arbitral, però no van entrar en aquest laberint del qual Laporta no pot sortir, atrapat entre la por que la UEFA li ajusti els comptes i la postura servil de bufó de Florentino Pérez en l’absurda obstinació de la Superlliga.
Laporta sap que a Aleksander Čeferin, el president de la UEFA, li deu que no tanquessin el Camp Nou per l’escàndol del partit de l’Eintracht i que encara facin com que no existeix el cas Negreira, mentre fa equilibris impossibles per intentar que Florentino es deixi d’invents i s’avingui a forçar un diàleg per un botí superior de la Champions.
Per això Laporta no s’atreveix a alçar la veu ni és capaç de recuperar la influència i el pes que el FC Barcelona va arribar a tenir en temps de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu. I si s’atreveix a acusar la UEFA, com ara, desesperat perquè els seus han descobert que Laporta no és més que un titella a les altes esferes internacionals, sap al que s’exposa a continuar sent-ho encara més, ridículament errant entre la por d’incomodar Čeferin o Florentino.
