Certament no era un ciutadà convencional. Ser Papa de l’Església catòlica no sé si imprimeix caràcter a més d’infal·libilitat com diuen els cànons, però ben segur que proporciona reconeixement i lideratge global tot i que el món del catolicisme ja no sigui ben bé el que era com tampoc ho són avui en dia els principis d’autoritat. L’impacte del seu traspàs, que no es pot negar que té força transcendència, ultrapassa de molt la proporcionalitat que se li hauria de suposar. De vegades, això que vivim en una societat laica no acaba de semblar-ho i els mitjans s’entesten en sobreinformar sobre coses que, de fet, no deixen de ser tan naturals i que ens apropen a tots com és la mort.
Diuen les enquestes recents del CIS que a Espanya un 50% de la gent ja afirma obertament formar part del món dels descreguts. Una constel·lació àmplia i variada com suposo que ho és la dels que es confessen com catòlics, molts dels quals practiquen més aviat poc. Acceptem, però, que la influència cultural, política i religiosa de l’església decimonònica és encara important, però sobren crèduls de darrera hora que semblen més interessats amb l’espectacle que per altres coses, com si qui hagués mort fos, per posar un exemple, la reina d’Anglaterra.
Certament Bergoglio –Francesc, com a delegat de Déu a la terra-, ha estat una figura més carismàtica que molts dels anteriors. Algú diria que un dirigent de formes populistes i amb compromisos i afirmacions fermes. Els que ara el titllen de progressista o revolucionari, com l’estimat Javier Cercas, crec que en fan un gra massa, es passen de frenada. Ha expressat empatia i compassió amb els pobres i desvalguts i practicat la virtut de la clemència que, certament, no es pot pas dir de molts dels seus antecessors. S’ha confrontat amb la xenofòbia i l’autoritarisme creixent no plegant-se del tot a les exigències de la geopolítica d’avui.
Els sectors més carques de l’Església actual han fet seriosos intents d’apunyalar-lo per l’esquena i, ben segur que jugaran les seves cartes en el procés de substitució que es farà aquests dies. Ha estat força taxatiu, encara que no prou, amb la multiplicitat de casos d’abusos i pederàstia que envolten la institució eclesial, però poc ha fet més enllà d’afirmacions genèriques per tal de canviar alguns dogmes que, mai millor dit, clamen al cel com és el paper absolutament subjugat i sotmès de les dones o bé les consideracions sobre el sexe en general i l’homosexualitat en particular.
Aclarim-nos, es pot ser creient i progressista, molts n’hi ha amb aquesta condició, però no Papa i tenir una visió avançada de la societat i la condició humana. Papa progressista és un oxímoron, una contradicció en els termes. La seva funció és dirigir una institució mil·lenària que no es va constituir precisament per alliberar i la seva funció és perpetuar-se amb la seva doctrina en el fons dels temps.
A part de ser molt afeccionat al futbol, formant part de la barra de San Lorenzo de Almagro, l’antic bisbe de Buenos Aires ha estat fonamentalment un peronista tant de forma com de fons, compartint les mateixes contradiccions d’aquest inqualificable moviment polític. Clar, directe, vinculat a les classes populars i donat a l’ajuda i a la caritat, ha tingut també un cantó fosc amb vincles amb el poder com va aprendre també en la seva militància jesuïta. A l’Argentina, visitava barris humils i presons, però també va conviure bé amb la dictadura militar dels anys setanta, quan aquesta s’excedia de manera molt violenta amb la repressió. Mirava cap a una altra banda, preocupant-se del confort espiritual més que no pas per la realitat vital.
Llums i ombres. Cert, però, que resultava més fàcil connectar amb els seus posicionaments públics que no pas amb de cap altre bisbe de Roma. Mentre l’estol de vaticanòlegs que aquests dies pronostiquen el relleu que pot tenir al cap l’Esperit Sant, que són més que no pas afeccionats al futbol que fan d’entrenadors, el que sembla clar és que hi ha més a perdre que a guanyar.
No seria estrany que la institució fes el pèndol de reacció i tornés no tant a l’ortodòxia, que no s’havia pas abandonat, sinó a alinear-se amb els aires polítics que corren. Ho marcaria una extrema sensibilitat per saber orientar-se i seguir el corrent dominant, tal com sol fer sempre que canvien governs, de manera precisa, el diari La Vanguardia.
