Ja fa uns anys, estimats compatriotes, que vau donar vida a la figura “dretana” (per ser educat) de na Sílvia. Ella, ben segur, no seria res sense la vostra ajuda. Així que, abans de tot moltes gràcies, sense vosaltres, ella no existiria.
Segur que ara està donant-vos les gràcies (de manera prou efusiva) i celebrant (en algun restaurant de Ripoll i amb productes ben catalans, no cal dir-ho) el vostre regal i, ai las!, vosaltres encara ni us n’heu assabentat.
Potser és més intel·ligent del que penseu o del que ho vau ser vosaltres. El menyspreu sense arguments ben ferms i sense gaires refutacions de les propostes de l’enemic (o simplificant-les), és probablement un dels grans errors de molts polítics. Al final, el votant, no compra qualsevol producte (i més si aquest està passat de moda o en mal estat). La novetat, el producte acabat de sortir del forn, acaba sent més atractiu que el que ja fa massa temps que es ven. I vosaltres pensàveu que tots els “indepes” serien fidels fins i tot en els vostres enganys…
Ara, ben segur, després que us heu escarranxat tantíssim (alguns més que altres), us esteu penedint de les vostres passades actuacions durant el processisme perquè heu donat vida a la política que ara us traurà una gran part del vostre “modus vivendi”. I és que, al final, està ben clar: el fidel creient s’acaba adonant, tard o d’hora, de les mentides i el negoci s’enfonsa. Un exemple ben clar d’aquestes situacions la vivim amb l’església catòlica, la qual, déu-n’hi-do, ja no té ni la imatge ni la influència que tenia en llurs temps de bonança i enyora aquells temps millors, això sí, sense canviar gaires coses del que feia habitualment (no perdem els nostres privilegis, no pas!). El mateix els passa a tantíssims polítics, l’engany és mostrat i descobert pel proïsme que acaba abandonant en algun moment els seus “representants”.
Pobreta Orriols, que depèn de la ineptitud dels nostres polítics processistes. Si algun dia aquests decidissin fer autèntica “real politik” es quedaria sense feina ràpidament. Però tranquil·la, estimada Sílvia, segur que tens un llarguíssim i exitós futur, doncs la teva veu al Parlament és molt més escoltada que la dels teus rivals sobiranistes, ja que a aquests, ja se’ls ha vist el llautó i a tu encara no.
Potser tu vas de veres, potser ho tens tot “ben posat” -com diu el llenguatge més masclista-, però el que és ben segur, és que els partits processistes tremolen molt fort (i no pas pel possible atac d’algun immigrant irregular) sinó perquè Aliança els “robi” el seu negoci particular enganyant i prometent tants projectes a tants catalans.
Mentrestant, en les altres contrades, tant cordó sanitari fa que molts joves, en aquest cas molt menys independentistes i més espanyolistes, derivin cap a les postures de VOX i busquin una fotografia amb el seu “líder suprem”.
Com la teoria de la ferradura, al final, els extrems s’acaben tocant, i si el senyor Garriga o la senyora Orriols tenen tants vots (i en tindran encara més) és perquè molts partits polítics catalans ho han afavorit amb les seves nombroses errades polítiques. “Maxima egestas avaritia” que deien els romans. Al final, l’avarícia acaba fent pobre, i molts han permès que na Sílvia i en Ignacio estiguin en la privilegiada posició que ocupen. Ells poden anar guanyant mentre tots probablement anem perdent. Perdre bous i esquelles, perdre un llençol a cada bugada… perdre, al cap i a la fi.
Però al final, resulta que els “resignats” catalans, si foten un PIB de més de 300.000 milions d’euros –que no és poca broma (penseu que més o menys és la meitat del PIB de tota Argentina, que té 46 milions d’habitants i és territorialment sis vegades Espanya), amb tots els inconvenients possibles…– és que alguna cosa molt estranya passa en aquest país: l’han intentat silenciar econòmicament, suïcidar políticament, ens han posat mil obstacles uns i altres -ja sigui en infraestructures o en tributs-, els seus representants l’han manipulat i podria fer una llista més llarga… i encara i així continua ben viva i productiva. Què passa amb els obstinats i treballadors catalans?
Cansats de no vèncer, cansats de les absurdes guerres caïnites, el jovent d’un color o d’un altre, aposta molt fort per l’enginyeria política espanyolista (VOX) i catalanista (Aliança) que funcionen com un engranatge quasi perfecte de promeses utòpiques i crítiques als polítics de “tota la vida”. Una part important del jovent, probablement es rebel·la perquè creu que el seu futur no serà tan bo com el dels seus pares o, fins i tot, dels seus avis, i d’això, en tenim la culpa tots.
