Ara fa just dos anys, a Gijón, una noia de només 20 anys, Claudia González, va decidir posar fi a la seva vida després de patir anys d’assetjament escolar. Vull retre homenatge a aquesta jove víctima i començar recordant les seves últimes paraules, que ens van commoure a tots i totes: “Por favor, parad el acoso, dejad a las personas ser quienes son. Hasta siempre. #StopBullying.” Aquestes van ser les paraules exactes que va deixar escrites en una carta de comiat abans de treure’s la vida, un crit contundent per denunciar tot el que va patir i el motiu pel qual va acabar posant fi a la seva vida, així com una voluntat molt clara: que ningú més pateixi el que va patir ella. I tot i que aquestes paraules haurien d’haver estat un punt d’inflexió, tristament, fins al moment, no s’han complert. Vaig prometre a la seva mare i a mi mateix que la història de la seva filla no cauria mai en l’oblit. I per molt que ho intentin, no ens silenciaran. Ja van arrabassar-li el futur a una jove amb tot un camí per davant, però la seva memòria i la seva voluntat seguiran sempre entre nosaltres sempre encara que alguns còmplices de la seva pèrdua no vulguin.
L’infern que va viure aquesta jove ha de deixar una empremta profunda en la consciència col·lectiva sobre la gravetat de l’assetjament escolar. Era una persona amb una vida plena de possibilitats, maca, empàtica, amant dels gossos, especialment de la seva estimada Dana, i amb una llum interior que es va anar apagant progressivament per la crueltat dels seus assetjadors. Va ser víctima d’un bullying extrem, per part de diversos companys del Col·legi de la Assumpció. Insults, humiliacions i burles constants formaven part del seu dia a dia. Es trobava aïllada, sense suport dels qui haurien d’haver estat els seus protectors, malgrat els seus intents per buscar ajuda, no va aconseguir trobar la solució al seu patiment entre els que haurien d’haver vetllat per la seva seguretat: Escola, companys, professors i també les autoritats pertinents.
Amb el cor trencat i totalment desesperada, va demanar que s’aturés el patiment de les víctimes d’assetjament. Tanmateix, després de la seva mort, el silenci va continuar: un cas no resolt, una comunitat educativa que no va prendre mesures i una societat que no va estar a l’alçada i va deixar sola una família trencada. La gran pregunta segueix sense resposta: On és la justícia? On estan les accions concretes per evitar que més joves com ella passin pel mateix infern?
El cas de la jove de Gijón és sens dubte un dels més silenciats d’assetjament escolar que conec. La dramàtica pèrdua de Claudia ha quedat eclipsada per la indiferència i la falta de responsabilitat de les institucions educatives i les autoritats. La seva última voluntat, expressada en una carta de comiat, era clara. Però aquesta petició, que hauria d’haver estat una crida d’atenció per a tots nosaltres, ha estat ignorada. No només per aquells que van permetre que l’assetjament es perpetués, sinó també per les persones que van mirar cap a un altre costat.
Dos anys després de la pèrdua, la seva història segueix sent un record dolorós de les conseqüències d’un bullying que mai va ser aturat a temps. Però el seu cas també és una crida a l’acció perquè tots treballem plegats per evitar que altres nois i noies hagin de viure el mateix. La seva memòria ha de servir com un impuls perquè la societat en conjunt es comprometi a eradicar el bullying. Cada dia que passa sense una solució efectiva és un dia més en què més joves es poden veure abocats a viure un malson que, malauradament, pot acabar com el seu. El desig de la jove era que ningú més patís el que ella va viure. desig que comparteixo amb el privilegi de ser comunicador i activista, perquè crec que la obligació ètica i moral de qui ha patit el mateix però segueix viu, ha de ser honrar la memòria dels que no hi són i van marxar pel mateix motiu.
Aquest cas és un recordatori dur i cruel, però necessari, de la importància de combatre el bullying en totes les seves formes. Perquè, a vegades, les veus més febles són les que més criden l’atenció quan se les escolta. No deixem que el crit de la jove quedi en l’oblit. La seva història és nostra també. Prou de violència escolar! Quantes víctimes més hi ha d’haver perquè algú faci alguna cosa?
El #StopBullying no ha de ser només un hashtag, sinó un compromís real de tots. Hem de garantir un entorn segur a l’escola i creure sempre a la víctima i donar-li suport fins el final. Sempre amb tu, Claudia. Que la teva lluita no sigui en va. No t’oblidem… #StopBullying.
