Sota el soroll insuperable de la final de la Copa del Rei, el cas Olmo també s’ha convertit en una qüestió d’Estat que ara li tocarà resoldre a l’Audiència Nacional, per definició un tribunal centralitzat i reservat als delictes d’especial gravetat, amb jurisdicció a tot el territori nacional.
Més concretament, assumeix competències úniques en matèries com el terrorisme, incloent-hi la comissió d’actes d’aquesta naturalesa, el seu finançament i pertinença a organitzacions terroristes, en delictes contra la Corona, i també en relació amb les figures del consort, el successor, els alts organismes de la Nació o la forma de Govern, els casos de narcotràfic a gran escala i fraus alimentaris comesos per bandes o grups organitzats i que afectin diverses províncies. En l’àmbit econòmic, s’encarrega de les infraccions financeres d’excepcional rellevància, com ara maquinacions per alterar el preu de les coses, fraus, blanqueig de capitals, delictes econòmics que causin un greu perjudici a l’economia nacional, falsificació de moneda i altres instruments de pagament, fabricació de targetes de crèdit i dèbit falses, xecs de viatger falsos, comesos per organitzacions o grups criminals i, àmpliament, aquells delictes atribuïts a la Fiscalia Europea o comesos per ciutadans espanyols a l’estranger, a més dels causats pel contraban en matèria de defensa i de tecnologia i els casos connectats pel trencament de la llei en qualsevol dels supòsits anteriorment descrits.
Com és que la resolució sobre un fet administratiu tan senzill i fora d’aquesta òrbita com la llicència d’un futbolista professional ha acabat en una instància reservada a les causes penals més greus en l’àmbit espanyol?
La resposta s’ha de trobar en la inhibició de part del Jutjat Central del Contenciós Administratiu número 1, davant del qual LaLiga havia presentat recurs contra la resolució del Consell Superior d’Esports (CSD) autoritzant Dani Olmo a continuar jugant sense la corresponent llicència de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF). I la raó d’aquesta passada llarga després de declarar-se incompetent és la naturalesa política de l’òrgan que la va dictar, el CSD, pertanyent a l’Administració General de l’Estat. L’article 11.1 de la Llei reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa estableix que “la Sala del Contenciós de l’Audiència Nacional és competent en única instància per conèixer dels recursos relacionats amb disposicions generals i actes dels ministres i secretaris d’Estat”, en aquest cas per la directa intervenció del president del CSD, José Manuel Rodríguez Uribes, en la postura de la màxima autoritat de l’esport espanyol de rebatre i revocar el criteri de LaLiga que presideix Javier Tebas sobre la situació de Dani Olmo i Pau Víctor.
El cas, com és sabut, se centra en la ferma determinació de LaLiga i de la RFEF, a través dels processos establerts i convinguts entre ambdós organismes responsables de regular la competició -entre les seves atribucions, la d’atorgar les llicències de joc dels futbolistes-, que les de tots dos jugadors del FC Barcelona es van extingir el 31 de desembre passat després que finalitzés el seu caràcter provisional. LaLiga i la RFEF sostenen que van ser esteses l’agost passat per la lesió d’un futbolista de la mateixa plantilla, extrem previst en la normativa per temps limitat fins a final d’any, sense que a causa de la situació del Barça de Joan Laporta de fair play financer excedit i, per tant, sense marge salarial, el club blaugrana pogués modificar o ampliar la seva plantilla.
El conflicte que ara ha acabat en una sala de l’Audiència Nacional té el seu origen en la peculiar visió del CSD i del seu president en el sentit que tots dos tenen dret a exercir la seva professió i, en el cas de Dani Olmo, de poder vestir la samarreta de la selecció espanyola, a més d’entendre que la comissió de seguiment mixta LaLiga/RFEF no tenia autoritat per denegar les seves llicències com havia sol·licitat renovar el FC Barcelona.
Per a LaLiga, en canvi, mai va existir aquesta denegació per la senzilla raó que el procés de tramitació de la llicència de tots dos, més enllà del 31 de desembre, mai va arribar si més no a iniciar-se per la manca de marge salarial de Laporta. LaLiga, a més, reforçarà com a argument a favor seu davant l’Audiència Nacional la mateixa postura del CSD d’haver aplicat aquesta autoritària decisió de permetre’ls jugar sense llicència sense haver entrat en la qüestió dels processos de control econòmic previs a la validació de les llicències, un control exigit per la llei als clubs, precisament autoritzat i requerit pel mateix CSD a LaLiga i a la RFEF.
A partir d’ara, la Sala del Contenciós de l’Audiència Nacional disposa dels seus propis terminis per abordar, en primer lloc, si procedeixen les mesures cautelars que planteja LaLiga de deixar immediatament en suspens la decisió del CSD perquè Olmo i Pau Víctor no puguin continuar jugant en aquesta situació que, al seu judici, posa en risc el rigor i l’eficiència de la fiscalització i de l’equilibri financer que tants anys i tants esforços de l’administració i dels clubs ha costat aconseguir.
Igualment, la resolució del CSD decaurà a partir de l’1 de juliol, moment en què Laporta haurà d’inscriure Dani Olmo i Pau Víctor acreditant el marge salarial suficient. Una altra cosa és que sigui de cabdal importància per al futur de LaLiga que l’Audiència Nacional resolgui a favor seu el contenciós, ja que d’una altra manera s’obriria una bretxa insalvable en la competició a l’hora d’inscriure jugadors per part dels clubs, encara amb el fair play financer excedit, un tràmit possible segons el CSD. Seria un precedent de conseqüències catastròfiques, sobretot per a Javier Tebas.
