Sergent de la Guàrdia Urbana de Barcelona, cosa que li ha permès viure en directe el sensellarisme. També és doctora en Dret Global i Seguretat Humana per la UAB. Ha visitat París, Los Angeles i Nova York per conèixer com gestionen la qüestió de les persones sense sostre. Ara publica Entre portales (Icaria).
Quin significat té Entreportales?
Que les dones sense sostre no estan sempre al mateix lloc. Abans de viure al carrer busquen altres solucions: un pis d’algú conegut, un local ocupat… Un cop al carrer, van canviant d’un lloc a un altre, de portal en portal, per no ser detectades, perquè no les trobin. El llibre està fet a partir dels relats de 17 dones, amb els quals s’han construït diferents perfils, en què es combina la ficció amb fets reals.
Previ, col·lateral, hi ha un sensellarisme, diguem-ne de baixa intensitat, ocult?
Sí, és el que coneixem, precisament, com a sensellarisme ocult, que entre les dones és molt present. La majoria de persones que estan en aquesta situació són dones. Viuen en llocs de refugi, aixoplucs provisionals. La quantitat de gent que està en aquesta situació ens podria sorprendre.
En qualsevol cas, les xifres de persones sense llar a la ciutat de Barcelona són especialment xocants, amb una tendència a l’alça espectacular els darrers anys.
Segons els últims censos, al voltant de 1.400 persones dormen cada nit als carrers de Barcelona. Si hi afegim el sensellarisme ocult, la xifra pot arribar a 5.000. A Barcelona hi ha bastants recursos perquè les persones no perdin la casa, però això no és el més habitual. La legislació vigent permet que el desallotjament es pugui dilatar quan s’ocupen espais que no són domicilis, com els baixos comercials. En qualsevol cas, és un recurs molt insegur, perquè demà els poden desallotjar. Als Estats Units no hi ha cap regulació sobre aquesta matèria.
Quina és la proporció de dones que dormen al carrer a Barcelona?
Al carrer, per cada deu persones una és dona. En els recursos, fins fa poc, la ràtio era de sis homes per cada quatre dones. Les dones acostumen a ser més joves, per sota dels 25 anys, i moltes procedeixen de països de la UE, com Itàlia, Portugal, Suècia…
El bucle que porta al sensellarisme comença amb l’alcohol, les drogues, i continua amb els abusos, el carrer…?
No. Al contrari. En molts casos, la pèrdua de relacions és la principal causa d’acabar al carrer: violència a la parella, a casa… Pèrdua de la feina i de la llar, alhora, és sinònim d’acabar al carrer. Els homes, que són més orgullosos, no demanen ajuda. Les dones, en canvi, recorren a les relacions per evitar acabar al carrer. I això, a canvi, pot comportar oferir els seus cossos, amb el consegüent risc de violència. Així, acumulen moltes més capes de trauma. Un cop al carrer, cada dia que passa estàs més exposada a situacions de violència. No has dormit, per por de ser atacat mentre ho fas; menges malament… És qüestió de temps que acabis consumint. Així doncs, beure o consumir drogues és més una conseqüència del carrer que una causa per arribar-hi.
La pregunta permanent quan es parla de sensellarisme continua sent que, en societats d’abundància, de residus, com hi pot haver gent dormint al carrer?
Molt pocs municipis disposen de recursos per pal·liar el problema. Barcelona compta amb equips de treballadors de carrer. També una xarxa de pensions a la qual poden accedir les persones que es troben en una situació de gran vulnerabilitat. D’aquesta manera no han de passar pel refugi (centre de primera acollida), on hi ha fins a sis mesos d’espera. Si una dona viu al carrer, a Barcelona pot anar directament a una pensió.
Hi ha espais, recursos, dissenyats i habilitats per a dones?
Sí, hi ha centres d’acollida exclusivament per a dones. Però, què passa? A Barcelona, únic municipi que en té, en el 90% dels casos, abans de poder tenir un llit, una dutxa… cal passar una entrevista, demanar cita… En el cas dels menjadors i centres d’higiene, en molts casos l’espai previ és mixt. Així doncs, el cas de les dones que fugen de la persona que les va agredir al carrer i s’hi acaba trobant no és estrany. I no parlem de si consumeix drogues i ha d’accedir a un espai higiènic… Necessitem llocs pensats per i per a dones, que entenguin la violència de què són víctimes, que necessiten molt temps per recuperar-se.
L’accés als recursos és universal, sense obstacles o, per contra, hi ha molts requisits per tenir-los?
Aquest és un altre gran problema a tot Europa. Fins ara, i avui, la persona que té addiccions, pateix algun problema de salut mental (que fa que la seva conducta no sigui “excel·lent”, per entendre’ns) se l’expulsa dels recursos i li diuen que ha d’anar a un hospital per rebre tractament, per formar part d’un programa d’addiccions… Així, cada dia que passa al carrer la situació empitjora. És el peix que es mossega la cua.
El sensellarisme és semblant a Barcelona, Madrid i altres grans ciutats espanyoles, europees i d’altres llocs?
El problema és el mateix. La qüestió és voler-lo veure, dimensionar-lo i aportar solucions. A Madrid, fins fa poc, feien uns recomptes en què només es comptabilitzaven unes 200 persones dormint al carrer, quan Barcelona en tenia 1.300. Alguna cosa no encaixava. Ara han recuperat les dades de serveis socials i n’hi surten unes 1.200. Estem igual. El fenomen és similar en tot allò que anomenem Nord global. Al Sud global hi ha altres dinàmiques. Ciutats, majoritàriament turístiques, riques, que atrauen capital, que es projecten al món…, tenen com a conseqüència una polarització social brutal. Urbs com Nova York, San Francisco, Berlín, Londres, Barcelona… tenen un problema greu de sensellarisme cronificat.
En quin estadi es troba la tan esperada llei catalana del sensellarisme?
Aquesta és la meva pregunta per als polítics, perquè la llei estava a punt d’aprovar-se, però van arribar les eleccions anticipades, i tots els projectes es van paralitzar. L’actual govern ha recuperat la proposta de llei del sensellarisme i sembla que el procés va força ràpid. Sembla que només falten alguns detalls per sotmetre-la a votació, i que l’aprovin. Serà molt important, sobretot per als municipis de més de 40.000 habitants, que disposaran d’espais habitacionals individuals per acollir gent que està en situació de sensellarisme de carrer. El primer recurs no serà el refugi gran, sinó un espai propi. Centres de dia, menjadors… tot més estructurat, també està contemplat en el projecte de llei. Actualment, el 70% dels recursos dedicats a gent del carrer són per menjar o dutxar-se. La gent dorm al carrer perquè no hi ha recursos. La llei obligarà que tots els municipis ofereixin als sensesostre mitjans que puguin pal·liar la seva situació.
La trituradora consumista, el turbocapitalisme de què parla Fusaro, comporta el que s’ha batejat com a aporofòbia, que cites al llibre, que genera por, rebuig, vergonya, odi… ?
Fa una mica de por tot això. Per a molts joves, per als quals tots els seus valors, els seus coneixements, depenen de la pantalla que porten a la butxaca, és molt difícil cultivar l’esperit crític. Tinc moltes amigues professores que diuen que consolidar la mínima reflexió, qüestionament, de les coses, és una tasca gairebé impossible. Vaig anar a la meva escola de tota la vida a parlar del sensellarisme, del llibre, i em va sorprendre el dogmatisme de les opinions: “Aquesta gent que és al carrer és perquè s’ho ha buscat”, etc. Quina gestió de la pobresa ens espera? Cadascú abandonat a la seva sort.
