Llibres per Sant Jordi. Un nou catalanisme

No és una tasca fàcil haver d’escollir llibres per recomanar per Sant Jordi. Darrerament, n’he llegit diversos que podrien merèixer una ressenya. Finalment, però, després de donar-hi moltes voltes, i tenint en compte com està la situació política a tots els nivells, m’he decantat per dos molt actuals que són classificables dins el gènere assagístic o periodístic.

El primer és Catalanisme o nacionalisme, del veterà periodista Rafael Jorba. És un recull d’articles que, tot i que va ser publicat l’any 2004, presenta alguns elements que són plenament vigents. Dit d’una altra manera, una de les qüestions que més m’ha interessat del llibre és que, malgrat els canvis polítics i socials, els elements de fons són pràcticament els mateixos.

Rafael Jorba remarca que el catalanisme “no ha estat històricament nacionalista – si més no en el seu corrent majoritari- i que pot ser avui un antídot contra els nacionalismes excloents que aixequen el vol en aquest tercer mil·lenni”, i que ha sigut “el mínim denominador comú dels partits catalans i ha propugnat, a més, un projecte alternatiu i plural d’Espanya.” El periodista igualadí, a més, afegeix que és urgent la recuperació d’aquest mínim consens. Aquest és un dels elements centrals del text perquè sintetitza la política catalana de les darreres dècades i, al mateix temps, perquè demostra que els debats han variat poc des d’aleshores. És cert, no obstant això, que la transformació del nacionalisme en independentisme i que les conseqüències del procés dificulten l’assoliment d’aquest punt d’unió, però, al mateix temps, evidencien la necessitat imperiosa d’assolir-lo.

Aquest mínim denominador comú sembla avui dia impossible i, al meu entendre, només s’aconseguirà, tenint en compte l’actual aritmètica, si el socialisme català és capaç de preservar la centralitat política, si l’independentisme entén que l’element que pot unir una àmplia majoria de ciutadans és un autogovern més fort, i si el PPC veu que la unitat espanyola adquireix sentit únicament des del reconeixement a un pluralisme social, lingüístic i cultural que a Catalunya, en bona mesura, representa el catalanisme. Aquest debat, tal com assenyalava Jorba, s’ha de fer sense exclusions ni apriorismes.

El llibre, així mateix, aborda altres qüestions que podrien haver estat escrites en l’actualitat com ara la importància de la culminació federal de l’Estat, la rellevància de la Carta Magna com un punt de trobada (“aquesta fórmula de convivència, basada en una ciutadania compartida, demana que la Constitució no sigui utilitzada com a arma política contra aquell que pensa diferent”) o el seu anhel -també el meu- que la nació passi a ser una qüestió de l’àmbit privat i que, en tot cas, el que articuli la convivència siguin els drets i els deures.

Als lectors que no hagin llegit aquesta compilació d’articles els voldria encoratjar a comprar-la per un darrer motiu: aporta elements de reflexió al voltant de dues temàtiques ben actuals: la llengua i la immigració. (“Cal que els partits democràtics subscriguin un pacte d’Estat que impedeixi l’ús partidista dels reptes i els problemes que planteja la nova ona migratòria).”

El segon assaig que voldria recomanar-los és Autocracia S.A., d’Anne Applebaum. L’escriptora nord-americana aborda, amb pèls i senyals, el funcionament dels països que tenen un executiu  autocràtic (Rússia, Iran, Corea del Nord, Xina, Veneçuela, Bielorússia…). Applebaum exemplifica de forma detallada com les estructures governamentals d’aquests estats s’alien i s’ajuden entre si a tots els nivells per, en paraules seves, “privar als seus ciutadans de qualsevol influència real o veu pública, d’oposar-se a qualsevol forma de transparència o rendició de comptes i de reprimir a qui els desafiï dins o fora del país”. El més curiós, per no dir preocupant, de tot plegat és que l’únic al·licient que mou aquests governants és romandre al poder a qualsevol preu (pèrdua de vides humanes incloses), enriquir-se al màxim i/o desprestigiar contínuament les societats liberals.

Quan vaig acabar de llegir Autocracia S.A. vaig tenir dues sensacions: la primera és que, malgrat alguns dèficits, els europeus tenim la sort de viure en democràcies força sòlides i, la segona, que aquells partits compromesos amb els valors democràtics tenen el deure d’unir-se per buscar fórmules que limitin les polítiques autocràtiques (la resposta a la invasió russa a Ucraïna n’és l’exemple més clar). En tot cas, feliç Sant Jordi!