Si la trajectòria del primer equip del Barça no pateix un daltabaix, avui dia impensable, i al més que possible títol de Lliga se suma el de la Copa del Rei i un paper destacat a les semifinals de la Champions -circumstància també previsible per l’actitud, el talent i la determinació contrastades, fins i tot amb un possible triplet a l’horitzó-, es donaran les circumstàncies més que propícies perquè Joan Laporta provoqui l’avançament de les eleccions un any.
En aquest escenari és molt probable que l’oposició, sigui Víctor Font o qui sigui que té plans per lluitar per la presidència blaugrana, es rendeixi abans de començar i no presenti batalla, ja que l’experiència, com li va passar al mateix Laporta el 2015, demostra que qualsevol incorrecció, disgust o malestar amb la directiva poc compta, o res, si al final cauen títols i el barcelonisme es conforma.
A menys, és clar, que la dissidència sigui de naturalesa laportista o assimilada, estil Víctor Font, i disposi, com en els llargs anys d’assetjament a Josep Maria Bartomeu després de la seva victòria electoral del 2015, d’un suport mediàtic, polític i econòmic d’una intensitat i volum extraordinaris. Llavors les mateixes circumstàncies es viuen d’una altra forma radicalment diferent, encara que siguin tan semblants com la temporada 2018-19 quan l’equip entrenat per Ernesto Valverde es va plantar a les semifinals de la Champions amb un 3-0 a l’anada davant del Liverpool i ja havia guanyat anticipadament el títol de Lliga, a més d’haver-se proclamat finalista de la Copa del Rei.
Encara davant d’aquesta possibilitat de coronar un altre triplet, llavors Víctor Font liderava, al costat de la resta dels grups d’opinió barcelonista i la poderosa ombra del laportisme aguaitant, una estratègia permanent de desgast, crítica, amenaces, maniobres i soroll de fons i acusacions a la directiva i a l’equip de tota mena de deficiències i irregularitats, fossin o no certes. A falta d’altres armes, Font i l’aparell de xoc integrat sobretot per TV3, Mediapro i les forces sobiranistes amb Carles Puigdemont al capdavant, que rabiaven obertament i inconteniblement contra Bartomeu des dels fets de l’1 d’octubre i li havien jurat venjança, van recrear al voltant de l’equip un malestar permanent pel joc, insatisfactori respecte a l’estil, la identitat i les referències del guardiolisme, i una atmosfera d’igual crispació, fastig i negativitat en l’òrbita social contra la junta de Bartomeu. Per això aquesta temporada en la qual es va guanyar la Lliga folgadament, l’equip va brillar fins a la tornada de les semifinals i va arribar fins a la final de la Copa del Rei va ser qualificada de desastrosa pels mateixos que l’any passat, a l’última temporada de Xavi, van qualificar de notable un any en blanc amb doblet del Reial Madrid en Lliga i Champions.
Avui, en canvi, el clima barcelonista als mitjans apunta, amb una base objectiva a favor d’aquest argument, que la temporada ja és un èxit sigui quin sigui el desenllaç, sobretot si es compara amb l’anterior i amb el balanç laportista després del seu retorn a la presidència fins a l’arribada de Hansi Flick: una Lliga i una Supercopa en tres anys davant d’un festival aclaparador del madridisme amb dues Lligues, dues Supercopa d’Espanya, una Copa del Rei, dues Champions, dues Supercopa d’Europa i una Intercontinental.
La principal clau de l’estabilitat amb què Laporta ha pogut sobreviure, fins i tot amb ovació i vuelta al ruedo en determinats moments, a aquest escenari tètric i frustrant en l’esportiu, però sobretot ruïnós en l’àmbit econòmic, no és cap altra que el control del relat als mitjans i la cobertura incansable de l’entorn periodístic de la seva figura presidencial com un actiu barcelonista intocable i excepcional. Una valoració molt per sobre d’aquestes situacions mundanes i secundàries, segons la ideologia laportista dominant, d’uns comptes i un patrimoni ja irrecuperables sense una conversió del model de propietat que també suposarà, a la força, la desaparició de la identitat social del barcelonisme tal com s’ha conegut fins al 125è aniversari de la fundació del club.
De fet, la transformació de la multipropietat i l’associacionisme democràtic tan arrelats i seculars del barcelonisme ja estan deixant pas a un clientelisme que Laporta preveu impulsar i consolidar amb les noves tarifes impossibles de l’Spotify per als socis abonats de l’antic Camp Nou, en un context d’inviabilitat financera a l’hora de començar a retornar el préstec de 1.500 milions a Goldman Sachs, en la pràctica nou propietari del FC Barcelona a partir de l’exercici 2026-27.
Per llavors, Laporta ja necessita haver apuntalat la presidència fins al 2031 sense que la coincidència d’aquesta molesta circumstància, com és l’assumpció d’un deute aclaparador per la via de la pèrdua del control de la gestió econòmica per culpa d’uns estadis financers terminals, coincideixi amb unes eleccions i qui sap si amb un balanç del primer equip menys entusiasta, efervescent i esperançador que l’actual.
I ningú de l’oposició vol estar preparat per presentar-se a la cita electoral si Laporta la provoca aviat, el juny, per poder prendre possessió al juliol. L’excusa perfecta per continuar amagada i sense el valor de desafiar electoralment a Laporta per por a una derrota aclaparadora pel valor superior de l’estat d’eufòria al voltant de Lamine Yamal i a l’equip, aparentment superior al menyscabament social que les atrocitats del laportisme pugui haver causat en un clima d’acusat menfotisme, resignació i anestèsia social. Davant del dubte, si no es presenta ningú contra Laporta, sembla que tots guanyen.
