Per sempre, constarà en el deure institucional del FC Barcelona que no va emetre ni expressar la menor reacció ni al·lusió al tràgic i impactant accident que va segar la vida d’una família catalana a Nova York el dijous dia 10 de març passat. La catàstrofe va afectar el matrimoni format per Agustín Escobar i la seva esposa, Mercè Camprubí, així com els seus tres fills menors que visitaven la ciutat en viatge de vacances.
Al cap de poques hores, el president dels EUA, Donald Trump, va expressar el seu pesar pel “terrible accident d’helicòpter al riu Hudson”. “Sembla que sis persones, el pilot, dos adults i tres nens, ja no estan amb nosaltres. Les imatges de l’accident són horribles. Déu beneeixi les famílies i amics de les víctimes”, va escriure el mandatari en el seu compte de Truth Social, mentre que l’alcalde de Nova York, Eric Adams, transmetia el seu pesar i s’afanyava en una ràpida actuació d’assistència als afectats i a la seva família, a més d’iniciar una investigació amb el compromís d’esclarir les causes i depurar les responsabilitats i possibles negligències.
En l’àmbit espanyol, el president Pedro Sánchez i diversos ministres del Govern van expressar immediatament el seu condol en termes semblants als del cap de l’executiu: “Les notícies que avui ens arriben de l’accident d’helicòpter al riu Hudson són devastadores. Cinc espanyols d’una mateixa família, tres d’ells nens, i el pilot han perdut la vida. Una tragèdia inimaginable. Acompanyo en el dolor els éssers estimats de les víctimes en aquest moment tan desgranador”. El mateix va fer el president de la Generalitat, Salvador Illa, expressant el seu pesar públic per un fet tan sorprenent, imprevist i de conseqüències mortals per a una família feliç, unida i en el millor de la vida.
Transcorreguts diversos dies, el FC Barcelona, en un silenci inacceptable i vergonyós que només pot ser imputable a la junta directiva de Joan Laporta, no s’ha unit ni ha participat d’aquest ampli dolor per un accident que ha colpejat una família inequívocament barcelonista, ja que la difunta i mare de família, Mercè Camprubí Montal, era la neta d’Agustí Montal Costa, president del Barcelona des del 1969 fins al 1977, i besneta d’Agustín Montal Galobart, també president del club entre el 1946 i el 1952. El seu germà, Joan Camprubí, ha promogut la plataforma Som un Clam, d’oposició a l’actual junta directiva, sense descartar -almenys formava part dels seus plans abans de l’accident- la seva intenció de participar en les pròximes eleccions com a aspirant a membre de la junta directiva.
Si Donald Trump, Eric Adams, i ministres i altres autoritats espanyoles i catalanes no han dubtat a lamentar la terrible mort d’aquesta família i a deixar escrites les seves condolences, la insensibilitat i menfotisme de la directiva blaugrana actual reforcen un estil de governança que, cada dia més, avança imparable per la senda del clientelisme, l’abandonament social i el rebuig a la mateixa raó de ser del FC Barcelona com un club que, si ha arribat a complir els 125 anys de vida, ha estat gràcies a la seva identitat social única, el seu sentiment de pertinença i identificació amb un model basat sobretot en la transmissió d’aquests valors de generació en generació.
Joan Laporta i la seva junta, en canvi, viatgen en la direcció contrària, com demostra la progressiva i implacable supressió de tots els drets socials coneguts, estatutaris i democràtics d’opinió, expressió, participació, associació i, fins i tot, del vot assembleari, acompanyada de l’extermini de les penyes i recentment també de la grada d’animació.
No vas ser fins a mitja tarda del dissabte 12 d’abril -és a dir, gairebé tres dies després de l’accident- que la directiva va filtrar a través de la premsa que es guardarà un minut de silenci en memòria dels morts el pròxim dia 19 en el partit contra el Celta, de Lliga. En cap cas hi va haver comunicat oficial ni tampoc cap referència en els canals habituals del club. Tant pot ser que sí com que no.
Igualment, va ser una reacció tardana, pobra i covarda de la directiva de Laporta en resposta als primers articles d’opinió justificadament crítics amb una postura d’oblit i fredor inqualificable i premeditada davant d’un episodi que ha fet la volta al món i on no hi cap desconeixement ni error, només una evident i provada actitud d’indiferència i de manca d’humanitat.
Segurament, ningú no podrà provar si aquesta reacció de mirar cap a una altra banda té res a veure amb el fet que la família afectada, sobretot la del seu germà Joan Camprubí, que ha estat l’obligat protagonista de l’acte d’homenatge a les víctimes de la ciutat de Nova York al costat de l’alcalde de la ciutat, milita en la dissidència laportista i ha signat comunicats de desacord obert amb la gestió actual de la directiva.
Seria un element encara més menyspreable i miserable que la mateixa descurada actitud de la junta de Laporta d’ignorar traïdorament l’afectació directa a una família barcelonista com la de Joan Camprubí, ni més ni menys barcelonista que cap altra, però sens dubte inequívocament barcelonista, que és l’única cosa que compta i que la junta hauria d’haver valorat des del primer minut després de conèixer-se el succés i la seva vinculació amb la família blaugrana.
Ni tan sols, podent haver-ho fet, el primer equip va lluir un braçalet en senyal de dol en el partit contra el Leganés el dissabte a la nit, com si la directiva volgués fer més evident aquesta reticència. Caldrà veure si Joan Camprubí és convidat o no a la llotja de Montjuïc el dia 19 i si accepta o no ser-hi present, tard i malament, en l’únic gest d’acompanyament en el dolor d’aquesta família promogut des de la junta. Quan Joan Camprubí va fer pública una sentida nota d’agraïment, divendres passat, a totes les mostres d’afecte rebudes, entre elles no hi havia el condol oficial del FC Barcelona, quelcom tan insòlit com lamentable. No pocs barcelonistes entenen que guanyar un triplet no val res després d’haver perdut com a entitat la decència i la dignitat per culpa d’una junta manifestament sectària i venjativa, fins i tot davant d’un succés d’aquesta magnitud.
Va ser notori, en canvi, l’esforç de la junta per reaccionar amb els recursos més amplis al seu abast després de la mort del doctor Carles Miñarro en les hores prèvies al partit de Lliga Barça-Osasuna, el 8 de març passat, incloses la suspensió del partit, una nota oficial de condol a la família i guardar un minut de silenci en el partit següent, Barça-Benfica de Champions, on els jugadors van lluir un braçalet negre en el seu record i homenatge. El partit va ser reprogramat i abans de disputar-se el 27 de març, es va guardar també un minut de silenci en memòria del doctor Miñarro i l’equip li va dedicar la victòria. A més, en els dies posteriors a la seva mort, el club va fer diversos homenatges. El 9 de març, durant una sessió d’entrenament a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, jugadors, cos tècnic i directius, inclòs el president Joan Laporta, van guardar un minut de silenci en el seu honor. Així mateix, els equips del Barça Femení i el Juvenil A també van retre homenatge al doctor abans dels seus respectius partits.
Un altre precedent significatiu va ser la demora d’aquesta mateixa junta de Laporta a reaccionar a les conseqüències de la DANA, en un to més aviat baix i a base d’accions poc rellevants que, finalment, van cristal·litzar en actes per recaptar fons destinats a rehabilitar instal·lacions esportives de tres pobles afectats. Les penyes del Barça de la zona van criticar la tardana reacció de la junta i també que se les hagués ignorat tant després de les inundacions, algunes d’elles amb víctimes entre les seves files, com a l’hora de participar, com era el seu desig i van acabar fent pel seu compte, en les tasques solidàries i d’ajuda als afectats.
