Ara ja no hi ha dubtes que Joan Laportava tornar a fer trampa per inscriure a la desesperada, tarda i malament Dani Olmo la tràgica nit del 31 de desembre passat, quan ja vencia, també sota l’estigma de la vergonya i del ridícul institucional, una llicència provisional improvisada l’agost a força de prolongar la lesió de Christensen. Reconegudament, Laporta no disposava de marge financer per obtenir de manera legal la llicència de l’únic fitxatge de la temporada.
Més enllà de no disposar de marge salarial, el problema radicava en el fet que, com l’havia excedit, per cobrir la fitxa d’Olmo necessitava fabricar-lo amb el 40% o el 50% del resultat net de la venda de jugadors, de la disminució directa de salaris mitjançant baixes o cessions, o d’operacions extraordinàries. Tres vies impossibles per a un president que va fanfarronejar davant el món i davant els socis aixecant la veu, superb i de nou mentider, assegurant que si el Barça no estava en la regla 1:1 -és a dir, poder fitxar amb el 100% d’aquests beneficis, en cap cas amb joc net financer propi i ordinari- era perquè encara podia collar Nike una mica més per tancar el millor acord de patrocini de la història i, de retruc, disposar de diners frescos en la butxaca per fitxar a Nico Williams i a un munt d’estrelles l’estiu passat.
El temps va demostrar, un cop més, que el relat del president no era més que una altra estratègia mediàtica sostinguda a còpia de falsedats i de creure’s una enginyeria financera que només tractava, al contrari del missatge insolent de les seves bravates, d’ocultar el veritable drama dels seus comptes. El somni de l’estiu va acabar, com és sabut, amb l’únic fitxatge de Dani Olmo, encara per inscriure en realitat, i un informe d’auditoria amb una devaluació de més de 300 milions causada per la farsa de Barça Studios, que finalment Laporta va reduir a 145 milions -de moment-, a força d’acomiadar a l’auditor, Grant Thornton, i de demanar als socis votar a favor d’una comptabilitat i d’un balanç manipulat i tergiversat, rebutjant el criteri rigorós i professional de l’auditor.
També va haver de córrer i de pressionar als socis en una assemblea extraordinària per obtenir llum verda precipitada i urgent abans de final d’any sobre el nou contracte de Nike, que no va servir per tornar a la regla de l’1:1 (una altra mentida), i sí perquè un amic del president, Darren Dein, s’embutxaqués una comissió de 50 milions, quantitat amb la qual a hores d’ara el Barça no tornaria a tenir el marge salarial excedit.
La crua realitat que Laporta acaba ocultant al barcelonisme gràcies al seu aparell mediàtic, poderós, dominant i sistemàticament disposat a fer una lectura triomfal i cega de l’economia blaugrana, és que des de l’estiu de 2022 el Barça no disposa de marge salarial per fitxar i que si va poder lligar els fitxatges d’aquell estiu (Lewandowski i companyia) va ser perquè va engalipar a LaLiga amb la venda fictícia i fraudulenta de Barça Studios.
Ja fa tres anys, dels quatre del mandat de Laporta, que el club arrossega una situació econòmica que no han pogut recuperar, per més que insisteixi el president a afirmar el contrari, ni les palanques ni els ingressos ni els lloats nous contractes de patrocini (Spotify i Nike) que neixen retallats perquè, prioritàriament, s’han de pagar les comissions a Darren Dein.
Laporta s’enfronta no només a un panorama de caiguda d’ingressos i d’un pertinaç augment de despeses que si no fos pel fuet de Javier Tebas ja hauria col·lapsat, sinó a la rèmora d’haver anticipat vendes d’actius i de patrimoni. És a dir, ingressos que llastaran un futur no tan llunyà. També hi ha la dantesca amenaça de retornar a la caixa aquests diners que s’ha gastat d’operacions com la de Barça Studios i de les llotges VIP, inicialment comptabilitzades com a ingressos que a l’hora de la veritat només han estat ciència-ficció financera.
Destapat l’ardit d’haver-li enviat a Javier Tebas un informe d’auditoria sobre la validesa de sumar 100 milions per l’operació Olmo, que posteriorment el seu auditor de veritat, Crowe Global, no ha ratificat, la falta de marge salarial retorna la gestió de Laporta a aquestes tenebres en les quals es mou des de fa ja quatre anys.
El que va fer el president a cavall entre el 31 de desembre i el 3 de gener va ser aconseguir diners d’un fons de Qatar més o menys creïble (30 milions) i de New Era Visionary Group (28 milions), aquest últim sota la sospita d’un autofinançament no menys inquietant d’un proveïdor de serveis de telecomunicacions que, a més, ha resultat ser també una tapadora per deixar fora del negoci l’operador que havia presentat una millor proposta per al Spotify i Barça Mobile. Un paquet d’inversions embolicat en l’informe d’un auditor no identificat que no era Grant Thornton ni tampoc el seu successor, Crowe Global, donant per raonable i correcte l’ingrés de 100 milions de benefici net per a aquesta mateixa temporada per la comercialització de 475 seients VIP.
Quan Crowe Global ha hagut d’emetre l’informe preceptiu a LaLiga sobres els estadis financers intermedis, el 31 de desembre passat, el nouvingut auditor s’ha negat a ratificar el criteri d’aquest altre auditor que provisionalment va servir per a desorientar/enganyar a LaLiga i el CSD en la inscripció cautelar de Dani Olmo.
Un altre episodi surrealista que afegeix a les atrocitats financeres i econòmiques del Barça de Laporta serioses dificultats, problemes retroactius complexos i batibull en el joc net financer a partir de l’1 de juliol. Això sí, ara sufocat per la promesa de la junta als mitjans que abans del 31 de juny Crowe Global haurà entès millor l’operació i podrà acreditar davant LaLiga la raonabilitat d’aquests 100 milions que ara ballen en el macabre mateix joc de sempre de Laporta d’anar apedaçant forats amb pegats cada vegada de pitjor qualitat.
