“Una fe: heus aquí el més necessari a l’home. Malaurat el que no creu en res”. Amb aquesta frase, el cèlebre escriptor Víctor Hugo va exemplificar la importància de la creença espiritual al llarg dels segles. Dels primers homínids fins als nostres dies, la religió ha governat grans imperis i civilitzacions, alhora que ha estat el motor dels actes més pietosos i també dels més catastròfics.
En ple segle XXI, el fervor dogmàtic plana a diferents punts calents al llarg del globus, zones com Burkina Faso, Gaza o Síria, mostren la cara fosca de la fe portada al seu extrem. Així mateix, Occident, aquest bell oasi de racionalitat, és també el lloc de l’horòscop diari, de les cartes del Tarot i de les pedres curatives, tot sota el paraigua del capitalisme, aquest derivat del protestantisme sobre el qual ens advertia Weber.
Dins aquesta voràgine, la Ciutat del Vaticà, l’estat més petit del món, jeu inquieta davant els innombrables successos que es donen al món. L’Església Catòlica no és aquesta relíquia del passat que ens fa veure la postmodernitat, sinó que compta amb pels volts de 1.390 milions de creients en ple 2025.
Amb un conservadorisme copat pel cristianisme ortodox i un corrent econòmic liberal identificat amb el protestantisme, el catolicisme de la mà del summe pontífex, el papa Francesc, ha emprès des de l’any 2013 la titànica tasca de configurar-se un espai propi. Un lloc on la modernitat i el dogmatisme religiós es donen de la mà. D’aquesta manera, no és estrany el posicionament ambigu del Vaticà respecte a la ideologia de gènere o la comunitat LGTB: Amb el “Qui sóc jo per jutjar” com a resposts des del papat a la qüestió de l’homosexualitat, s’entreveu aquesta fina línia que transita entre la tolerància típica del catecisme catòlic i l’absoluta negació a qualsevol possibilitat. Tot i l’estil lax i espontani, el pontífex trenca amb el debat entre els qui el situen com a progressista o conservador, per fer prevaldre la doctrina catòlica.
Pel que fa al posicionament polític, la clau per valorar el pontificat d’aquest líder espiritual és, sens dubte, la lluita incansable contra la polarització. El desinterès pels grans blocs ideològics i la desmitificació de les teologies polítiques de dretes i esquerres han suposat la pedra angular d’un papat que no ha pretès emular la figura de Joan Pau II. Francesc ha abanderat la lluita per la justícia social pròpia de la teologia de l’alliberament, extraient-ne tota reminiscència marxista. Una pràctica que recorda la teologia del poble de procedència argentina, plantejada per pensadors com Lucio Gera o Juan Carlos Scannone.
Aquest pragmatisme també s’ha donat a escala internacional, amb un diàleg exempt de fanatisme que ha ajudat a teixir ponts amb països tan marginats com la mateixa Cuba, amb l’intent del 2015 d’establir una obertura del règim. Seguint aquesta diplomàcia activa, s’ha buscat sense parar la bona entesa amb les diferents creences, en un esforç per assegurar la protecció de la població cristiana a l’Orient Mitjà. Un propòsit que avui sembla lluny de materialitzar-se en vista de l’assassinat indiscriminat de centenars de creients de la fe cristiana en territori sirià.
És precisament aquesta moderació entesa com a debilitat la que han denunciat els seus detractors al llarg del mandat papal. I és que, davant dels reptes recents que es presenten, importants veus al si del Vaticà clamen una resposta contundent a l’expansió de l’islam, alhora que un suport explícit a l’Alt Right. De tots ells, en destaca el cardenal Raymond Burke amb una visió purament tradicionalista de la fe de Crist. Originari de Wisconsin, s’ha erigit els darrers anys com un ferm opositor del pontífex i els seus intents de reorganitzar l’Església. Amb ell postulant-se com a alternativa al papat i amb el suport de Donald Trump, nous vents semblen virar la trajectòria d’una de les institucions més longeves del planeta. Al costat dels cardenals Luis Antonio Tagle, Matteo Zuppi o Peter Turkson, entre d’altres, comença a entreveure’s una dura pugna per succeir el líder espiritual Francisco.
Davant els reiterats missatges d’intolerància i odi abocats per una part de la comunitat catòlica, brilla el verset de Joan 13:4, en què Jesucrist dirigint-se als apòstols va dir: “Un manament nou us dono: Que us estimeu els uns als altres”.
