Gonzalo Fernández de la Mora (1924-2002) va ser un jurista, diplomàtic i filòsof que ocupà diversos llocs de responsabilitat política durant el franquisme arribant a ser ministre d’Obres Públiques entre 1970 i 1974. Es podria dir que era el intel·lectual i pensador franquista que subministrava al règim dictatorial les bases més elaborades per justificar la seva existència i continuïtat més enllà de la mort del dictador.
La seva obra escrita més coneguda és el “crepuscle de les ideologies”. A grans trets, la seva tesi és que les ideologies polítiques estaven desapareixent per l’aproximació entre el pensament socialdemòcrata i el liberalisme conservador així com per la seva evolució a instruments de retòrica utòpica per justificar la conservació del poder. Les ideologies, deia, havien de deixar pas a un govern dels més experts, de tecnòcrates que basessin les seves accions i polítiques no en les emocions i sentiments més ideals, sinó en la racionalitat. L’estat es convertia en un pur instrument, en un estat tecnocràtic per assolir el desenvolupament econòmic i tecnològic.
La paradoxa és que aquest sistema de pensament també resulta ser pura ideologia amb les adherències pròpies, positives i negatives, com la resta. Així, anunciava un ocàs de les ideologies a excepció d’aquella que ell defensava, la més racional i objectiva, reforçant l’estat per dur-la a terme. La realitat és que aquella dualitat uniformadora, socialdemocràcia-liberalisme conservador, ha evolucionat i que l’espectre polític, ideològic, ha crescut i s’ha atomitzat.
En aquest nou espectre ideològic apareixen aquelles propostes polítiques que defensen l’aprimament de l’estat i fins i tot, al menys aparentment, la seva desaparició. Un possible crepuscle de l’estat? Els exemples més evidents són les propostes defensades per l’actual president d’Argentina, Javier Milei, i des de fa uns dos mesos, per tot allò que representa el president d’Estat Units, Donald Trump. Tots dos propugnen reduir al màxim possible les funcions i presència de l’estat com a garant del benestar comú i del compliment dels acords i pactes assolits sobre tot en allò que fa referència a les polítiques socials. Com antecedent cal tenir en compte les politiques defensades per la que va ser primera ministra del Regne Unit Margaret Thatcher (1979-1990).
Però no significa tant una desaparició de l’estat, en les seves diferents representacions, com una adaptació d’aquest als interessos de les plutocràcies que ara es presenten amb el rostre ben destapat. I efectivament això significa la desaparició de l’estat en tots aquells àmbits en que aquest actuï com a instrument de tutela dels drets socials i individuals assolits, la protecció i desenvolupament de les persones més vulnerables i l’eliminació de despeses públiques que no aportin un benefici econòmic tangible en benefici dels nous eixelebrats o megamilionaris governants.
La Vanguardia va entrevistar el periodista i activista mediambiental britànic George Monbiot. Referint-se al neoliberalisme afirmava: “vol reduir l’estat en allò que ajuda als pobres, però mai en allò que ajuda als rics com la despesa militar”.
Però hi ha un altre fenomen que potser resulti més preocupant i que aparentment té un origen espontani o innocent. Em refereixo al representat per l’eslògan que es va sentir amb motiu de les dramàtiques inundacions de València. Aquell que deia, “només el poble salva al poble”. O a allò que vaig llegir en una pancarta en la manifestació de Barcelona amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de la Dona: “l’estat no em cuida. Em cuiden les meves amigues”. Aquí l’estat ja ha desaparegut. Però qui sinó nosaltres mateixos formem l’estat i els seus òrgans? Els bombers, la policia, els sanitaris, l’exèrcit, aquells que netegen el carrer, els professors…. són estat que s’expressa en persones concretes que presten el servei públic que tenen encomanat. Atenció, perquè aquestes afirmacions, segurament benintencionades, poden ser l’embrió de moviments que facilitin l’accés al poder d’aquells que, de forma conscient, persegueixen l’aprimament de l’estat o el seu canvi al servei dels seus interessos egoistes.
Però així com no es va produir el crepuscle de les ideologies, tampoc tindrà lloc la desaparició de l’estat en tant que organització que ja sigui en un sentit o un altre, amb uns objectius o altres, dona forma als països i fa possible les seves pretensions.
Potser és una analogia forçada, però les ideologies i els estats, com l’energia, no es creen, ni desapareixen. Només es transformen.
