Mentre el rendible invent de la Kings League creixia, Gerard Piqué va tenir, per contra, la mala sort que l’escandalós mandat de Luis Rubiales es va acabar, de sobte, amb un tocament inapropiat i un petó jutjat com a agressió sexual, i es va obrir la veda per portar davant el jutge la sobtada necessitat de jugar la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia a canvi d’una presumpta milionada per a la RFEF i també d’unes comissions a qui va fer de mitjancer.
Gerard Piqué va aconseguir una comissió de 44 milions que no queda clar si va ser una retribució per a la seva empresa de representació, Talent, a la qual Rubiales va concedir el mandat de buscar un patrocinador internacional, o bé aquesta va ser la tapadora perquè directament Kosmos es quedés amb el pastís. Els àudios filtrats entre Piqué i Rubiales, poc delicats i prou explícits de la seva cobdiciosa relació per donar un bon pal als saudites, però sobretot la investigació de la UDEF, apunten que tots dos es van saltar algunes regles.
Passi el que passi en el judici, ningú li pot discutir a Piqué l’habilitat i l’oportunisme de transformar el seu bon rotllo amb Luis Rubiales en una operació desenfrenadament atractiva i profitosa. Una altra cosa diferent són les formes i el fet de travessar línies vermelles, segons l’acusació.
A ulls dels barcelonistes és difícil extreure conclusions sobre si aquesta polèmica i les seves conseqüències poden desdibuixar la seva imatge i el seu encant de cara a unes eleccions al Barça, per a les quals ja estaria madur, a la vista del seu currículum al marge del futbol com a empresari polivalent, ambiciós, imaginatiu i amb audàcia davant les dificultats i els revessos. Alguna cosa de Laporta, amb el qual ha conviscut en dues etapes, se li pot haver encomanat, especialment aquesta tendència a embolicar-ho tot en comissions. Es diria que, com a alumne, Piqué ha avançat fins i tot el seu mestre Laporta, perquè ha estat capaç d’endur-se una comissió de 44 milions només per una negociació.
Tot i que el president les genera superiors, de fins a 50 milions, no són per a ell, sinó per als seus amics, com Darren Dein, per donar-li un cop de mà en el contracte de Nike. El que no s’ha atrevit a fer Laporta, almenys fins ara, és el que ha demanat Piqué davant el jutge, ni més ni menys que un homenatge en reconeixement del seu pilotasso. “En un altre país –ha dit– m’haurien aixecat una estàtua”, per facilitar la internalització de la Supercopa.
Aquesta ha estat una afirmació poc afortunada davant una imputació en la qual corre el risc de rebre una condemna penal. Si, per contra, queda absolt, Piqué continuarà sent igualment el beneficiari d’una comissió de 44 milions, una quantitat indecent de diners que l’absoluta majoria dels seus conciutadans no guanyarien ni en mil vides.
Només per aquest motiu és probable que a ningú li passi pel cap aixecar-li un monument a Piqué, que a més es va posar sentimental en la seva declaració davant el tribunal, com si fos la víctima i no el presumpte autor d’un delicte financer.
Potser aquest és el camí, demostrar que si Laporta s’atreveix a demanar fins i tot una ovació per als seus comissionistes a costa dels diners del Barça, ell pot superar-ho i plantejar-se de veritat concórrer a la presidència del Barça.
La veritat és que, en el seu moment, aquesta idea va arribar a calar entre milers de barcelonistes il·lusionats amb la possibilitat de coronar algun dia un president amb cinc Champions en el seu palmarès, dos triplets, tots els títols possibles a la seva vitrina, inclosos Mundial i Eurocopa amb la selecció, però sobretot a un barcelonista de bressol, nascut al si d’una família vinculada al Barça per la via del seu avi, Amador Bernabéu, directiu amb tres presidents diferents, que quan va néixer Gerard ja el va inscriure com a soci abans fins i tot que al registre civil. Per això va rebre la insígnia de plata del FC Barcelona fa ja 13 anys, molt abans de penjar les botes.
Un perfil insuperable que, a més, prometia completar amb una experiència d’èxit en l’àmbit dels negocis, al principi limitada als videojocs i la restauració. Després es va estavellar estrepitosament amb la Copa Davis i va demostrar poca habilitat en la direcció a distància de l’Andorra. Li ha anat molt millor amb la Kings League, indiscutiblement, i per descomptat amb la paternitat de la Supercopa de l’Aràbia, encara que no tant com per aixecar-li una estàtua.
*Pots llegir l’article sencer al número 1614 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
