L’equip de Hansi Flick cavalca, sembla que imparable i ambiciós com poques vegades s’ha pressentit a hores d’ara de la temporada, cap a la conquesta d’un altre triplet, el que seria el tercer de la història del FC Barcelona i dels últims 17 anys, la qual cosa confirmaria l’excepcional capacitat de la Masia per produir talents d’un nivell mundial inigualable en tres dimensions: individual, multiposicional i associativa. Tal és la seva capacitat per connectar en el camp que, sobre aquest teler que desborda qualitat, esforç i joc col·lectiu, futbolistes que semblaven inadaptats a l’essència de la identitat barcelonista, com Lewandowski, Raphinha i Koundé, han cobrat un rol, també, de primeres espases.
El davanter polonès que a l’estiu feia l’efecte d’estar ja en l’ocàs definitiu de la seva extraordinària carrera -més que justificadament per la seva edat- ara competeix per la Bota d’Or, mentre que Koundé, poc inclinat a jugar en la banda com li demanava Xavi, ara s’ha convertit per a Lamine Yamal en el que van representar Alves o Jordi Alba per a Messi, l’escorta perfecta per doblar-lo i aprofitar com ningú els espais que genera.
Raphinha s’ha convertit en el número 10 de la selecció brasilera i en un ferm candidat, almenys en l’entorn blaugrana, a la Pilota d’Or, una expectativa impensable quan a l’agost Laporta anava com un boig per tota Europa intentant els fitxatges de Nico Williams, Leao i després, fins i tot, el del Rashford, més enllà que, si fos pel president, encara continuaria apostant per Joao Félix.
De l’equació guanyadora d’aquest Barça cal deixar més fora que dins Laporta. És correcte atribuir-li l’encert de fitxar Hansi Flick perquè volia que l’equip corregués, aquesta era una obsessió que trobava a faltar de l’equip de Xavi i que admirava i envejava en els rivals amb entrenadors alemanys. La resta, ajustar la plantilla als paràmetres del seu èxit actual, ha estat la conseqüència de la seva imperícia habitual per a la gestió i de l’obligada reducció a mínims de la plantilla per culpa de la falta de marge salarial per fitxar els reforços que Laporta pretenia. De fet, a Xavi li va costar el lloc anar pel món dient que amb el que tenia, sense un substitut de primera per a Busquets i sense davanters de veritat, perquè no volia veure ni en pintura a Lewandowski i no creia en Raphinha per a la banda, no podia competir pels títols.
Laporta, en el fons, va embolicar a Hansi Flick i, al final d’aquest mercat d’estiu ridícul a la recerca de cracs impossibles, a l’entrenador no li va quedar un altre remei que confiar en aquest fons d’armari propi, en tota l’herència de Josep Maria Bartomeu, per establir les bases del nou equip, això sí, endimoniadament condemnat a córrer sense descans com a eix d’un sistema de joc basat en la pressió sobre la sortida del contrari. Per no donar-li, fins i tot li va negar la inscripció a Dani Olmo a l’agost per estar amb el fair play financer excedit -sort de la lesió de Christensen-, i a l’hivern per no haver fet els deures en els sis mesos que tenia per solucionar una situació tan dramàtica i dantesca encara avui, pendent que el CSD mantingui una decisió política contra la ineptitud del president blaugrana i del seu lloctinent Deco, que si per ell fos Vítor Roque continuaria en el primer equip.
Malgrat Laporta i de Deco, gràcies a la forçosa política d’austeritat derivada de la nefasta governança laportista, la Masia s’ha tornat a fer amb el control del futbol blaugrana i amenaça de nou a l’ordre mundial de recuperar el tron i la regència que va imposar en l’era Messi.
En aquest punt de la temporada, els enemics i perills que li aguaiten continuen estant més dins que fora, començant per la mateixa directiva i per un Laporta que ha convertit el cas Olmo en un polvorí, en una bomba de rellotgeria que pot explotar en qualsevol moment. Per ser exactes, quan menys li convé a l’equip si vol concentrar-se en els tres fronts oberts.
Una altra amenaça és la mateixa eufòria de l’entorn, retroalimentada tan perillosament com ingènuament pel vestidor i reflectida en declaracions innecessàries com les de Lamine Yamal: “Som els favorits per a la Champions. Quan va acabar la fase de grups jo vaig dir que el Liverpool era el favorit perquè eren els primers i ara que han caigut, som nosaltres. Què em faltava gol? Tenia clar que si havia de marcar seria en partits importants”.
No és culpa del jove crac deixar-se arrossegar per aquest estat embriagador, de felicitat i de somni en el qual viu des de l’Eurocopa que va conquerir amb Espanya. És obligació de l’staff tècnic i directiu contenir aquest tipus de missatges, sobretot davant la possibilitat històrica que ja alimenta un sector del barcelonisme d’assolir una cosa impensable, un triplet Real, que vindria a ser la coronació del millor Barça de totes les èpoques, el somni de mil generacions i la possibilitat de tocar de veritat el cel de l’èxit: superar al Reial Madrid en la Lliga, guanyar-li al Reial Madrid la final de la Copa del Rei i derrotar també el Reial Madrid a la final de la Champions.
La mateixa naturalesa capritxosa, imprevisible, sempre sorprenent i tantes vegades contra tot pronòstic del futbol aconsella la prudència obligada en aquests casos, trepitjar el fre a temps d’evitar disgustos i revessos que, de sobte, poguessin condemnar a la fallida les grans esperances dipositades i merescudament guanyades sota el lideratge de Lamine Yamal, figura clau el creixement assenyat del qual, humil i terrenal, ha de seguir el mateix camí de Messi en el seu moment, al marge del soroll i eufòria externs, com la resta del vestidor.
Laporta juga amb foc si no és capaç de controlar aquest tipus d’eufòria, per més que ara mateix justifiqui que es visqui de portes enfora. Ha de preparar a l’equip i a la mateixa afició per a entendre, gaudir i celebrar qualsevol desenllaç d’aquesta temporada que ja és extraordinària. El primer triplet amb Messi (2008-09) va començar amb una paròdia entusiasta i divertida del programa Crackòvia de TV3, un càntic (“Copa, Lliga i Champions!”) popularitzat entre el barcelonisme com una manera d’il·lusionar-se i de viure aquell extraordinari final de temporada en el qual si algú manava callar als futbolistes i assumir la veu assenyada i continguda de l’equip era el mateix Guardiola, l’entrenador que, una vegada conquerit el triplet, va deixar dit que aquesta proesa era irrepetible.
Patrocinar des de dins aquest triplet Real, i tan sols apuntar que el Barça és favorit per guanyar aquesta Champions -com ha manifestat el jugador estrella del moment, quan el Barça només ha aconseguit la fase pressupostada, que era completar els vuitens de final-, és una temeritat que no és responsabilitat més que dels que governen.
A diferència del Barça de Guardiola, Hansi Flick encara no té -no l’ha rebut del president- l’autoritat ni la jerarquia per ficar-se en els assumptes del president. I Lamine Yamal és sobretot un assumpte entre Laporta i Jorge Mendes. Molt de perill.
