Fa unes setmanes els diaris es feien ressò de la clausura per ordre del govern israelià de la llibreria Educational Bookshop de Jerusalem amb l’acusació de vendre llibres que inciten a l’odi. Vaig tenir ocasió de visitar-la ara fa uns anys i el record que em vaig endur va ser un petit escrit del novel·lista Amos Oz titulat “Com curar a un fanàtic”, una reflexió sobre la tensió palpable i permanent que viu el seu país on explicava que els sionistes israelians han fracassat a l’hora de reconèixer que existeix un poble palestí amb drets reals i legítims. També que es pot reconèixer un fanàtic per la seva falta de curiositat, de sentit de l’humor i d’empatia, no per acontentar l’altre, sinó per intentar comprendre què el fa actuar d’una manera determinada.
Són idees perilloses en un país on el seu primer ministre ha sabut cavalcar en el fanatisme religiós d’àrabs i jueus per fugir dels seus problemes amb la justícia. Des del 2018 Benjamin Netanyahu està formalment acusat per la fiscalia del seu país d’abús de confiança, acceptació de suborns i frau, i des d’aquell moment no ha dubtat a utilitzar el seu poder en convertir Israel en un estat autoritari, amb un intent de reforma judicial que posa la justícia sota el control del govern en modificar el sistema d’elecció dels jutges, redueix les capacitats de la Cort Suprema per revisar les lleis aprovades pel parlament i preveu mesures que impedeixen al Suprem inhabilitar ministres. En paral·lel, per guanyar popularitat, ha enfortit la pressió contra els palestins amb la construcció de nous assentaments a Cisjordània i instaurat de facto un règim d’apartheid en què, per exemple, els palestins tenen prohibit circular per determinades carreteres utilitzades pels colons per anar dels territoris ocupats fins a Tel Aviv o Jerusalem.
Quan el 7 d’octubre de 2023 Hamàs va atacar el sud d’Israel, assassinant 1.189 persones, va fer un gran favor a un Netayahu assetjat per multitudinàries manifestacions de fins a mig milió de participants que es repetien cada dissabte a Tel Aviv contra una reforma judicial que té molt de cop d’estat. El Shin Bet l’acusa avui d’haver ignorat les advertències rebudes sobre aquest acte terrorista que va donar via lliure a una veritable atrocitat bèl·lica a Gaza, que disfressava de represàlia una operació de neteja ètnica que fins al moment ha costat la vida a 48.000 palestins, el que equival a l’extermini d’una població similar a Vic. Mentrestant, a Cisjordània es repetien les ocupacions de propietats de palestins per part de colons jueus amb l’aquiescència de l’exèrcit israelià.
No fa tants anys que havíem vist això. A la dècada dels 90, a la guerra de Iugoslàvia, era freqüent veure grups de guerrillers serbis formats per honrats oficinistes que els caps de setmana es dedicaven a la rapinya, l’assassinat i el saqueig de propietats aïllades dels musulmans de Bòsnia amb el suport dels militars. Una forma d’accelerar la neteja ètnica prou fructífera com perquè algunes bandes fessin d’ella una activitat permanent.
Han canviat moltes coses en aquests 30 anys. Aleshores la massacre de 8.000 musulmans a Srebenica va generar una indignació a les cancelleries occidentals que va desembocar, amb quatre anys de retard, en el bombardeig de Sèrbia per l’OTAN i el judici per la Cort Internacional de Justícia de La Haia del president serbi Slobodan Milosevic, el dirigent de la república sèrbia de Bòsnia, Radovan Karadzic, i el comandant de les forces sèrbies Ratko Mladic.
Malgrat les denúncies presentades per països com Sudàfrica i l’existència d’una ordre de detenció de la Cort Penal Internacional, ningú té avui gens ni mica de confiança de què Netanyahu i els seus fidels vagin a enfrontar-se a cap judici pels crims contra la humanitat comesos a Gaza. Ben al contrari, Donald Trump, no ha perdut l’oportunitat de posar de manifest el seu absolut menyspreu per la justícia internacional i es mostra encantat amb la idea de deportar els dos milions de gazians a Egipte i Jordània mentre proposa un projecte delirant per fer de la franja un resort turístic.
Si a l’entrada d’aquest segle hi havia una esperança, ni que fos remota, en la justícia com a forma de resoldre conflictes, ara s’imposa de forma descarada la llei del més fort. I els palestins de Gaza, convidats a resistir per uns líders de Hamàs a resguard de les bombes en el seu confortable exili de Qatar, no en tenen cap de força, ni tampoc gaires amics. Els països àrabs s’han desentès de la seva situació fins que no han vist de prop la possibilitat d’haver-los d’acollir en el seu sòl.
