Vivim en un món on els canvis i les transformacions es produeixen tan ràpid que cada cop costa més discernir-ne el seu impacte i quines polítiques cal implementar per afrontar-los. Un exemple clar és la pandèmia del coronavirus, que va agafar la major part dels països amb el peu canviat i amb uns sistemes sanitaris que ja abans d’aquesta crisi mundial necessitaven més recursos. Durant molts dies vam sortir als balcons a aplaudir la tasca, el compromís i la dedicació del personal dels hospitals i vam adquirir la consciència col·lectiva de la importància d’invertir en sanitat. Tanmateix, ràpidament ens en vam oblidar.
La covid-19 va suposar un punt d’inflexió molt important. Com a tot arreu, hi va haver dirigents polítics que van estar a l’altura i d’altres que es van veure superats per les circumstàncies adverses amb les quals havien de treballar o que van aprofitar per enriquir-se. Així és l’ésser humà.
Poc ens podíem imaginar aleshores que Rússia envairia Ucraïna, que Hamàs mataria més de 1.000 ciutadans israelians, que Netanyahu duria a terme un genocidi a Gaza (més de 46.000 morts), que el País Valencià patiria una DANA inèdita, que la UE es trobaria al límit arran de l’ascens de formacions extremistes i populistes o que Donald Trump tornaria a la Casa Blanca.
En tot cas, a la vista del panorama, resulta evident que alguna cosa falla quan, en un context mundial d’inestabilitat i d’incertesa, la major part dels líders polítics defensen uns postulats que oscil·len entre la irresponsabilitat i la venjança.
El problema és que alguns d’aquests dirigents públics han passat de ser percebuts com una minoria sorollosa que propugna unes idees excèntriques a esdevenir el pal de paller del sistema polític de la seva comunitat. Amb tot, cal evitar caure en generalitzacions, ja que hi ha polítics amb una enorme capacitat i vocació per exercir la seva tasca. Polítics que, des del respecte a la diversitat social i a la convicció que el servei públic no és altra cosa que la capacitat de forjar acords entre diferents, treballen per millorar i facilitar la vida dels seus conciutadans. D’exemples n’hi ha de molts i diversos: des dels alcaldes i les alcaldesses (de diverses formacions polítiques) de les localitats afectades per la DANA a Salvador Illa o Aitor Esteban passant per Angela Merkel, Joan Baldoví o Bernie Sanders.
Precisament, aquelles opcions polítiques que més irradien irresponsabilitat o venjança són les que desitgen (i treballen) per tal que es col·loquin tots els càrrecs públics en un mateix sac per tal de situar-se ells com l’única alternativa que garanteix la llibertat i els drets. Per això, justament, és tan rellevant que tant els líders polítics responsables i rigorosos com els mitjans de comunicació posin en valor els candidats i els dirigents que fan bé la seva feina perquè del contrari tot acabarà absorbit pel virus de l’antipolítica.
En tot cas, el problema actual és que una bona part dels governs regionals i estatals europeus, imbuïts per la força i les polítiques de l’extrema dreta, han sucumbit a la irresponsabilitat política. Una irresponsabilitat que, lluny de ser castigada a les urnes, en ocasions és premiada. És el cas, sense anar més lluny, de la gestió de Díaz Ayuso amb les residències de gent gran durant la pandèmia. I ja veurem si el PP valencià manté, per la mateixa regla de tres, la presidència autonòmica en les eleccions de 2027. La gran conseqüència de la irresponsabilitat és que els mateixos polítics acaben perdent de vista la dimensió pública de la seva tasca. I aquesta concepció del poder perjudica aquells servidors públics que, amb millor o menor encert, intenten servir correctament els seus conciutadans.
L’altre gran paradigma polític actual és el de la venjança. És el que ha fet Netanyahu amb la població civil de Palestina o el que està fent Donald Trump amb el personal de l’administració que no li és afí.
Aquest és el món en el qual vivim i, més enllà de denunciar aquestes actituds i conductes, l’única eina que tenim els demòcrates és la capacitat de convèncer els votants que confien en aquests partits que els postulats d’aquestes opcions, lluny d’aportar seguretat, ordre i certesa, el que acaben duent és més enfrontament, divisió i patiment. Sembla que a dia d’avui no hi ha altre camí.
