Ha deixat de ser el símbol de l’1-O i de la resistència independentista irreductible contra l’Estat espanyol. La llarga estada de més de set anys a Waterloo, lluny de la seva família i dels seus amics, ha acabat soscavant l’estat d’ànim de l’expresident CarlesPuigdemont, que ara només té un desig: tornar al més aviat possible a la seva terra natal i refer la seva vida, allunyat de la política.
Té 62 anys i l’esperada sentència del Tribunal Constitucional serà la clau que li obri la porta per tornar a Girona. Per això, ha renunciat a continuar presidint el Consell de la República, l’entitat resistencialista que va fundar, i, en canvi, ha decidit involucrar-se a fons en la direcció de Junts x Catalunya i maniobrar amb els set escons que la seva formació té al Congrés dels Diputats, decisius per a la governabilitat de PedroSánchez.
Lluny del maximalisme que l’havia caracteritzat, Carles Puigdemont s’ha transformat en un polític possibilista que vol transmetre una imatge de responsabilitat i pragmatisme. També ha deixat enrere les seves vel·leïtats putinesques i s’ha convertit en un fervent europeista, fent costat a Ucraïna i criticant la traïció de DonaldTrump.
