A la ciutat de Barcelona hem viscut un estrany cas d’èpica que mescla allò institucional amb una suposada victòria popular a partir de l’adquisició per part de l’Ajuntament i Habitat 3 de la Casa Orsola de Consell de Cent.
En realitat tot l’episodi ha servit per posar una bonica medalla al pit de Jaume Collboni, de qui es parla molt poc des de la vessant comunicativa del seu mandat, molt en contrast amb la seva antecessora, feliç amb omplir cada dia els mitjans d’històries i declaracions que, sospito, li feren un flac favor per excés de protagonisme.
El socialista surt a la televisió, compleix amb el seu rol i al carrer no és gaire mencionat perquè acostuma a ser silenciós i discret, com si sabés de les seves limitacions i seguís fil per randa els consells dels seus assessors, qui el regulen i saben gestionar molt bé, no passa res per dir-ho, les seves intervencions més punyents, aquelles que l’eleven situant-lo com un gestor que actua quan cal, amb cops d’efecte molt propis del segle, sobretot des d’un tarannà mediàtic.
Això li dóna punts de cara a un futur on, ho hem comentat aquí alguna vegada, res sembla impedir una revalidació del càrrec quan arribin les eleccions de 2027. Perquè? Entre d’altres coses per aquest no aparèixer i treballar des de la seva minoria de 10 regidors de 41.
Com ho fa? Primer executant la infinitud d’obres pendents i aprovades durant la passada legislatura. De cop i volta, i això és molt curiós, els ciutadans comencen a valorar els projectes abans criticats de l’equip de Colau, com a la Rambla, plena d’operaris i amb una agradable sensació quan la camines, una mica com quan s’obrí el carrer Girona i els vianants ens sentírem els reis del mambo per poder caminar pel mig i abraçar una major perspectiva.
Si tot fos estètic no crec que hi haguessin conseqüències positives. El més important és com s’aprecia un canvi des de l’acció constant. La gent també es queixa perquè això de tenir la ciutat potes amunt és molest, sobretot pels conductors, però, com l’època és tan agitada, resulta comprensible preferir aquest enrenou a llegir sobre picabaralles als plens, molt minvats perquè el dirigent del PSC s’ha quedat sense rivals al Saló de Cent després de la marxa de la seva arxienemiga, l’adéu de Trias i els disbarats d’ERC, conclosos aquí amb el comiat del darrer Maragall, el guanyador de les eleccions de 2019.
Aquest és el context. Ara bé. És innovador això de comprar la casa Orsola? No, els Comuns havien adquirit edificis de l’Eixample i pocs ho ponderaren quan succeí. La pràctica provocà crítiques a l’instant a zones fora de focus, com a Ciutat Meridiana, on alguns exclamaren, no sé si amb raó, que amb els nou milions invertits es podia superar el problema de vivenda de Nou Barris, Districte del que es parla moltíssim des de la frivolitat del triomf del 47, causa d’una espècie de bogeria hipòcrita de molts mitjans de comunicació, entusiastes en anar a Torre Baró, des d’on informen fins i tot sense ser-hi per la seva ignorància de les geografies barcelonines.
Tres dies després de la flamant adquisició vaig sortir a passejar i puc dir que ho he fet amb inusual intensitat durant tota la setmana. Als barris hi ha molts cartells d’associacions i col·lectius mobilitzats per a evitar futurs desnonaments. N’hi ha al Guinardó, a Gràcia i també a uns àtics de la plaça Eivissa d’Horta, fets que no ocuparan titulars i que no es comentaran des de les altes instancies del municipi perquè és bo vendre la moto de cara a la galeria sense preocupar-se gaire d’allò petit, una mica com passa amb les dades econòmiques a la resta de l’Estat, aplaudit des la macro i dissimulant amb la micro.
Diuen que tot va bé. Posar diners a Consell de Cent, i a sobre a un edifici sencer, llueix, al igual que ho fa a la premsa parlar del 34 de rambla Catalunya, l’immoble de la pel·lícula REC, a punt de guanyar dos pisos a l’estil Porcioles per a fer oficines a una de les avingudes més emblemàtiques de la capital catalana.
Les remuntes ja tornaren amb la Colau. N’hi ha una ben vistosa a València amb Independència. Almenys ha salvat una casa modernista malgrat s’hagi destrossat la naturalitat inicial. Potser aquest és un esperit fictici del temps: salvar des de la perversió, la mateixa dels discursos triomfals, fantàstics per a eufòries i enganys, inútils per a exhibir la realitat, preocupant allà on les càmeres no arriben, a les moltes perifèries oblidades on els habitants han de marxar i el patrimoni es destrossa, com si volguessin eliminar Barcelona dient que la protegeixen.
