Em passen tantes coses a la vida que a vegades em costa saber on sóc, quelcom degut, no ho negarem, a una certa dèria viatgera, d’altra banda ben útil per a comprendre com al nostre benamat país mai ocorre res, i si passa ningú hi dóna importància perquè el Sistema ha guanyat de manera aclaparadora.
Anem a pams. La setmana passada fou intensa. Servidor acabava de tornar de Roma molt content i clar, allà mai parlen del que passa aquí. No els hi interessa gaire i, de fet, tenen raó en treure importància a totes les nostres meravelles, tantes que encara no sé per on començar.
La clau de tot consisteix en com els esdeveniments succeeixen, s’informa dels mateixos i mai es profunditza, no sigui que ens doni per pensar una miqueta més del normal. Això es produeix des de fa dècades i ja no ens escandalitzem; potser convé mirar tot amb una mica més d’atenció.
El tema del PSOE/Junts i la immigració és tràgic, però per la repetició de l’escàndol comença a ser còmica. La vella Convergència té tics racistes i supremacistes des de sempre, si bé amb el Procés es va treure la màscara. Suposo que, com diria Pujol, ara no toca recordar-ho. Qui es sorprengui de les idees de Nogueras, Turull i companyia és un beneit i potser també una víctima de certa desinformació voluntària.
Una notícia que ja ha caigut al pou de l’oblit és la de l’accident d’autocars a Diagonal, vora la casa de les Punxes, el passat dia 3 de març. Hi hagué 53 ferits, 4 crítics. No sé si algun d’ells ha mort i desconec la sort del vianant que, a priori, causà l’accident. A Barcelona estem massa acostumats a creuar en vermell; l’única cosa, doncs és quelcom del tarannà capitolí, seria fer-ho quan l’amplada dels carrers és més curta. L’altra qüestió és reflexionar sobre perquè es va produir l’accident, ja que res sol ser casual, però no veig que tampoc ningú posi el dit a la nafra.
Informem i prou? Així sembla, fins i tot amb l’altre gran drama setmanal. Rodalies va com una escopeta de fira i ja no es salva ni la R2, una excepció a la norma. Les persones es queixen, arriben tard a la feina i no passa res, o això s’ensuma des l’aire que respirem.
I no passa mai res i ningú s’escandalitza de com a Catalunya y Espanya dos governs socialistes tiren milles sense pressupostos mentre ens consolem en seguir pels mitjans de comunicació l’opereta d’uns senyors i senyores amb posat molt professional, sense que això es noti gaire ala resultats del dia a dia.
Va sola la maquina? El president Sánchez viu de rendes i de totes les lloes per la macro. De la micro és una mica allò de les enquestes: no sap, no respon, també perquè amb la situació internacional el socialista se sent una espècie de rei del mambo per vocació, que li permet ometre l’aprovació pressupostària i presumir de dur a Espanya envers cotes de protagonisme inèdites a la Unió Europea, en part perquè és dels pocs socis fiables.
Mentrestant, Salvador Illa parla i parla, no com Colboni, sense mencionar mai la seva condició de filial del PSOE, que arriba a acords amb ERC i Junts desde Madrid, com si la Generalitat, ho és, fos sucursalista. Ho és i per ara ningú es queixa perquè aquí tot va d’excuses, algunes sensacionals i certes. Si no hi ha ruptures socials és perquè tothom es va fartar de política durant el procés i la ressaca és molt dura, altrament m’agradaria veure quin rumb agafarien els esdeveniments.
L’estar fins on no sona és tan gran i l’amnèsia induïda tan veloç que ningú ja recorda com l’Ajuntament de Barcelona ha votat durant aquestes jornades a favor d’ampliar l’aeroport. Ho feren a favor PSC, VOX, Ciu i PP amb la negativa d’ERC i Comuns, els que haurien ser els socis naturals de l’alcalde.
Aquest cap de setmana vaig decidir passejar per a captar l’ambient feminista del 8M als barris. La única joia recau als discursos de les associacions de veïns alternatives. Dissabte una noia parlava a les mil meravelles davant la seu del Districte de Nou Barris, on Collboni té molts seguidors per la longevitat dels votants. Els joves no compren la inacció i la venda de la ciutat. Almenys, somniar és gratuït, encara hi ha un bri d’esperança.
