Ha estat 39 anys en diverses aventures periodístiques. Entre aquests, 11 a EL TRIANGLE, cinc dels quals com a director adjunt (transmet la seva felicitació pel 35è aniversari, que acabem de complir). Ara és professor d’Història i Llengües a secundària. Entre altres llibres, ha publicat dues històries del Diari de Barcelona i d’El Correo Catalán i La Catalunya més fosca. Ara surt a les llibreries Aquest confús i desigual món explicat als joves (Octàedre Educació).
Com veus aquest món confús i desigual en què vivim?
Després d’haver llegit el llibre, no sé si he contribuït una mica a fer que el món es vegi menys confús i desigual. Però són aquests llibres que es comencen escrivint per provar, i pensant més en els meus fills que, en general, en tots els joves. Però de seguida em vaig dir tiraré per aquí i a veure què surt. Que el món és confús és una evidència, perquè ni els adults que ens dediquem a estar pendents de l’actualitat, del passat recent i del remot, ens expliquem moltes de les coses que passen. Més enllà de tot això, també és constatable que estem instal·lats en un món en què el principal motor és el capital. El capitalisme és l’epicentre de tota acció individual i col·lectiva de la gent.
Aquest món d’avui és més confús que el d’ahir, o només es tracta d’una sensació, d’un miratge?
És més confús, per descomptat, del de la nostra generació, almenys quan érem adolescents, joves. La perspectiva que teníem llavors al davant era estudiar, treballar, emancipar-te, ser feliç… Ara estem enmig d’unes voràgines que ens costa explicar. D’altra banda, el llibre vol ser un cant a l’esperança. Sobretot en l’últim capítol, intento donar bones notícies. El que defenso és que, malgrat que avui dia estiguem més cabrejats que mai, també és veritat que estem millor que mai.
Aquest món globalitzat és confús per a tothom, o només per a alguns? És el mateix per a un kenyà que per a un suec?
Per a un kenyà i per a un suec, sobretot, és molt desigual. Per tant, hem d’entendre que per al kenyà el seu leitmotiv no és tant viure millor com que els seus fills visquin millor. En conseqüència, el kenyà, el colombià, el pakistanès… sobretot aspiren que els seus fills tinguin un món millor que el d’ells. On ho troben? Emigrant, en molts casos. Per això, diguem, si el suec o el català tenen una mica de perspectiva, de sentit que aquest món no és el d’uns quants sinó el de tots, doncs ho han d’entendre. Assumir que l’emigració és natural, i estem obligats a assumir-la. En el meu llibre tracto de parlar d’on ens trobem, de les contradiccions, de les mancances i els equilibris que hem de fer per viure. És clar que el comerç mundial és injust, però si el tornem just de cop ens carreguem el sector primari. El món és així. Hem d’esforçar-nos a gestionar-lo, fer-lo evolucionar entre tots, perquè sigui una mica menys desigual.
La sensació d’orfandat que ens envaeix no és una cosa molt nostra, de l’aquí i l’ara? Potser per a gent no només d’altres latituds, sinó d’un altre temps cultural, psicològic… la cosa és diferent?
La història narra moviments que hem descrit amb posterioritat a l’època en què van succeir. Les persones que van protagonitzar la Il·lustració no eren segurament del tot conscients del que estaven vivint. Ha estat la història la que ha posat els adjectius al passat. En el futur, els historiadors potser podran trobar uns termes que defineixin tota aquesta etapa que ara vivim. Segurament menys il·lusionant que alguns dels nostres referents. Però, en qualsevol cas, ens trobem en un món en què sembla que el capitalisme no té marxa enrere. El que passa és que es necessita posar-li morrions molt forts.
No deu ser, potser, que estem assistint no tant a la supervivència irreversible del capitalisme com a la seva agonia, estat que no sembla el millor per conduir el complex i complicat món en què ens trobem?
Avui dia tots som d’alguna manera, diguem-ne, minicapitalistes. Acumulem béns propis, que són nostres i de ningú més. No són col·lectius. Per arribar al socialisme en el seu estat més utòpic, tal com ara l’entenem, has de ser una persona d’una integritat immensa. Penso que encara no estem a l’altura per a això. En realitat, crec que estem on els humans volem estar. Però, és clar, de forma molt desigual. Tots partim de realitats molt diverses, tenim interessos divergents, contradictoris… Però si volem millorar les coses, crec que s’ha d’intentar que els que posseeixen menys tinguin més oportunitats. Igualar les coses és un dels camins més assenyats, més eficaços, realistes, per a un món millor.
Ens condueix aquest món confús i desigual a la distopia, tan de moda en la literatura, el cinema…?
Intento anar contra aquest discurs. És curiós, perquè la meva cultura periodística, en la que jo em vaig formar, molt crítica, sempre contra el poder, podria semblar que podria inclinar-me cap a aquest costat. Per contra, en fer-me gran, he evolucionat cap a posicions més de crítica cap al tremendisme. El que més em sulfura ara és el catastrofisme. Per posar un exemple, el procés es va haver de basar molt en una intenció exageradament catastrofista. Patètic. Hi ha altres exemples d’arrasar-ho tot per començar de nou que semblen interessats, o generats per la ignorància.
Què es pot dir de la desigualtat? N’hi ha més o menys que abans? Desigual entre desiguals, en general?
El món és molt desigual, aquí també, entre nosaltres. En el llibre utilitzo la metàfora de l’edifici social, on tenim uns àtics molt infranquejables i uns soterranis bastant amplis. A les societats occidentals hi ha un 30% de persones que estan vivint sota mínims. Al mig, una majoria, que ens movem de plantes per meritocràcia, que està bé. Si t’ho treballes, et prepares… canviaràs de pis, viuràs millor. Dic en el llibre que en els àtics de les societats occidentals han entès que la millor manera de conservar-los és cedir, modular. Cosa que no ocorre en societats menys desenvolupades, que també tenen els seus àtics, però la classe mitjana és tan petita que no pot frenar les ànsies de viure millor dels de baix. Hi ha una clara desigualtat entre nosaltres, i encara és més gran amb la resta del món.
En qualsevol cas, els pisos, la classe mitjana, sembla estar molt assetjada? L’ànim de lucre no porta a menjar-se l’Estat de benestar?
L’excessiu afany de lucre pot comportar aquest risc, però els de l’àtic sembla que van entendre fa dècades que, pel seu interès, necessiten un cert benestar general. I això que sembla que està en crisi! Però crec que les societats democràtiques seran capaces de resistir davant aquesta onada de dirigents voraços. Són, és clar, insaciables, però no tant com per posar en perill l’estructura de l’edifici. En cas contrari, serà el final. Autoritarismes com el de Trump, per exemple, tindran contrapesos. No podrà fer el que li passi pels nassos. Farà el seu numeret, per descomptat. Que es forraran encara més les grans tecnològiques? Sí. I en aquest context el debat més necessari avui dia és com posem límits a la desinformació. La gran amenaça d’avui dia és que corren com la pólvora les mentides, les falsedats, les llegendes urbanes… Som més de 7.000 milions. Per conviure entre nosaltres i amb el món del qual formem part cal posar-se d’acord en moltes coses. Parlar, debatre molt.
Tot això ens porta a entendre la cultura, entesa com a coneixement assumit, com una cosa recomanable per sortir del bucle? Els ho aconselles així als joves a qui està dirigit el teu llibre?
Aquesta seria la voluntat del llibre. Donar ànims perquè siguin curiosos, que no s’ho creguin tot. Encara que entenc que el format llibre potser no és el millor per encuriosir els joves. Però com que jo no sé fer una altra cosa, ho he fet així. Estic a les aules cada dia, i veig que moltes vegades tractem d’ensenyar coses que no contribueixen precisament a encuriosir, sinó tot el contrari. Fa uns dies vaig haver d’impartir unes matèries de llengua que, a mi, que porto tota la meva vida treballant-hi, em desbordaven. Ells, els joves, si s’interessen pel món, busquen les seves fonts d’informació. Així troben influencers sense cap deontologia i amb molta ignorància.
L’alienació, elevada ara a la cinquena potència, tampoc és una cosa d’avui. Potser sí la seva dimensió i les seves derivades especulatives, cosa a la qual tant contribueixen les xarxes?
Alumnes meus estan convençuts que els mitjans de comunicació convencionals són els que intenten alienar-nos, i per sortir d’aquí cal recórrer a les xarxes. Aquí és on busquen la veritat.
