Us confesso, i molts no em prendreu per boig perquè us passà el mateix, que durant el Procés moltes vegades m’emprenyava davant la tele. Un dels moments estel·lars d’aquestes empipades era quan apareixia el Toni Común, un dels personatges més abjectes del circ d’aquells anys.
Per això, quan baixà la fal·lera, les meves reaccions canviaren quan sortia a la petita pantalla. De vehicle dels meus odis es transformà en motiu de rialles i de bromes molt marcades, ja que quan el posaven gairebé era motiu de celebració, com si fos un espontani del telenotícies, quelcom que, també abans de la davallada, sempre ha sigut.
Del seu malaurat pare Alfonso tan sols heretà el cognom, però ben és sabut que això a casa nostra és garantia de fer carrera, la del Toni molt de Girauta dins l’òrbita catalana, primer maragallià, després d’ERC per a ser, mare de déu senyor, conseller de Sanitat i més tard, fins fa poquet, fanboy incondicional de Carles Puigdemont a l’exili, aquell regne subvencionat a un indret amb nom de batalla napoleònica.
Això, lo de Waterloo, ja demostra com de ridícul és el personatge, una plètora de virtuts admirada per tots els independentistes, els quals suposo li tindran cert afecte després de conviure-hi durant gairebé una dècada, fins i tot votant-lo com a molt particular candidat a les Europees, no pas per defensar el nostre Continent, sino per a continuar amb aquesta vida regalada a vessar de clarobscurs.
Primer sortí el tema dels diners emprats per a ús personal del Consell de la República, aquell conegut pel meu veí com La casa de la pradera. Ningú sap quin és la utilitat d’aquesta institució artificial. A les xarxes es parlava de les aventures del president de l’ANC, Lluis Llach, i Comín, qui dins la seva espiral inconscient de propagar el seu esperpent pel món tocà el piano pels pobres passatgers que esperaven el seu vol a l’aeroport de París; es més, tocà Que tinguem sort, emocionat i amb aquella mirada embogida que el caracteritza, amb uns ulls posseïts pel fanatisme de cada temporada.
Això darrer és una hipotètica predicció de futur. Si el Toni acaba aquesta etapa en començarà una de nova i no podem descartar que sigui a la CGT o la CNT, bé, això si podem esborrar-ho de la llista perquè tenen una dignitat. Anirà a un altre partit després del seu adéu belga? Marxarà de les terres dels musclos i les patates fregides?
Ja no sabem on podria recalar. Comín a la CUP seria preciós, la cirereta al seu pastís sobiranista. No, tot això ja és quimèric perquè el nostre antiheroi ha arribat al seu particular cim amb les acusacions d’assetjament sexual i maltractament laboral per part d’un dels seus assessors de campanya, qui denuncià tocaments, crits i paraules pujades de to des de múltiples sentits, prova d’una persona desequilibrada i ben allunyat de les convencions que regeixen els dies.
Aquest distanciar-se de la realitat tampoc és res rar, més aviat confirma un codi de conducta propi de la classe política independentista, amb profundes dificultats per a entendre allò que els envolta, possible explicació del seu poc empeny legislador durant la dècada del Procés, quan es divertien rememorant l’escoltisme de la seva adolescència entre manifestacions, proclames i una sensació de ser intocables que, de cop i volta, s’esvaí.
És el que passa quan te’n adones de viure entre adults partidaris d’un ordre normal basat en les lleis. A mi el que em sap més greu és que Puigdemont, un home amb vènia de la Moncloa per venir a l’agost de vacances a Barcelona i tornar al seu refugi, l’hagi rebutjat perquè això no es fa amb un bessó.
Fa molts anys vaig topar-me cap a les dues de la matinada amb l’antic alcalde de Girona al carrer Joaquim Costa de Barcelona. Primer em vaig espantar i després vaig comprovar de lluny que no fos l’Enriqueta Martí.
Sé que un dia, no importa l’on ni el quan, em trobaré a Toni Comín de nit. M’imagino assegut a un sofà a casa d’amics. Truquen a la porta i pugen uns desconeguts. Entre ells veig l’espontani sospitós. Parlo amb l’anfitrió. El fem fora. Dóna igual. Al cap d’uns minuts es repetirà el fet a un altre pis. Ding dong. Bosses d’alcohol. Au, toca el dos, si us plau. Hi ha homes que neixen amb un destí i no poden escapar-ne.
