Al món hi vivim més de 8.000 milions de persones. Quan parlem dels ‘nostres’ a qui ens referim? Els de la nostra colla o família? Els que són de la nostra ciutat? De la nostra comunitat? De la nostra nació? Del nostre estat? Dels que parlen la mateixa llengua que nosaltres? Dels que tenen el mateix color de pell? Els que tenen el mateix sexe? La mateixa identitat sexual? Dels que practiquen la mateixa religió? Dels que no en practiquen cap?
Qui són els nostres? Dels 8.000 milions llargs de sers humans que habitem el Planeta, de quina quantitat estem parlant quan fem referència als “nostres”?
Pregunta següent? Hem de tractar millor els ‘nostres’ que els ‘altres’? Ens hem de preocupar només pels ‘nostres’ i que els ‘altres’ s’espavilin? O, pitjor encara, hem d’aconseguir el millor pels ‘nostres’ encara que sigui a costa dels drets i qualitat de vida dels altres?
S’està instal·lant en el debat polític la convicció que només ens hem de preocupar pels ‘nostres’. Que hem de perpetuar cercles tancats on els ‘nostres’ siguin feliços, visquin molt bé, i ignorar les necessitats i els desitjos dels que són fora.
Què se n’ha fet dels ideals d’aquella Internacional Socialista que cantava “ni esclaus ni amos hi haurà, els odis que el món enverinen, s’extingiran” i “l’home de l’home és germà, drets iguals tindran. La terra serà el paradís, pàtria de la humanitat”?
Tant ens fa que al món hi hagi esclaus i amos si a la nostra parcel·la vivim còmodament? Només som germans dels que tenim a prop? Podem tenir només com a fita que la ‘nostra’ terra sigui un paradís mentre gran part de la humanitat viu immersa en la pobresa, la fam, precarietats de tot tipus, abusos contra els seus drets o guerres? Podem estimar només els ‘nostres’ i tolerar o escampar l’odi als que no ho són?
Jorge Drexler canta que “el odio es el lazarillo de los cobardes”. Adonem-nos que els ‘nostres’ som tots i totes, més de 8.000 milions. Siguem valents!
