Ja va passar el dia dels innocents, així doncs el títol de l’article no és cap bajanada, sinó una realitat preocupant, més encara perquè parlem de la Universitat Pompeu Fabra, una espècie de joia de la corona de la Pública catalana.
Hi vaig estudiar com a aneguet lleig perquè la meva llicenciatura era Humanitats, en principi preparada com a complement per a les elits d’Economia, Dret i altres pilars per a crear els futurs quadres. Si al final la meva carrera ho fou és perquè feren fitxatges a d’altres centres, com si fossin Florentino Pérez, però des d’un àmbit acadèmic.
La Càtedra Tecnocasa no exigeix als professors anar amb una corbata verda, només estudiar científicament el mercat immobiliari. Quelcom dubtós des de l’inici és que sigui objectiva en les seves anàlisis si la patrocina, és de suposar amb calerons, una empresa coneguda per a tothom en aquest sector que desperta grans amors entre una població angoixada davant un problema negligit per les administracions durant decennis.
Tampoc anima gaire que un centre públic tingui els sants nassos de vendre objectivitat a partir d’aliar-se amb aquest tipus de capital, doncs al cap i a la fi podem entendre com han fundat una nova vocació, d’altra banda existent des de fa dues dècades, quan el pla Bolonya assassinà les Universitats, sempre en majúscula, com a temples del saber en favor del Capitalisme salvatge.
Per això no us ha d’estranyar que es parli, es fa?, de decadència educativa i crisi de les Humanitats, quelcom volgut pel sistema, més encara a Catalunya i Espanya, on el Poder i la classe política no volen ciutadans, només consumidors amb poques eines per a pensar i desenvolupar el sentit crític, que és la clau per a fer créixer qualsevol societat democràtica.
La Càtedra Tecnocasa és una malaltia sense pal·liatius i una derrota. Vaig assabentar-me de la seva existència perquè un dels seus responsables parlà aquestes vacances al programa amb més audiència de la ràdio espanyola, un matinal d’esquerres, o això diuen, perquè si ho fossin enlloc de convidar al senyor en qüestió es plantejarien el mateix que en aquest modest article. Com és que hi és? Com ho han permès? Com és que ningú ha posat abans el crit al cel?
Perquè si no es veu no existeix. Si això passa amb els marges urbans és una invisibilitat interessada. Si es dóna amb un espai universitari també, però des d’una vessant encara més cínica basada en riure’s a la cara de la gent i campar com qui no vol la cosa.
En tota aquesta història hi ha un altre debat. Anem a pams i després tanquem amb gràcia. En breu es produiran un munt de jubilacions a camps fonamentals del sector públic, de la docència a la sanitat. Tenen sentit les oposicions? Sí, clar, però com els temps canvien potser les hem de reformular i seria lògic a partir de com els que manen han massacrat el nivell no tan sols intel·lectual dels candidats.
La idea per a revertir la desgràcia s’ha de pensar molt bé. A la docència s’ha de donar un vot de confiança als futurs professors, això si, donant els mitjans concrets per a que puguin exercir la seva feina des de la dignitat de poder aconseguir alumnes preparats, no per a feines, sinó per a la vida, que és la suprema meta de qualsevol homínid.
A nivell acadèmic la situació sembla insostenible. Molts professionals joves de premsa han fet un màster del mitjà on treballen. És garantia de res excepte de pagar? Depèn. N’hi ha excepcionals i d’altres que faran despatxos, trucaran a portes i així pujaran sense tenir cap nivell.
A casa nostra la única excel·lència és la pagada. He tingut la sort de créixer a un ambient envoltat de professors universitaris d’abans del marasme. Sempre els hi dic com agraeixo la seva jubilació en aquell instant. En són responsables? No, la seva única culpa fou, a causa de la creixent longevitat, ocupar el lloc massa anys sense permetre un relleu generacional.
Volem una Uni de qualitat? Fem que sigui de debò pública des de l’esforç de crear ciutadans, no vassalls del mercat. Encara no he entès com donat el daltabaix no es medita sobre a qui convidar, com a les Universitats anglosaxones, entre professors experts, però clar, és la metàfora dels tertulians presents arreu. Fan soroll, creen imatge de marca i no aporten res per a desenvolupar un pensament crític; és més, moltes vegades acaben a partits polítics, dels que són portaveus gens maquillats.
Fóra una contradicció això darrer? No, en moments de crisi necessitem els millors a cada lloc. Per ara ens conformem amb una Càtedra Tecnocasa. Ells riuen. Sense despentinar-se.
