Fa molts anys, potser era 2018, el Jordi Amat escrigué a una ressenya sobre un dels meus assaigs que servidor era un anticonvergent de manual. Ara, passat el temps, ho hem recordat alguna vegada i riem.
Tenia tota la raó, mai he pogut suportar l’antic partit de Jordi Pujol. Quan era petit em recordaven a la Democràcia Cristiana italiana en cutre, fent-me un xic de por tots aquells homes uniformats que, suposadament, eren els responsables d’aixecar un país que no sé com va poder funcionar amb un 3% menys de tot, però, clar, ells eren la superioritat moral i creien poder parlar en nom de tots els catalans.
Les coses doncs no han canviat gaire. Durant el temps del Procés vaig escriure moltes columnes d’opinió i anàlisi on Artur Mas i els seus acòlits, com podeu imaginar, no sortien gaire ben parats. Tot i així la qüestió aleshores fou intuir com un grup aliè a Barcelona es preparava per agafar al poder.
Així fou com a partir de 2015 els fanàtics de províncies ocuparen les més altres posicions del nou invent anomenat Junts pel que sigui. Rull, Turull, Homs i Puigdemont semblaven bessons estètics i no es preocupaven en absolut per legislar, ja que el més important era prosseguir amb l’insuportable soroll i fer creure als seus fidels que treballaven amb escreix per a la independència.
Aleshores, i molta gent encara no s’ho pren gaire bé, vaig dir amb totes les lletres que certa deriva de la formació no era tan sols conservadora, sinó d’extrema dreta, exemplificant-ho no gaire més tard la senyora Laura Borràs, de la que no entenc com no és a presó complint condemna.
Aprovar lleis no feia pas per a ells i la cosa no ha variat gaire un cop es proclamà el seu anhel i molts tocaren el dos perquè eren molt valents i es preocupaven pel seu poble, aquell que mai anomenen ciutadania perquè no volen pensament crític, només massa a explotar, massa rocosa perquè a les eleccions Junts mai mor, baixa, però mai desapareix.
Un ingenu podria dir sense por a equivocar-se que amb la negació del decret Òmnibus ha arribat l’hora segadors, ara és l’hora d’estar alerta. No sé si la Miriam Nogueras ho veu així, almenys aquell vespre reia molt fort, feliç per fotre a tants espanyols, entre els que hi ha molts catalans.
La diputada continuà amb la seva sempiterna poca vergonya a molts mitjans de comunicació, on mentí entorn a l’IVA d’allò que tombaren, inexistent, com inexistent és la possibilitat que la banda del passatge Bofill, on el logo és petitó perquè deuen ser conscients de com són d’execrables, tingui cap intenció de fer política, excepte per vendre el fum de la separació amb Espanya.
Mentrestant s’han carregat una de les mesures més valentes de la història democràtica: l’abonament gratuït per Rodalies, estalvi de milers d’euros per a molts ciutadans, ara obligats a pagar molt més pels seus tiquets ferroviaris. Gran part d’aquests passatgers potser són jubilats i altres van a la feina. Des del dijous 23 tots cobren menys i a Junts se’ls hi en fot.
També, ja que tot s’ha de mencionar, podríem criticar la nul·litat dels socialistes; si ells haguessin fet bé la feina no s’aturarien tots aquests avantatges d’un dia per l’altre. El que més em sorprèn, vist que l’acció dels convergents fins i tot era previsible, és com els milions d’afectats no mouen un dit per protestar perquè el Sistema ha aconseguit sedar la majoria i propulsar-los envers un individualisme estèril per ser incapaços de generar un sentit crític que els permeti unir-se amb els altres, fer un front comú i lluitar pel bé general.
Alguns potser són vells i expressaran la seva voluntat a les urnes, legals. Altres prefereixen creure’s revolucionaris i piulen des del sofà a les xarxes socials, addictes sense gaire llums, emocionats amb allò de donar batalla a Musk al seu regne, una suprema estupidesa sense cap ni peus.
La batalla, amics i amigues, es dóna al carrer. Si tots els perjudicats per la misèria moral de Junts es mobilitzessin tindrien por i aquesta no s’ha d’exercir amb violència, innecessària si hi ha força per a caminar plegats com si fóssim la pintura que encapçalà la pel·lícula Novecento, de Bernardo Bertolucci.
Alguns diran que han passat moltes dècades d’ençà la seva estrena. Sí. I? També en duem moltes de retallades socials, encetades a casa nostra per un convergent que gràcies a elles tragué banderes, i ningú es queixa, error més que fatal, derrota col·lectiva que encara podem convertir en victòria si enlloc de processos buits activem la causa social i la fem quallar. Res és instantani, però sense moure’ns correm el risc de semblar imbècils quan ho son uns altres.
