Va ser el poeta francès Paul Valery qui va dir la frase “El futur ja no és el que era”. Entre 2007 i 2011 aquest era el lema del programa de tarda vespre a la desapareguda ComRàdio Tots per Tots, en el que hi vaig tenir la sort de poder participar, no només a les tertúlies, sinó també en una secció setmanal que jo tenia anomenada “Conflictes del Món”. Eren temps en que el president dels Estats Units era el Barak Obama del “We can!”. Anys en que el Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia condemnava criminals de les guerres del Balcans, i en els que començava a funcionar el Tribunal Penal Internacional que havia de castigar crims de guerra a altres llocs del món. Eren temps que el mon canviava i per a bé.
Encara no era habitual l’ús de Twitter, però teníem Facebook que certament ens comunicava, permetia difondre les activitats socials, polítiques i culturals en les que participàvem, més enllà de servir-nos per recuperar amics als que havíem perdut el contacte. Les primeres xarxes socials i la connectivitat ens feien més lliures i facilitava autoorganitzar-nos. Fins i tot pocs anys abans de Facebook, el “Passa-ho! Qui ha sigut?” dels SMS van activar les mobilitzacions front les mentides d’Aznar sobre els atemptats del 11-M. Protestes que van ajudar a que el PP perdés les eleccions i Espanya entrés en una nova etapa amb Rodríguez Zapatero. El futur ja no era com abans, ens sentíem empoderats i el demà segur que seria millor. La Unió Europea s’ampliava a més estats i podíem viatjar sense aturar-nos en creuar les fronteres. Certament a França i altres països d’Europa creixien partits ultres, com el Front Nacional, però la democràcia era forta i quan Jean Marie Le Pen el 2002 va arribar a la segona volta, la resta de partits s’unien per fer-li cordó sanitari.
En aquell moment encara es creia que Rússia malgrat entrebancs transitava cap la democràcia, i a Llatinoamèrica cada cop quedaven menys dictadures, mentre democràcies imperfectes s’obrien pas a Àsia i Àfrica. I tot i l’enfrontament entre Hamàs i l’Autoritat Nacional Palestina, encara crèiem que era possible la solució dels dos estats.
Però el novembre de 2016 Donald Trump va guanyar les eleccions americanes “Make America great again” front Hillary Clinton, una victòria en nombre de representants electorals, no en vots, i molts vam creure que Trump era un accident a la primera i més consolidada democràcia del món on hi havia hagut presidents com Nixon, que va haver de dimitir per mentir relació al Watergate i haver espiat rivals, quan a Europa, on les democràcies eren mes joves, molts caps d’estat no haguessin caigut per pràctiques d’aquest tipus. I Trump el 2020 perdia les eleccions davant Joe Biden i va passar l’impensable: Que el president derrotat negués l’evidència de les urnes i cridés als seus seguidors a assaltar el Capitoli. I tot i les múltiples causes judicials i haver estat declarat culpable per una altra qüestió, Trump va guanyar les eleccions el novembre passat front Kamala Harris, i avui ja torna a ser a la Casa Blanca.
El 2020 amb Trump al poder el món va viure la pandèmia de la Covid durat la qual les teories conspiranoiques van créixer arreu alimentades per la ultradreta que poc després donaria veracitat a que a Trump li havien robat la victòria. Una de les creences d’aquests conspiranoics antivacunes era que hi havia algú que amb la vacuna pretenia controlar-nos per fer-nos més dèbils. I quan se’ls preguntava qui eren aquests que ens pretenien dominar, responien, “Tu no saps qui són ells, però ells sí saben qui ets tu i com manipular-te”
Ara Elon Musk, l’amo de l’antic Twitter, X, i l’home més ric del món que controla l’algoritme que sap molt de nosaltres i amb els seus satèl·lits pretén controlar les comunicacions dels governs de mig món, aposta per Trump als Estats Units, mentre a la vella i dèbil Europa, dona suport a la ultradreta d’Alternativa per Alemanya, Le Pen, Meloni i Abascal. Trump com Elon Musk estan mancats d’una qualitat que caracteritza als humans, l’empatia. Creuen que pel seu esforç o per haver estat triats pel destí, no només es mereixen ser els homes més rics sinó que tenen el dret i deure de dirigir el món i enviar a la paperera el vell ordre.
Pensàvem que Putin era un boig envaint Ucraïna i ara Trump, un president declarat convicte i que havia de ser jutjat per intentar donar un cop d’estat, gràcies al vot popular torna a ser a la Casa Blanca i amenaça de fer el mateix amb Groenlàndia i el Canal de Panamà.
El futur ja no es el que era.
