Doctora en filosofia. Es defineix com una dona políticament incorrecta, i cada vegada més amb la cultura woke. Ha treballat a l’ensenyament i en la indústria audiovisual. Entre les seves nombroses publicacions hi ha Barbarie patriarcal: de Mad Max al neoliberalismo salvaje i Ser mujer. Un rescate necesario. Ara participa en Democracia woke (El Viejo Topo), un volum amb textos elaborats per l’Institut d’Estudis Feministes.
De què va el woke, en el procel·lós oceà de l’actual terminologia ideològica, política i social?
El woke, la seva teoria, va sorgir als anys 90, procedent del postmodernisme. El woke, que comença amb el queer, és quan el postmodernisme baixa a la cultura. És, com si diguéssim, un mode pop de la postmodernitat. Als anys 90, es comença a formar la cultura queer, parlant de la relació entre cultura i natura. Un neix i no ho fa amb un sexe, sinó que té el que li assignen. Et posen Pedrito i ets un tio, i si és Marujita, una tia. Punt. Els òrgans, les hormones… no valen res. Els cromosomes no tenen cap importància. Per tant, com que l’important és com t’han anomenat, vol dir que, canviant de nom, canvies de sexe. Així d’absurd.
Des d’aquí, per on transita el woke?
Es comencen a formar determinats moviments, a partir, per exemple, de la raça, que es denominen els woke. És a dir, els “desperts”, perquè la cultura tradicional, la filosofia, no planteja aquests problemes sinó des d’un esperit tradicional molt conservador. Ells consideren que sempre tenen raó, són els “desperts”. La resta, som els adormits.
En la democràcia, tan maltractada últimament, s’hi ha afegit el woke per embolicar encara més la troca?
Sí, és clar. La democràcia woke, que jo també ho aplico al feminisme woke, ha vingut a implosionar els moviments socials, prenent-los l’autoritat. Això només ho té el woke. Com que aquestes teories han estat propagades des de les universitats americanes, se’ls ha donat més rellevància, però en realitat són un cavall de Troia.
Una cosa que, com l’unilateralisme, té a veure amb el trotskisme?
Sí, efectivament. En un article que vaig publicar a El Plural, titulat “El entrismo”, parlava precisament de com la teoria trotskista és això. Així com els comunistes volen ser l’avantguarda de tot, ells no. Volen infiltrar-se en els moviments socials, i des de dins manipular-los, portar-los a la seva fi. És el que sempre han fet a Podem. Jo he estat en el Consell Ciutadà de Podem. Allà em vaig adonar de què anava la cosa.
Consideres que, més enllà dels trets contra gairebé tot, en els populismes contemporanis, inclòs el woke, són les dones les que estan situades al centre de la diana?
Crec que el feminisme ha estat el moviment social més important de l’última meitat del segle XX. Aquí a Espanya, on jo he estat en el centre de tot això, ens deien boges, aneu a fregar… Tot això i molt més, per no dir coses una mica més elevades de to. Però ara, de sobte, tothom és feminista. Fins i tot els sindicats, que es posen bufandetes de color morat… Però, és clar, si tothom és feminista resulta que ningú és feminista. Per què els nois estan ara en contra d’aquest sorgiment del feminisme? Primer, perquè ells tampoc prenen cap iniciativa. Se senten exclosos dels moviments socials i polítics, encara que ho tenen fàcil. Podrien, per exemple, fer-se ecologistes. Es queixen del feminisme perquè realment té molt auge, i perquè tampoc se’ls toleren conductes que abans podien ser habituals, sobretot les violentes. Crec que molts nois voldrien que aquest món fos un prostíbul gratis.
En aquestes conductes no hi ha també una part del sentit de pèrdua de la preeminència masculina, dels privilegis que han tingut els homes?
És clar que sí. Veure el que ha significat la imatge del pare i de l’avi a la família, i sentir-se ells uns mindundis que no hi pinten res. Freud va posar, diguem-ne, el dit a la nafra amb el complex d’Èdip. L’aspiració d’un jove que estava creixent era matar el pare. Emular i substituir el pare. Això ha fallat, i ara el complex d’Èdip fixa’t en què s’ha convertit: en el complex de Narcís. Tots es creuen Déu. Tenen un narcisisme a sobre…, que amb les xarxes augmenta. Se senten molt per sobre dels seus pares i les seves mares, i després potser no els arriben ni a la sola de la sabata…
És una cosa molt d’actualitat, també d’alguna manera lligada al desconeixement, a la incultura, en la vella accepció de neci, que és qui es rebolca en la ignorància, presumint de conèixer la veritat?
A això hi ha contribuït molt la política, o els polítics. Encara que retirada des de fa temps de l’ensenyament, sempre l’he seguit perquè m’interessaven moltíssim els plans d’educació. Terreny on hem anat cada cop pitjor. Hem volgut fer generacions de persones absolutament ignorants, incultes i nècies. Amb aquesta educació que s’està rebent, afegida al narcisisme, no sé com serà el futur que ens espera. Encara que també he de dir que m’ha agradat molt la reacció de molts joves a València.
Què es pot dir de l’LGTBIQ+, que sembla o és un embarbussament només per a iniciats i afins? Som, com de vegades es proclama des d’aquest espai, amos dels nostres cossos i fem amb ells el que volem?
Tant de bo! Això és una cosa que es va aplicar a l’avortament, però sempre m’ha semblat bastant horrorosa, perquè en molts casos s’ha parlat de l’avortament amb entusiasme, com si fos el símbol màxim del feminisme. Moltes noies van arribar a interpretar-lo com un mètode anticonceptiu. El meu cos és meu, relativament. La veritat és que tot això, relacionat amb el trans, el queer, el woke…, comporta una hipersexualització de les dones. Qualsevol diria “sembles una beata”. No. Tot al contrari. El que passa és que el cos de les dones no val res. I, a més, la paraula d’un home val més que les de les dones. Si algú, un home, diu “som trans, som dones”. Doncs no, senyor. Al màxim que poden aspirar amb això és a ser travestis. La meva paraula, diuen, és el que val. Vaig al registre i dic que em sento dona… Això sí que és un atac a la raó.
Podria semblar que tot això hauria de ser una mica de la dreta, però no és així, sinó tot el contrari?
Exacte. A mi i a molta gent que conec ens preocupa des de fa temps aquest assalt a la raó, al que és raonable. S’empassen qualsevol cosa. Va començar amb la covid: què estrany, perquè aquí hi ha gent de dretes i d’esquerres que pensen el mateix de determinades coses. Ja no podies classificar les coses, les idees de les persones… És que la dreta recolza no sé què, i l’esquerra això altre… Penso que cal fer altres línies divisòries. És veritat que la majoria de la població viu a Matrix (ambient de relació entre coses i successos creat i controlat artificialment, on fins i tot les persones són considerades coses) i molt pocs són a fora. I precisament no són els woke, encara que es diuen a si mateixos els “desperts”. A l’inrevés, són els “desperts” els que fomenten aquest disbarat cultural.
Ernesto Laclau, Chantal Mouffe…, i també Diego Fusaro –apreciat per Anguita, Monedero…– etiquetats, diguem-ne, d’esquerranisme populista, connecten a la pràctica amb el woke?
Monedero plantejava apoderar-se del moviment 15-M. Una cosa que va sorprendre a tothom, i més els comunistes, que sempre volen liderar els grans moviments socials. Però com que aquesta vella guàrdia trigava molt a organitzar-se, Pablo Iglesias es va avançar i es va llançar a l’arena. En comptes d’aplicar la tàctica i l’estratègia dels comunistes clàssics, van optar pel mètode dels trotskistes: infiltrar-se en els moviments feminista, ecologista… i, al final, no s’entén bé on s’està, en el trans, els ventres de lloguer… Això ve de Laclau, un neomarxista peronista, perquè no hi ha cap argentí que no ho sigui. I també ve de Gramsci, que proclamava l’hegemonia cultural. Aquests nous marxistes s’han adonat que la cosa no va com al segle XIX, de prendre els mitjans de producció… Gramsci entén que l’avantguarda ha d’anar construint la seva hegemonia, articulant consensos i dirigint-los.
El PSOE acaba de treure la Q de l’LGTBI…
Irene Montero s’ha posat com una pantera per això. Semblava que la irracionalitat era cosa de dretes, però, ara, amb les irracionalitats de l’esquerra no se sap per on tirar. El feminisme històric peca una mica d’apocat, de burgès, i molts dels nous feminismes, diguem-ne, no tenen fonament ni estratègia. La seva agenda actual se centra sobretot de cintura cap avall. El feminisme s’ha de replantejar molt seriosament, i fer una política més bel·licosa.
