L’avantsala de la cataracta mediàtica de falsedats, trilerisme i manipulació que Joan Laporta abocarà la setmana pròxima sobre l’actualitat barcelonista, a propòsit del cas Olmo, la va protagonitzar dimecres passat la vicepresidenta institucional Elena Fort, ara també de l’àrea esportiva pel que es veu, en una entrevista als micròfons de Jordi Basté, a RAC1. Va ser un disbarat comunicatiu de principi a fi organitzat precipitadament amb la vana intenció, des de la junta, d’intentar frenar la primera ona expansiva antilaportista registrada en l’entorn mediàtic i digital blaugrana des del 2021. També es pretenia posar fi a la no menys nombrosa i àcida pluja d’articles que anaven posant l’accent en la negligència, la supèrbia, la improvisació i la disbauxa presidencial en la gestió del majúscul escàndol futbolístic que ha estat el tema estrella de la nit de Cap d’Any de 2024 i de l’entrada del nou any 2025.
Elena Fort tenia aquest dia, abans de la cautelar, la missió d’evitar una altra tertúlia de to contrari a Laporta, arrabassar-li aquests minuts d’or de la primera hora política del programa més escoltat de la ràdio a Catalunya, entre les 9 i les 10 hores del dia de la tornada a la normalitat després de les festes de Nadal. Un paper de simple telonera enviada estratègicament a donar la cara per Laporta aquesta vegada també com a vicepresidenta esportiva en funcions (on és Rafa Yuste?) davant l’absència covarda del mateix president i la inexistència dels directius responsables de l’Espai Barça i de l’Àrea Econòmica. Ara se sap que també cobria una altra baixa il·lustre i tremendament significativa, la del vicepresident de màrqueting, Juli Guiu, incapaç d’entendre ni d’assumir aquest nou i desconcertant acord amb els seients VIP de fons que Laporta s’ha tret de la màniga sense que la seva participació fora necessària, entre altres coses perquè ja feia setmanes que estava marginat i repudiat per la presidència.
Es tractava, en definitiva, de guanyar temps fins que el Consell Superior d’Esports (CSD), per ordre directa de la Moncloa, anunciés esperpènticament l’anul·lació de la denegació de les llicències de Dani Olmo i de Pau Víctor en una decisió unilateral contra LaLiga i la Real Federació Espanyola de Futbol que són els qui, paradoxalment, regulen la competició amb una normativa avalada pel CSD.
En aquesta entrevista, Elena Fort va comptar sobretot amb la complicitat clau del director de l’espai, Jordi Basté, que li va perdonar la vida, es va abstenir de repreguntar per evitar-li el major ridícul mediàtic de la seva vida, li va passar per alt llacunes intolerables i, a més, complaent i generós, no va voler subratllar la trista evidència de ser un zero a l’esquerra en una directiva en la qual no pinta absolutament res. Ni tan sols per posar-la al dia dels esdeveniments abans de deixar-la sola davant els micròfons de RAC1 per més que pogués actuar amb una excel·lent xarxa de protecció.
A aquest entorn favorable es va sumar la legió de tertulians del programa, convenientment adoctrinats i cadascun amb el seu discurs preparat per continuar ocupant els primers llocs en el rànquing de la nòmina ideològica del laportisme.
Jordi Basté, encara que laportista confés i entregat en la seva primera etapa, fa temps que dista i es mostra més aviat fred en relació amb aquest nou Laporta que cavalca imparable sobre les seves atrocitats, una darrere d’una altra, amb més motiu des que Jaume Roures, personatge clau d’aquesta confraria que van arribar a formar els tres en els seus millors dies d’amistat, ha perdut interès en el Barça.
Així i tot, en un escenari de crisi aguda i després de passar revista a l’oposició, que ni li agrada ni li interessa, no va dubtar a posar-se a disposició a la causa i escenificar una teatral difusió i defensa dels arguments laportistes que portava apuntats en un paper Elena Fort, algun especialment curiós com atribuir-li a la premsa en general un pecat de desinformació absoluta sobre la successió dels fets del cas Olmo, acusant-la d’haver fet un soroll innecessari i també de “matar al president” amb finalitats i interessos perversos.
En la defensa de la junta de Laporta, Elena Fort va assegurar sense parpellejar que “no hi ha hagut cap negligència per part del club. Hem tingut pla A i pla B i C. Si avui dia no estan inscrits no és per una mala gestió, tot el contrari”.
Els mitjans i els opinadors, va venir a dir, haurien d’haver aplaudit per com ha treballat la junta i efectuat l’operació de venda l’explotació de seients VIP, gràcies a la qual i per 100 milions d’ingressos avançats al futur, el Barça ha tornat a la regla de l’1:1.
El seu relat, en canvi, conté en si mateix la justificació de tanta crítica, perquè no va desmentir que quan Laporta fitxa a Dani Olmo l’estiu passat el club no disposa de joc net financer i que aquesta necessitat ha requerit successius plans i, finalment, de la comercialització d’actius del Spotify del futur: “El lloguer s’ha anat comercialitzant amb gran èxit, així com les llotges. Són 470 d’aquests seients i s’ha fet un acord pel qual aquest inversor compra la llicència d’ús d’una comercialització futura. El cost d’aquest lloguer, de 21 a 80.000 euros, està garantit. Aquesta empresa pagarà l’import màxim que anava a rebre. Li dona dret al fet que l’empresa el pugui explotar, que ho vengui pel seu compte i risc. Dona una estabilitat absoluta, és un gran èxit aquest acord”.
Al marge que realment és una explicació inintel·ligible per part seva, per descomptat no pot ser més contradictòria aquesta suposada aportació a l’estabilitat financera si es tracta de 100 milions que només es cobren per una vegada, aquesta temporada, i que ja no es cobressin durant el període de cessió d’aquests drets… a 30 anys! I no per 10 o per 20 anys, com es comentava. És a dir, fins més enllà de l’any 2050. “No s’hipoteca al club”, va afirmar per rematar còmicament aquest intent per justificar una operació per descomptat urgent i que continuarà fent parlar molt en el futur.
El sorprenent i urgent interès de Laporta per tancar aquest acord, si de veritat és tan potent per al Barça i tan dolent per als fons d’inversió que l’han signat, és, precisament, el que el fa igual de sospitós que la venda de Barça Studios a partir que en el seu moment es va perdre la vista de la segona fila d’inversors des que els primers van anar desapareixent perquè només eren figurants en una venda fantasma.
La vicepresidenta Elena Fort, tractant de despistar al barcelonisme, es va referir a inversors del Golf Pèrsic quan tothom sap que dues financeres, una de Qatar, coneguda, i una altra de Dubai, aquesta misteriosa, són les implicades.
A propòsit d’aquesta segona i generosa societat és on sorgeixen els dubtes que des del principi plantejava el mateix Javier Tebas quan va rebre la documentació al límit del 31 de desembre. Per a LaLiga és recognoscible el pagador i la transferència de la signatura de Qatar, que va cobrir amb el requisit d’avançar el 40% de la seva part de l’acord. No de l’altre 40% de la Dubai, fora del radar de LaLiga.
El dia 2 de gener és quan es va registrar finalment aquest ingrés l’origen del qual continua sent ignot, amb l’interès creixent per part de la directiva que com menys se sàpiga d’ell, millor. I si fos possible, fins i tot, que no s’arribi a saber qui o quins interessos estan darrere d’aquest segon pagador.
El rastre es perd com en el seu moment es va perdre l’origen de la companyia d’origen xipriota que va decidir invertir en Barça Studios sota l’impuls de Nipa Capital, com si fos part de l’acord mantenir en secret la identitat de la companyia i, la qual cosa encara resulta més estrany, no tingués el menor desig de beneficiar-se precisament de participar en un projecte del FC Barcelona i dels avantatges mediàtics i de màrqueting associats. El mateix pot succeir amb la identitat d’aquest altre fons d’inversió, o el que sigui, que va posar els diners fora de termini segons LaLiga i la Federació Espanyola. Potser la setmana que ve es pot saber.
