Al llarg dels darrers mesos m’he acostumat a escoltar l’anunci de la Generalitat socialista que parla d’un Govern per a tothom. He de dir que hi ha una espècie d’aire silenciós movent-se per Catalunya. Potser anuncia una època de calma malgrat l’entestament dels independentistes en perpetuar el passat amb la mania d’eternitzar els seus líders.
Els socialistes aprofiten bé haver desactivat la pesadesa del procés. Ara bé, hi ha determinats aspectes que em deixen una mica al·lucinat, sobretot relatius als mitjans de Comunicació i la Cultura.
Em semblaria normal a un país amb una recent tradició de pluralitat l’entrevistar a Carles Puigdemont a la televisió pública, però ara mateix sona molt a repetició d’allò de sempre, bona prova de com a TV3 no són partidaris de canviar. A vegades penso com seria ben senzill anular la seva monomania apagant-la. No és ni molt menys impossible. Senzillament crec a la seva funció i tampoc em serveix el mutisme sobre les tonteries dels seus humoristes.
Els informatius encara tenen un deix molt bèstia. La plantilla pot estar viciada i ser enorme, excusa per a no variar presentadors, doncs tot seria igual. Si ha mutat una mica, miracle, la secció de Cultura, on ara fins i tot es parla d’autors de la literatura catalana en castellà, una fita amb ressons heroics després d’anys d’ostracisme, com si no existíssim. Jo vaig ser entrevistat a un programa de La Teva i -era el mètode emprat aleshores- vaig sobreviure un tres i no res A La Carta.
Al principi vaig pensar que era habitual penjar i despenjar continguts. Més tard el Juan Soto Ivars em digué com era normal treure a tots aquells contraris a la independència, quelcom clàssic, ja que d’altra banda no tenim presència a centres de primera categoria de la Nació, com pot ser el CCCB, on la directora digué que privilegiaria posar moderadors de la literatura en catalana, prenent-s’ho amb molta seriositat, com demostra un altre projecte de micro òperes on no hi ha cap autor que escrigui en castellà entre els noms habituals, els de la bombolla subvencionada i les capelletes, ficats fins al moll de l’os a un sistema addicte al provincianisme heretat del procés i molt allunyat de la realitat de forma perillosa perquè el seu paper seria mostrar-la, mai més ben dit, amb totes les lletres.
Suposo, fóra desitjable, una transformació d’aquest aspecte. A la Catalunya dels anys gloriosos de no legislar i generar sobredosis de populisme s’ha practicat una forta exclusió cultural amb altres afegitons de poca vergonya, com les tertúlies on encara es parla de temes independentistes i els de la taula són persones gens independents, veus dels partits, on a vegades s’integren sense dissimular, quelcom molt perjudicial pel debat públic, sense que serveixi l’excusa el ser un fenomen també espanyol, on és escandalós com les cadires sempre són dels mateixos.
Però si tornem a la Cultura podem afirmar sense gaire dubtes com el procés ha fet créixer el melic. Aquest 2025 Barcelona serà la convidada a la Fira de Guadalajara, un de les meques dels Festivals Ecumènics, Urbi et Orbe, de la Literatura. Prosseguirà la marginació per a vendre una fantasia?
El Govern per a Tothom és molt amic de donar la mà als sobiranistes, en part per aquest malson de legislatura a Madrid i la necessitat de quadrar l’aritmètica a la Ciutadella. D’acord, s’accepta i es comprèn, si bé el tothom no hauria de ser una paraula buida. Els plans de vivenda i les polítiques socials no poden ser només bones intencions i és urgent aplicar el pla de barris. La feina subtil, sempre que sigui eficaç, és molt benvinguda. Significarà com l’acció de Govern ha superat les adversitats, imposant-se al present, al que cedeix, per alegria dels directors del relat fins no fa res, determinades prerrogatives d’allò que es veu, fins a crear estranyesa entre ciutadans i periodistes forasters, els mateixos que creuen viure una baixada de pantalons comunicativa, com si Illa fos un gran lector del Guepard de Lampedusa amb tons light.
Aquest no obrir la boca mentre ells tenen micro i altaveus en plan old school potser és més penyora del que sembla. Tot i així, des dels mitjans i la Cultura, és un menyspreu al votant, desitjós de capgirar la truita i enterrar l’endins per anar i millor cap enfora. La darrera frase és un anhel, com ho són les ganes de veure aparcar la timidesa i gaudir amb més contundència per a sepultar totes les rèmores que encara arrosseguem per culpa de tots aquells obsessionats en arraconar a més de la meitat dels catalans.
