Aquest divendres 3 de desembre de 2025 ha nascut com el dia de la pròrroga per al destí de Joan Laporta i per al futur del FC Barcelona, pendent de si la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i LaLiga revoquen el revés més dur, exemplar i obertament més justificat i merescut que el president blaugrana s’hagi emportat en tota la seva història al capdavant del club. Es tracta d’una pròrroga que s’ha inventat i fabricat el mateix Laporta a costa de la seva compulsiva naturalesa per al plet impossible i amb la desesperant sensació que si perd a Olmo ho perd tot, un desenllaç que, de fet, ja és efectiu des de la mitjanit del 31 de desembre quan LaLiga va emetre aquest últim comunicat afirmant que “el Barcelona no ha presentat cap alternativa que, atès el compliment de la normativa de control econòmic de LaLiga, li permeti inscriure a cap jugador a partir del pròxim 2 de gener”.
El 2 de gener, en canvi, Laporta se’l va passar forjant aquesta bola extra a base d’anar a buscar petroli en qualsevol redacció de qualsevol article de l’ordenament federatiu sobre llicències de jugadors, en concret en un que precisament regula que en la mateixa temporada un jugador no podrà ser inscrit dues vegades com seria el cas d’Olmo i de Pau Víctor, als quals LaLiga va esborrar de la plantilla del FC Barcelona fa ja dos dies en resposta directa al fracàs de Laporta per a generar suficient fair play per a tots dos.
Va disposar de cinc llargs mesos, gairebé sis en realitat, per a afrontar aquest bloqueig del seu marge salarial que arrossega des d’abril de 2022 per culpa del forat negre de Barça Studios, és a dir derivat de la seva pròpia negligència, temeritat, incapacitat per a la gestió i fins i tot, segons com es miri, d’intentar guanyar temps i diners per a fitxar mitjançant l’engany i el frau.
A la RFEF li toca ara decidir si és causa de força major, com diu l’article al qual apel·la Laporta per a salvar-se d’aquest doble mortal sense xarxa, que si no va presentar la documentació i els diners necessaris abans de la mitjanit de l’últim dia de l’any 2024, és a dir dos anys i vuit mesos després de saber que no disposa de diners per a fitxar absolutament a ningú, és suficient ‘causa de força major’ per a reconsiderar la decisió de LaLiga i tramitar les seves llicències.
La resta dels clubs de LaLiga, a l’aguait, han sofert com el Barça el pes i les restriccions del control financer que LaLiga està obligada a exercir per la mateixa autoritat dels clubs professionals dipositada en la patronal i en un president lliurement triat per aquests, a més de per la delegació i demanda expressa del Govern d’Espanya, ordenada pels corresponents decrets.
Si avui és el dia de la pròrroga només ho és perquè Laporta així ho ha decidit, perquè espera que els diners de les vendes dels seients VIP del futur Spotify, segons algunes fonts adjudicat a un fons d’inversió de Qatar i de Dubai, estigui ingressat almenys parcialment segons els paràmetres exigits per LaLiga el passat dia 31 de desembre com a límit, aquesta altra data clau que interplanetàriament era sabuda per tothom menys per Laporta, que no es va despertar de la seva proverbial letargia i desídia, de la seva supèrbia en definitiva, fins que no li va veure les orelles al llop.
Laporta tenia, en front de la dificultat, una molt fàcil sortida, la de presentar un aval de la junta dins del termini i en la forma escaient per a guanyar sis mesos més i poder negociar aquesta venda d’actius sense la urgència ni la pressió que finalment el van portar a fracassar la nit de les campanades.
També va poder estalviar-se quedar avui a la mercè de si algú de la RFEF s’atreveix a anar contra les regles que s’han aplicat a la resta de manera inflexible quan, sense marge salarial a l’estiu -com sempre-, va fitxar a tots dos i se les va arreglar perquè mèdicament la lesió de Christensen li permetés inscriure’ls només de forma advertidament provisional.
La prova més sòlida que aquesta causa major només serà un subterfugi i un paperot si se li admet és que Laporta, conscient que no era capaç d’evitar la tragèdia, ja va intentar dues jugades processals davant els tribunals la setmana anterior, mercantil i civil, amb arguments risibles, poc seriosos i mereixedors del ridícul que Laporta s’ha guanyat a pols, que no el FC Barcelona.
Demanar-li avui a LaLiga que reobri i reconsideri la seva postura després de metrallar-la amb dues denúncies seguides, i pot ser que amb una tercera el dilluns si avui no hi ha miracle, tampoc sembla un argument sòlid per a la pretensió de benevolència i dels ulls grossos que Laporta demana en aquest dia històric de la pròrroga.
És el gran escenari que ell mateix s’ha fabricat a força de les seves catastròfiques estratègies i ineptitud manifesta, perquè el mateix jugador -un altre torpede contra la causa de força major- es va assegurar quedar lliure i penalitzar greument al Barça amb més de 100 milions per culpa exclusiva de Laporta si el president no era capaç d’aconseguir la seva inscripció legal i definitiva abans el 31 de desembre.
Fins i tot si al final l’RFEF i LaLiga ho consenten, provocant un conflicte de terribles conseqüències processals, impugnacions i una atmosfera de tempesta que encendrà el futbol espanyol, per desgràcia amb motius, Laporta no apareixerà com el gran triomfador d’aquest altre matx ball de la seva gestió. En la mateixa solució, per la venda de seients a menys de la meitat de preu i contra ingressos que el club necessitarà, arrenca un altre desastre financer que difícilment pugui arreglar Laporta i molt menys el seu amic Darren Dein, que potser també ha intervingut en una operació de la qual tampoc el soci no en sap res. Com sempre.
