La inscripció de Dani Olmo i de Pau Víctor en el límit, forçant la venda d’actius de futur depreciats per les urgències i culminant una exhibició de negligència i de frivolitat en la gestió per part de Laporta va ser el guió que la premsa i tots els entorns digitals del règim van mantenir viu fins i tot després de la mitjanit del fatídic 31 de desembre de 2024, l’any que va acabar, malgrat totes aquestes expectatives i aquesta combinació d’entusiasme i d’incredulitat mediàtics, amb la previsible catàstrofe tan llargament anunciada de la baixa formal de Dani Olmo i de Pau Víctor, irreversible i definitiva.
La primera conseqüència, dramàtica, és que el FC Barcelona ha perdut al jugador estrella de la temporada, que ja és agent lliure, encara que igualment Laporta ha de pagar íntegres tant el cost del seu traspàs procedent del Leizpig i la fitxa del jugador amb una deterioració de 100 milions com a mínim per al club, a més de la vergonya, el ridícul i el descrèdit internacional de la institució, absolutament inadmissible.
La raó no és una altra que una cadena acumulada d’atzagaiades, errors, frivolitat, supèrbia, improvisació i desídia protagonitzada per la junta directiva que es veia venir des de fa mesos a mesura que l’escalada de frustracions i inutilitat de tots els trucs, falsedats i ocurrències utilitzats per a dissimular l’estat de ruïna i d’impossibilitat econòmiques derivades de la seva incapacitat per a la gestió es va fer una muntanya insalvable.
Ni a la nit, a causa de l’impacte de les campanades de Cap d’Any, ni durant el primer dia del nou any s’ha visualitzat o percebut encara el xoc traumàtic que suposarà per al barcelonisme aquesta tragèdia que, gràcies a aquesta habilitat per a la manipulació i el desviament del focus mitjançant l’aldarull periodístic, encara sembla pendent que la Real Federació Espanyola de Futbol adopti la mesura impossible de tramitar la llicència de tots dos jugadors com si res no hagués passat. Va ser l’últim malabar del laportisme per a convèncer els seus que fins a aquest divendres el miracle és possible.
Però no ho és, per la senzilla raó que LaLiga els va desinscriure a tots dos com a jugadors del FC Barcelona en el primer minut del nou any i perquè ni la Federació Espanyola, ni la Lliga en el seu conjunt i molts menys el regulador, LaLiga de Javier Tebas, poden arriscar-se al fet que, des del primer partit del Barça contra el Barbastro aquest dissabte en el debut de la Copa tots els seus rivals directes i no directes impugnin cada partit per alineació indeguda sobre la base irrebatible que Dani Olmo ja no és futbolista del Barça.
No hi ha camí de tornada. El que s’obre és, per coherència i responsabilitat, la porta al fet que la junta de Laporta assumeixi la gravetat dels fets i en lloc de culpar a la resta del món d’una conspiració inexistent adopti l’única postura digna en aquest escenari de crisi, com és anunciar la seva dimissió i permetre que la Comissió Gestora faci el seu treball i convoqui eleccions. Així hauria de ser si és veritat que, com ha assegurat Laporta reiteradament, el club està sanejat econòmicament i com a directiva ha actuat amb l’honestedat, la transparència i l’eficiència de la qual presumeixen.
Igualment, fins i tot en el cas d’haver forçat la inscripció de tots dos jugadors en l’últim segon hauria estat un altre petit pas de mediocritat i de vergonya per a Laporta i al mateix temps un altre gegantí pas enrere per al FC Barcelona, a penes un tros de pa per a avui i encara més fam per a demà.
Si és veritat que, de totes maneres, Laporta ha tancat la cessió de l’explotació d’una sèrie de seients VIP del Spotify a un fons d’inversió de Qatar -aquest país no fa tant de temps abominable per al laportisme- el que ha culminat aquesta junta és també un procés perillós i temerari de condicionament d’ingressos futurs que s’han avançat per la precarietat de la tresoreria i l’amenaça real de quedar-se sense marge salarial, caure competitivament a la segona fila, continuar acumulant pèrdues anuals inassolibles i fins i tot, com en el cas de Dani Olmo, esperpèntic, a perdre la inversió en el futbolista, haver d’indemnitzar-lo amb altres 50 milions i a més assumir el risc que fitxi en un futur pel Reial Madrid.
Aquesta via de l’empobriment agut mitjançant l’explotació de recursos que el club tenia assegurats per als anys vinents s’ha convertit en un imprudent hàbit de la junta de Laporta que, amb el permís de l’estat d’anestèsia dels socis i el silenci no menys preocupant de l’oposició, s’està emprant des de fa tres temporades amb l’única finalitat d’alimentar la supervivència del dia a dia, com una targeta de crèdit a la qual es fot mà per a cobrir les despeses ordinàries més elementals, és a dir la pitjor de les rutines financeres i indiciària d’una situació permanent d’ofec i d’elevat endeutament.
La realitat desmenteix absolutament les bravates laportistes sobre la recuperació econòmica del club sota el seu mandat després d’haver cremat 1.000 milions d’ingressos en palanques que, després de tot, no han servit ni per a tornar a l’estabilitat de fons propis positius després de gairebé quatre anys de mandat ni per a dotar al club d’una estructura econòmica i financera també equilibrada.
Les palanques, a més, han contribuït a una sèrie d’hipoteques que la llastren, començant per la venda per 25 anys (des de 2022) del 25% dels drets de TV de la Lliga, que suposen aquesta temporada ingressar 42 milions menys. A compte de l’explotació comercial del futur Espai Barça, s’han compromès els serveis d’àpats a favor de Aramark per no se sap quants anys exactament ni per quina quantitat, ja que part d’aquest acord es va derivar a cobrir la compra d’accions de Bridgeburg Invest, aquest pou sense fons causat per la falsa venda de Barça Studios en el seu moment. També les llotges VIP i ara els seients premium del primer anell de la Tercera Graderia s’han avançat, en aquest cas per 20 anys a partir que posin en funcionament. Algunes fonts estimen en més de 100 milions anuals els que deixarà d’ingressar el Barça fins a pràcticament el 2050.
En conjunt, aquesta minoració tindrà un fort impacte en els comptes del crèdit de l’Espai Barça sota la direcció de Goldman Sachs, perquè amb una menor explotació serà també menor el romanent que li deixi a la directiva de torn després de cobrar-se la devolució anual del préstec, que serà també superior d’uns 150 milions. La conclusió, per aquest costat, és que durant molts anys el Barça no es veurà afavorit a penes pels beneficis d’un nou i flamant estadi perquè haurà cremat abans d’hora la seva futura explotació. I això, més enllà d’afrontar els interessos superlatius i de les conseqüències d’una renegociació pendent d’aquestes mateixes condicions quan li toqui retornar 400 milions de capital en 2028, un import que no podrà afrontar si no és a força de prolongar per més anys i més interessos les quotes pendents.
El mateix succeirà amb el signing bonus de Nike, ja cobrat, que igualment computarà anualment com a ingrés comptable fins a 2028 encara que sense efecte en la tresoreria, el mateix que la part d’Aramark pel servei d’àpats i la de les llotges i els seients VIP en la proporció que s’hagin venut. En xifres aproximades, Laporta haurà mutilat al Barça del futur més de 100 milions anuals d’ingressos reals almenys per als pròxims 20 anys, això sense entrar en la monstruositat financera que suposarà retornar el crèdit de reformar el Spotify, préstec al qual caldrà afegir el del derivat de la resta dels equipaments (entre ells el nou Palau Blaugrana) i la reurbanització de l’entorn de Les Corts. Potser 800 milions, més els interessos.
Amb tot, la pitjor hipoteca per a Laporta és la que ell mateix s’ha fabricat a tomba oberta des del dia que va decidir, per a guanyar temps i que els seus amics i agents varis no perdessin les seves enormes comissions a l’estiu de 2022, instrumentalitzar una falsa venda del 49% de la companyia Bridgeburg Invest sobre els drets de Barça Studios per 200 milions. Disbarat que ell mateix va ampliar fins a la bogeria, donant-se un ingrés comptable de 208 milions (2023) pel valor d’equivalència (51%) de la propietat del club.
Aquest embolic el té completament atrapat, és l’origen de l’estricte pla de viabilitat que LaLiga li va oferir com a única alternativa a fer fora al Barça de la competició quan Javier Tebas va descobrir el pastís i la causa del bloqueig del marge salarial, perquè Laporta s’ha gastat aquests 408 milions dels quals només ha pogut reposar els 141 milions que l’auditor el va obligar a descomptar en l’exercici passat.
És a dir que, per culpa d’aquest dèbit acumulat, en data d’avui Laporta li deu al seu propi mandat uns 265 milions sense els quals el club ni és operatiu ni ell pot abandonar la presidència sense el perill que el pròxim president el sotmeti a una acció de responsabilitat. Està acorralat, sense poder fer marxa enrere dels seus catastròfics errors i sense una sortida cap endavant que no passi pel sacrifici dels millors jugadors del primer equip, perquè ni la SA ja és ara mateix una solució pràctica, només serà una transició inevitable del model de propietat quan el principal creditor del club, Goldman Sachs, ho decideixi, sigui per la via formal o per la via d’aparentar que els socis continuïn elegint a un president que en el futur serà només representatiu a més d’honorífic.
