Dos de dos. També la demanda civil plantejada absurdament per Joan Laporta per aconseguir la inscripció per la via cautelar de Dani Olmo i de Pau Víctor va ser denegada en un tres i no res pel jutjat de primera instància número 47 de Barcelona, més o menys com temia la mateixa junta blaugrana, a poc més de 24 hores perquè les campanades de Cap d’Any d’aquest 2024 siguin les més sonades de la història dels 125 anys recentment complits del FC Barcelona.
Si fa només un dia ja semblava dantesca i ridícula la mera possibilitat que un club de la dimensió i grandesa del Barça hagi arribat a aquest extrem d’angoixa, presses i desesperació perquè un jugador, o dos en aquest cas, no quedi lliure a mitja temporada després d’haver pagat gairebé 50 milions a l’estiu per ell, el fet de veure augmentada aquesta insòlita realitat perquè ja gairebé no queden bales en la recambra només pot qualificar-se d’indignant.
Aquest dilluns a última hora no faltaven socis que, en ple paroxisme d’incomprensió i d’irritació no comprenien realment que amb els 50 milions que s’embutxacarà Darren Dein, l’amic de Laporta que sí que està passant un bon Nadal -no com Dani Olmo o Pau Víctor- gràcies a beneir amb la seva presència l’última reunió entre Barça i Nike, els problemes de fair play del club davant LaLiga estarien pràcticament solucionats i no hi hauria necessitat de malvendre més actius de futur per continuar evitant el ridícul mundial del Barça per culpa del seu president.
Aquest dimarts, fins a la mitjanit, LaLiga li ha de comprar a Laporta un altre dels seus contes com el de BarçaStudios, com el de les inversions d’Armarak i fins i tot com el de Nike que, com finalment s’ha pogut comprovar, tampoc ha servit per aconseguir aquesta quimera de l’1:1 que el president persegueix obsessivament i amargament des de fa diversos anys sense aconseguir-lo.
Una altra cosa és admetre-ho, cosa que no ha estat capaç de fer ficant al Barça en un altre d’aquests embolics que, aquesta vegada, se li ha escapat de les mans perillosament. D’haver-ho fet, de no haver estirat com sempre molt més la mà que la màniga per no acceptar que la seva gestió és desastrosa i insuficient, s’hagués estalviat veure sortir la llum del sol en aquest últim dia de l’any pendent de convèncer el regulador, LaLiga, que el Barça podrà pagar el contracte que li va fer signar a l’estiu fins i tot sabent que no disposava dels diners i de les reserves per pagar-li, ni tan sols per inscriure’l.
El més humiliant pel barcelonisme i vergonyós per a Laporta és que, malgrat tot, la sort de la lesió de Christensen li va concedir un ampli marge de més de cinc mesos per regularitzar l’engranatge comptable tan desarreglat per culpa, sobretot, del nyap de Barça Studios.
En comptes d’abordar el cas amb la serietat i la professionalitat necessàries, Laporta s’ha estat dedicant aquests mesos a culpar a LaLiga, a l’auditor Grant Thornton i a l’oposició que reclamava una assemblea democràtica i no feixistoide dels problemes que afecten el marge salarial d’FC Barcelona. Entre altres motius perquè continuar assenyalant a Josep Maria Bartomeu per no poder inscriure a Olmo comença a ser un recurs que ja no cola.
Pitjor encara, intentar la via judicial sabent de sobres que ni pel mercantil ni pel civil li anaven a concedir una excepció per dues raons de pes i indiscutibles. La primera que si Laporta no disposava de joc net per fitxar, la solució era proveir-ho abans de fitxar i no fitxar primer i després esperar un miracle. I segon, que la normativa és molt clara respecte a la substitució d’un lesionat, que només pot habilitar a un altre jugador i no a dos, com havia plantejat Laporta en la seva desesperació.
El que queda és, per desgràcia del Barça, la possibilitat de tancar un pèssim acord de venda de seients VIP pràcticament per la meitat del que es preveu, per 100 milions i per 20 anys.
La moralitat és la mateixa. No haver fet els deures, haver exhibit un excés de supèrbia i una prepotència vergonyosa al llarg de tots aquests mesos per acabar augmentant la ruïna, l’empobriment i el descrèdit de la institució quadra poc amb aquest relat laportista segons el qual “hem recuperat la salut econòmica del club”.
No poden ser certes les dues coses, haver sanejat els comptes i haver de vendre el cotxe per comprar benzina.
