Les recents crítiques a Lalachus per presentar les campanades de RTVE han destapat una vegada més un problema sistèmic a la nostra societat: l’escrutini constant i despietat a què se sotmet les dones a l’espai públic, especialment en relació amb la seva aparença física. Mentre que els homes poden ocupar rols de rellevància sense que el seu físic sigui posat en dubte, les dones són constantment jutjades i desqualificades pel seu aspecte.
Les crítiques a Lalachus per presentar les campanades de RTVE no són un fet aïllat, sinó un símptoma d’un problema més profund i arrelat a la nostra societat: la cosificació i l’objectivació de les dones.
Aquest doble estàndard es fa especialment evident en esdeveniments televisius com ara les campanades. Al llarg dels anys, hem vist presentadors masculins de totes les edats i físics, des dels més joves i atlètics fins als més madurs i amb algunes lliures de més, sense que el seu aspecte fos motiu de debat. Tot i això, quan una dona ocupa aquest mateix espai, el seu cos es converteix en el centre d’atenció i en objecte de burles i crítiques.
Recorden quan Ramón García, amb el seu inconfusible smoriure ens acomiadava any rere any? O quan Alberto Chicote, amb la seva figura més robusta, ens delectava amb les seves receptes? Cap no va ser objecte de burles o comentaris despectius pel seu físic. Tot i això, quan una dona com Lalachus és triada per presentar les campanades, es desferma una onada de crítiques centrades en el seu pes i aparença.
Aquesta doble vara de mesurar és evident. Els homes poden ser mediàtics, tenir carisma i estimats pel públic sense que el seu físic sigui un tema de debat. Però les dones, no. Si una dona no encaixa en un estereotip de bellesa hegemònic, es converteix en blanc d’atacs i se’n qüestiona la capacitat per exercir qualsevol funció. I en realitat, s’hi continua convertint encara que encaixi. Cristina Pedroche és criticada per portar, per no portar o sinó, per “ser una guarra”. També recordo quan a Ana Igartiburu se la va criticar per “ser massa vella”. És igual, la qüestió és ser criticada perquè ets dona, i la resta és igual. Perquè els homes poden ser com siguin, que el que importa és el seu carisma, com si les dones no en tinguéssim.
Per què aquesta obsessió amb el cos de les dones? La resposta és complexa i té arrels profundes a la nostra cultura patriarcal. Durant segles, les dones han estat relegades a un paper secundari i el seu valor s’ha reduït a la seva aparença física. Els mitjans de comunicació, la publicitat i la indústria de la moda han contribuït a perpetuar aquests estereotips, tot creant una imatge idealitzada i gairebé impossible d’assolir de la dona.
En criticar el cos d’una dona, el que s’està fent en realitat és qüestionar-ne la vàlua com a persona. Se l’està reduint a un objecte de desig o de repulsió, negant-ne la intel·ligència, les capacitats i els èxits. Aquesta pràctica no només és injusta, sinó que també és perjudicial per a la salut mental de les dones i per a tota la societat.
En el cas de Lalachus, les crítiques no només són gordofòbiques, sinó també misògines. Es qüestiona la seva vàlua com a professional i se la redueix a la seva aparença física. És com si el seu únic mèrit fos atractiu segons uns cànons establerts.
És hora de canviar aquesta dinàmica. Hem d’exigir un tracte igualitari per a homes i dones, i deixar de jutjar les dones pel seu aspecte físic. I Lalachus és un exemple de valentia a actuar com actua i deixar clar que a ella li és absolutament indiferent que la critiquin pel seu aspecte. Les dones tenen tant dret com els homes a ocupar espais de poder ia ser reconegudes per les seves capacitats i els seus talents, independentment de com siguin.
És fonamental que ens qüestionem per què seguim tolerant aquest tipus de comentaris i actituds. Per què permetem que es jutgi una dona pel seu pes, alçada o qualsevol altre aspecte físic? Per què no exigim els mateixos estàndards per a tothom?
