Pot ser que, per prevenció o per urgència, Laporta hagi incorporat aquesta mateixa setmana a la seva junta a un nou directiu, Sisco Pujol, empresari de Lleida, el mateix dia en què el Barça i LaLiga compareixien davant el Jutjat Mercantil número 10 de Barcelona per a esgotar l’últim cartutx que podria resoldre, de nou provisionalment, la continuïtat de Dani Olmo en el primer equip del FC Barcelona.
El tal Sisco Pujol ja va contribuir, amb el seu enorme i clau gra de sorra en la presa de possessió de la junta de Laporta el 17 de març de 2021, aportant il·legalment i fraudulenta bona part de l’aval malgrat no haver estat escollit membre de la junta pel vot directe dels socis. En un altre d’aquests ridículs i escandalosos tripijocs laportistes, Sisco Pujol va poder figurar en la llista dels avaladors, però no en la nòmina directiva perquè no va ser capaç d’acreditar l’antiguitat requerida de soci -cinc anys- a l’efecte de què, si més no, la seva inclusió manipulada i fora de la llei tingués una certa aparença de formalitat. Ara, transcorregut el temps necessari, Laporta li ha concedit aquest lloc en la junta pel qual ja havia pagat per endavant avalant de la seva pròpia butxaca els diners que ni Laporta ni altres directius tenien o no volien jugar-se fa tres anys, a més de contribuir generosament a les despeses de campanya.
De moment, al nou membre de la junta no se li ha assignat cap funció concreta, només la de figurar per si, en un cas extrem, fallés la cautelar del Jutjat Mercantil, calgués recórrer a un aval de 60 o de 70 milions, potser més fins i tot, abans de les campanades de Cap d’Any, un déjà-vu de la matinada dels avals del 17 de març de 2021, aquesta vegada, no obstant això, amb la certesa anticipada que aquest aval serà executat el 30 de juny de 2025, tret que abans Laporta no aconsegueixi diners frescos per alguna altra via que no sigui la de traspassar a un dels pilars de l’equip. Aquest aval que la resta de la junta i el mateix president ja no es plantejaven, per ser de risc extrem, pot ser que acabi sent l’última i desesperada sortida d’aquesta cruïlla.
No obstant això, la resolució del jutge Ignacio Fernández de Senespleda, que es coneixerà en principi divendres que ve dia 27 de desembre, sembla previsible perquè ja va ser en el seu moment un instrument útil i servil als interessos del president, quan fa dos anys es va trobar que per falta de fair play -el de sempre- Gavi podia quedar lliure per tot just una quantitat ridícula, la que constava en el seu contracte precari de juvenil, ja que no podia ser inscrit, protegit i blindat pel de la seva renovació. Aquella va ser una jugada desesperada, encara que útil, que va sorprendre l’organisme de Tebas, entre altres motius no menys destacables perquè el jutge Ignacio Fernández de Senespleda ni es va encomanar a ningú ni va convocar, com ara sí ha practicat aplicant la normativa processal, a la part demandada, LaLiga. En la seva resolució cautelar, inaudita part, és a dir, sense escoltar ni atendre a LaLiga, va deixar el desenllaç pendent d’una vista que, pel que es veu, tampoc té pressa a fixar i va deixar a Gavi cobrant el seu antic contracte a l’espera que algun dia la seva condició de jugador del Barça pugui regularitzar-se. O no.
Laporta li ha demanat ara al mateix jutge i a la mateixa sala una altra prou sospitosa i oportunista mesura cautelar amb Dani Olmo que li permeti enviar-lo als llimbs d’una altra causa dorment, com la de Gavi, en un calaix oblidat, amb la finalitat que d’aquí a dos o tres o quatre anys es revisi com cal davant un tribunal més seriós i competent del que sembla el Mercantil número 10 de Barcelona.
Laporta va apel·lar en aquell moment al legítim i constitucional dret al treball de Gavi després d’haver estat format a la Masia des de petit. El cas de Dani Olmo és bastant distint, perquè el president el fitxa a l’agost sent plenament conscient de no poder-lo inscriure per la senzilla raó que, pel seu dèficit de marge salarial, LaLiga li té bloquejat des de fa més dos anys. Va ser, per dir-ho d’alguna manera, un fitxatge irresponsable i premeditadament fora de l’abast de les possibilitats econòmiques reals del FC Barcelona com ho demostra, a més, que no va poder jugar les dues primeres jornades de la Lliga a l’agost fins que, per la lesió de Christensen, o millor dit, gràcies a manipular-la mèdicament, Olmo va poder beneficiar-se del que disposa LaLiga en el cas d’una baixa acreditada d’un futbolista més enllà de quatre mesos, podent emprar el 70% de la fitxa per a incorporar un substitut només per a la temporada, en el cas d’Olmo per menys, només fins al 31 de desembre, tret que el fair play propi el pugui cobrir fins a final de curs.
Com que no es dona aquesta circumstància i sent encara confusa la veritable estratègia emprada pel Barça en la seva temptativa per la via mercantil -diferents mitjans ofereixen versions diverses sobre la naturalesa de la reclamació-, la sensació és que Laporta pot anar de farol, com si estigués jugant a veure si LaLiga és capaç de no admetre-li la inscripció de Dani Olmo. Pot ser que al final hagi optat per demanar-la via dels diners sobrants de Ter Stegen, en ser baixa de llarga durada y després d’incloure en la plantilla al porter polonès Wojciech Szczęsny. Encara que LaLiga redueix a un jugador substitut per lesionat aquesta possibilitat, Laporta sempre se sent legitimat a saltar-se la llei com fa sovint amb els estatuts del FC Barcelona i, sobre la base de les seves urgències, pot ser que vulgui forçar aquesta altra porta.
De fons, Laporta filtra als mitjans i al mateix Dani Olmo, al seu pare i al seu agent que tot està controlat perquè sempre disposa de la via de la venda a futur de seients preferents del Camp Nou, una solució a costa d’una dolorosa reducció d’ingressos quan operi el Spotify a ple rendiment. Si fos així, cal preguntar-se per què no ha tramitat ja la inscripció de Dani Olmo i ha impedit l’actual escenari d’incertesa, a una setmana de la caducitat de la seva alta provisional i sota l’amenaça que pugui quedar lliure, de perdre els gairebé 50 milions del cost del seu fitxatge i damunt haver-li de pagar el contracte sencer per acabar, si el jugador volgués, fitxant pel Reial Madrid.
La mateixa cruïlla actual és el resultat d’una gestió negligent que, si res ho remeia, només podria resoldre’s amb un altre aval de la directiva, d’alt risc i per una quantitat que, d’acord amb les informacions disponibles, podria superar els 75 milions.
Un fet és evident. Si fos tan senzill i fos a les mans de la directiva resoldre el cas Olmo ja l’hauria formalitzat. Alguna cosa passa realment greu quan cal tirar els daus en els tribunals i a veure què passa.
