Poques representacions teatrals poden superar la posada en escena de l’assemblea del dissabte passat a l’Auditori 1899 del Barça, on el president Joan Laporta va convertir la narració de l’acord Barça-Nike en un autèntic conte de Nadal, desbordant d’imaginació i d’herois com Darren Dein, que s’emportarà una comissió d’aproximadament 50 milions, sense la intervenció del qual mai hagués estat possible aconseguir un acord a temps de convocar una assemblea extraordinària i urgent perquè LaLiga no li retiri al Barça les credencials per a continuar jugant.
Això sí, sense que gràcies a aquesta cataracta de milions sigui possible encara tornar a la regla 1:1 i poder inscriure a Dani Olmo a partir de l’1 de gener.
De moment, l’únic final feliç és el de l’intermediari amic del president Laporta, Darren Dein, l’afortunat personatge que, de sobte, va ser cridat a intervenir en les negociacions de la recta final de l’acord amb Nike, de la mateixa manera que, fa dos anys, també li va tocar la grossa quan va acabar de rematar l’acord amb Spotify.
Poc importa que, en aquell moment, ja resultés sospitós i inversemblant que el FC Barcelona hagués de recórrer a la intermediació de Darren Dein, un agent de futbolistes, per atancar un acord -confidencial, per descomptat- amb una plataforma de streaming de continguts musicals.
També el Barça, d’acord amb el relat de Laporta, es va trobar perdut en un moment donat, casualment després que el club decidís no acceptar a l’octubre la proposta de Nike “perquè podem aconseguir millors condicions”, després d’afirmar que “si haguéssim volgut ja estaríem en la regla 1:1 signant el nou contracte amb Nike”.
Els esdeveniments i la seqüència dels fets han demostrat que Laporta no és precisament una font creïble. No només pel cronograma de l’acord amb Nike, el president ho ha acreditat repetides vegades i en tots els fronts, com per exemple amb les repetides falsedats sobre la inscripció de Dani Olmo per no referir-se a com li va aixecar la camisa a Leo Messi dues vegades.
Sobre Nike, el conte de Nadal diu que hi havia una vegada una cruïlla en la qual, trencades les negociacions, a Darren Dein se li va ocórrer una idea meravellosa: acudir a Puma perquè fes una proposta al Barça i, sobre aquesta oferta, que Nike decidís si la igualava o es retirava. Nike, sempre atesa la versió assembleària, va acceptar encantada entrar en aquest joc i, finalment, no només puja l’aposta de Puma, sinó que complau els desitjos de Laporta de pagar un percentatge d’aproximadament un terç de la comissió per a Darren Dein.
A més, es rendeix a totes les peticions i plantejaments del Barça per acabar acceptant les millors condicions de la història a favor del club per un període també mai vist abans de catorze anys. Amb les fades voletejant per les Megastores, és clar.
Més enllà dels enormes i inexplicables buits cronològics, costa encaixar en tota aquesta història que el Barça, per ordre i responent a una compulsió de Laporta, decidís presentar una demanda a Nike per incompliment de contracte i donar per segur que ell podia trencar unilateralment l’acord vigent fins a 2028, filtrant en paral·lel que s’havia reunit amb Puma per a substituir al primer patrocinador i que, d’altra banda, també com a alternativa a Nike, ja havia fabricat milers de samarretes pròpies en previsió d’un escenari d’emergència. Una altra bogeria que no se sap tampoc quant li ha costat al club.
No obstant això, quan més presumia Laporta de poder trencar el contracte, les mesures cautelars sol·licitades per Nike i dictades per un jutge van prohibir al FC Barcelona, amenaçat de penalitzacions ruïnoses, parlar si més no amb cap altre fabricant de roba. A més va recordar-li que fins i tot en el supòsit de poder afrontar el cost d’una indemnització per alliberar-se del contracte, sempre hauria d’advertir-lo amb dos anys d’anticipació, ja que Nike necessita aquest temps per als processos de producció, comercialització i distribució que finalment garanteixin beneficis per a totes dues parts.
Tal va ser l’efecte dissuasiu de les mesures cautelars contra l’entusiasta i temerària demanda de Laporta que no va tenir un altre remei que retirar-la del tribunals com a indicatiu de la rendició blaugrana d’aconseguir independitzar-se de Nike.
Suposava una altra devastació per a la fràgil economia blaugrana, una perspectiva agreujada per culpa de la catàstrofe provocada per BarçaStudios i per noves retallades de LaLiga en el marge salarial. Laporta es va trobar, de sobte, que abans de final d’any al Barça se li exigia confirmar l’entrada de més diners de Nike -promès per Laporta a LaLiga- tot i que tampoc fos suficient per a inscriure a Dani Olmo.
A córrer, encara que amb aquesta especial sensibilitat seva cap als seus amics com Darren Dein, al qual va situar en l’eix de la negociació final, accelerada i marcada per la necessitat de tancar un tracte a contrarellotge així com per l’estupefacció de Nike pel nou emissari del Barça, un complet desconegut a qui, a sobre, Laporta demanava que Nike es fes càrrec i silenciosament de la seva comissió.
El desenllaç, tal com ho ha relatat Laporta, li atribueix a l’amic comissionista del president, Darren Dein, el paper protagonista de salvador en un pla colós de Marvel amb superpoders, capaç de duplicar les contraprestacions de la marca nord-americana, de doblegar-se amb genuflexió a totes les propostes comercials i de fer-se’n càrrec de gairebé un terç de la comissió, ara sí absolutament necessària i justificada.
En previsió de possibles contingències, com que els socis no entenguessin que només amb la comissió de Darren Dein el Barça podria inscriure a Olmo i fitxar dos laterals, Laporta va forjar un aparatós escenari d’assemblea, telemàtica, manipulada, tancada i antidemocràtica, forçant fins i tot la presència d’ambaixadors de la marca que no sabien quina cara posar quan Laporta els va assenyalar i va nomenar en prova d’agraïment.
En realitat, aquesta complicitat, igual que la il·lusionista narrativa laportista sense aportar una sola xifra, va ser a canvi de cessions i sacrificis per part de Laporta que el Barça pagarà molt cars en el futur.
Les raons són òbvies, perquè d’entrada un acord per catorze anys suposa que qualsevol contraprestació quedarà desfasada en tot just tres temporades. Sense conèixer amb certesa el veritable impacte econòmic, només que pot ser per un total de fins a 1.700 milions -és a dir amb primes per títols-, l’única cosa certa és que Laporta ha ingressat avui un signin bonus íntegre, d’uns 140 milions segons les fonts, que alleuja la tresoreria, però que a efectes comptables es prorratejarà per cada temporada al llarg del contracte. És a dir, sense que a partir de l’any que ve i fins al 2038 sigui un ingrés real, només un apunt comptable.
Al muntant cal restar-li la comissió de Darren Dein, que per més que digui Laporta es paga contra els comptes del club i el fet no menys simptomàtic que, malgrat registrar-se un increment substancial -es parla d’uns 40 milions- aquesta mateixa temporada, els beneficis previstos no van més enllà dels 5 milions. Això tenint en compte que si el primer equip continua jugant a Montjuïc un o dos mesos més, aquests possibles guanys seran ràpidament consumits.
La veritat només se sabrà amb el pas del temps i pot ser que de la mà dels auditors als quals Laporta, segons va afirmar, encara no s’ha informat del veritable calibre del nou contracte. De moment, només és un conte de Nadal.
