Consultor i divulgador. Coordinador de l’Instituto Resiliencia i de la revista 15/15\15 Per a una nova civilització. Membre fundador de l’associació Véspera de Nada por unha Galiza sen Petróleo. Coordinador de la Guía para el descenso energético i autor de La izquierda ante el colapso de la civilización industrial. Ara publica Las verdades incómodas de la transición energética (Icaria Editorial).
Per què les veritats incòmodes de la transició energètica?
L’etiqueta “transició energètica” s’està usant per ocultar a la ciutadania moltes realitats incòmodes, que són les que intento treure al debat públic. Ens intenten convèncer que canviant de fonts d’energia podrem continuar amb la nostra forma de vida i les nostres societats tal com les coneixem. Això és impossible, i d’aquí la incomoditat. Però tenim dret a saber una cosa que no és fàcil d’assumir: no podrem tenir una societat igual sense l’energia d’origen fòssil que ja hem gastat.
És factible la transició energètica?
En els termes en els quals s’està plantejant, és a dir, canviar totalment les fonts i els sistemes de captació d’energia mantenint l’estil de vida de les societats industrials, no és factible. Podria donar-se un altre tipus de transició que no s’assemblaria gens a les anteriors transicions energètiques perquè, cosa que no ha passat mai fins ara, l’energia total disponible, en comptes d’augmentar, disminuirà.
La transició energètica frenarà el canvi climàtic?
Aquest tipus de transició que s’està pretenent fer per descomptat que no, perquè consisteix bàsicament a afegir, a sumar generació elèctrica mitjançant uns sistemes anomenats “renovables” que, en realitat, impliquen generar més gasos d’efecte hivernacle. Ens diuen que el frenen perquè se suposa que substitueixen altres energies que n’emeten més, però no és cert que les substitueixin, només les complementen. Així que, en lloc de frenar seguirem corrent, però aixecant una mica el peu de l’accelerador. A part del fet que el caos climàtic a aquestes altures ja no es pot frenar; en tot cas, mitigar, evitar que empitjori, i per a això no serveixen les anomenades “renovables” mentre segueixin sent una extensió dels combustibles fòssils.
Què significa descarbonitzar l’economia?
Literalment, seria tenir una economia sense carboni. Però això també és impossible. Amb aquesta expressió pretenen promoure una economia que emeti menys CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle. Però, com passa en altres aspectes d’aquesta “transició”, no es vol reconèixer que això és impossible en un sistema dirigit pel creixement constant de la producció (el PIB). És a dir, en un sistema capitalista. Podríem emetre menys gasos si produíssim menys, però això només seria possible en un altre tipus d’economia. Per exemple, la que planteja el Moviment pel Decreixement.
Podem aconseguir una economia circular?
No, mentre ens obstinem a créixer a cada cicle. La impossibilitat deriva de la física: les lleis de la termodinàmica ens diuen que només una societat industrial que disposés d’una font d’energia infinita podria reciclar totalment els seus materials i residus i, per tant, generar un metabolisme socioeconòmic industrial realment circular. No seria seriós qualificar com a tal una economia que només reciclés un 30%, per exemple. Per tant, l’única economia circular de la qual es pot parlar d’una manera realista és una economia de tipus agrari tradicional preindustrial i, per descomptat, agroecològica. Davant d’aquesta nova etiqueta hi ha qui parla d’una “economia en espiral”, que en cada cicle consumeixi menys recursos, fins a tornar a un nivell sostenible, i després intentar buscar la màxima circularitat possible.
L’energia fotovoltaica és tan neta?
Si les comparem superficialment pot semblar-ho més que una central de carbó, però si mirem el cicle complet, veiem que molts panells es fabriquen a la Xina utilitzant energia de centrals tèrmiques. A això, s’hi hauria d’afegir tota la mineria necessària per obtenir els elements per fabricar els panells i el transport, la instal·lació, el manteniment… Tot consumeix gasoil, gasos d’efecte hivernacle i empitjora el clima. I uns anys després de la seva instal·lació (25 amb sort) cal desfer-se del panell i substituir-ho per un altre, consumint de nou combustibles fòssils; així que, de “renovables”, res.
Tindrem tots un cotxe elèctric?
No. Simplement no surten els números. Ni dels minerals que es necessitarien ni de la infraestructura elèctrica necessària per mantenir els cotxes i les seves bateries, de vida útil molt curta. El cotxe elèctric serà només per a una minoria acabalada, així que tornarem als inicis de l’automoció: el cotxe privat només per als rics.
L’hidrogen verd és la solució?
No. En primer lloc, perquè el nostre problema és de falta d’energia i l’hidrogen no és una font d’energia, sinó un vector, una manera d’emmagatzemar-la per utilitzar-la més tard i de manera concentrada. Pot tenir el seu lloc en el futur, per a determinades aplicacions que necessiten una gran potència energètica, però això de l’”economia de l’hidrogen” és una quimera. Això sí, també serà un vector per al colonialisme energètic, ja que els països enriquits voldran que els més pobres produeixin molta energia “renovable” per convertir-la en hidrogen per portar-lo després als seus països i mantenir la seva maquinària i la seva indústria pesant. De fet, ja s’està veient amb els plans i les inversions de països com Alemanya i altres a Àfrica, Sud-amèrica i fins i tot Espanya.
Què canviarà sense gasoil?
Tot, perquè és la sang del nostre sistema. Com la mundialització, i la deslocalització de les fàbriques, s’ha tornat imprescindible. El transport depèn del gasoil i de la gasolina gairebé al 100%. I no és un sector fàcil d’electrificar. Ja està començant a faltar, perquè no tot el petroli serveix per fabricar-ne, i el petroli bo per fer gasoil és el primer que està començant a declinar, dins del procés general de zenit de l’extracció mundial de petroli.
Hi ha minerals suficients per a la transició?
No per al tipus de transició que ens estan venent, on tot s’electrificarà, incloent-hi el parc mòbil mundial. Hi hauria diversos minerals que ni amb totes les reserves del planeta serien suficients, i de molts altres s’absorbiria la majoria de la seva producció, cosa que ens deixaria sense per a altres usos molt importants.
Hem de canviar de feina?
Sí, no només els miners del carbó o els empleats de les centrals tèrmiques. Les repercussions del declivi energètic i del fre que hem de posar a l’economia per evitar el desastre climàtic implicaran una reconversió en pràcticament tots els sectors. El més destacable és que, de la indústria i dels serveis, molta gent haurà de passar al sector primari, sobretot a l’agricultura, per poder sostenir la seguretat alimentària en un procés de desindustrialització del model de producció d’aliments. I de relocalització de l’activitat, perquè, en no haver-hi gasoil i altres combustibles, no quedarà més remei que tornar a fer-ho tot de manera molt més propera, tant en la vida social com en l’econòmica.
Què és i per què es parla tant de la resiliència?
És la capacitat de resistir un impacte o un trauma conservant les funcions bàsiques. Es pot aplicar a un individu, a un ecosistema o, en aquest cas, a una societat sencera. En modernitzar-se, les nostres antigues societats agràries van perdre molta resiliència, encara que van guanyar en eficiència i complexitat. Ara, quan el nostre model de civilització ja no se sosté, necessitem ser resilients. El cop és inevitable, i el que hem de fer és preparar-nos tan bé com sigui possible perquè el sofriment social i ecològic sigui el mínim possible.
Per què la transició energètica com a cigne negre?
Va ser el geòleg Simon Michaux el que la va qualificar així en un informe del 2020, perquè amb totes les dades disponibles en aquell moment sabíem que la “transició energètica” tal com s’està plantejant era impossible. Destinar els escassos recursos minerals i energètics a aixecar les infraestructures de les “energies renovables” necessàries per substituir tota l’energia fòssil suposa malversar materials i energia. Aquesta transició que ens venen com una solució només servirà per agreujar el problema, i d’aquí a uns anys ens haurem de mostrar sorpresos per una cosa que els científics fa anys que adverteixen: que no podem seguir mantenint la nostra civilització tal com la coneixem i que la “transició energètica” com a problema, el cigne negre, no només era previsible, sinó que estava perfectament descrita i existia.
