“Tal com vius durant la joventut i maduresa, viuràs durant la vellesa. Si has tingut una vida d’inquietud per les coses, projectes personals i set de coneixement, tindràs una vellesa d’inquietud per les coses, projectes i set de coneixement… no s’envelleix per dins, només per fora”. (L’art d’envellir, de Marc Tul·li Ciceró).
La infantesa i la vellesa comparteixen una característica que és la dependència, la necessitat que es tingui cura de nosaltres. Si els infants no han de ser adults abans d’hora, podríem dir que les persones grans no han de ser uns adults caducats? L’augment de l’expectativa econòmica i social en la societat actual ha fet créixer els anys viscuts molt més enllà del període vital dedicat a l’activitat productiva.
Aviat al nostre país serem majoria les persones més grans de 65 anys a partir del 2040. Això significa que haurem de coordinar i reinventar un procés i una aliança intergeneracional amb les generacions més joves per donar sortida a tot el que la humanitat necessitarà. Caldrà pensar no solament amb la visió assistencial de les persones grans, sinó també amb un sistema que promogui la inserció activa en les dinàmiques socials, incloses les productives.
La fórmula de la democràcia descansa en un equilibri subtil que reclama obediència: es funda en la dignitat absoluta dels individus, un reconeixement recíproc. Aquest reconeixement digne dels humans es veu darrerament amb l’interès manifest de diferents grups, persones, moviments, i també institucions que estan iniciant reflexions totalment obertes, que ens animen i ens porten a pensar l’enorme complexitat que està esdevenint a la societat del segle: l’envelliment de la mateixa societat, la longevitat de les persones.
Aquest fet demogràfic se’ns presenta avui com a una oportunitat que permet, a la societat en el seu conjunt, beneficiar-se de l’activitat i el coneixement de les generacions de més edat. No obstant això, tots els ciutadans estan cridats a un moviment de transformació personal, no només les persones grans. Davant de molts fets vulgars, s’ha d’apostar per una reforma cap a l’exemplaritat, lluny de la resignació. La persona gran té consciència històrica, perquè comprèn que l’element del que és humà és un fluid dinàmic en permanent discórrer i no ignora el caràcter efímer, provisional i reversible d’allò humà.
Mil·lennis de vida humana i dècades d’experiència democràtica ens doten de recursos per afrontar l’etapa més accelerada de concentració de persones grans a pobles i ciutats. Avui ens juguem l’èxit o el fracàs d’un model de convivència establert segur, productiu i atractiu. Vol dir que tenim mitjans perquè les persones grans puguin desenvolupar els seus projectes de vida, i també els col·lectius que afecten el seu entorn i a la seva comunitat; la creació de nous instruments; nous espais socials; nous models de formació; noves formes d’acció cívica o inclús d’acció política per lluitar contra la supressió de les barreres per edats, per afavorir el trencament de barreres envers les persones grans, per reforçar els nexes entre vida social i política i la longevitat. I tot això, en un terreny pràctic, en un terreny d’organització i d’acció.
Hem de conscienciar una societat que per la seva aportació, història, entroncament amb les seves estructures socials, culturals, econòmiques i institucionals, ha de crear noves majories entorn de l’envelliment que ajudin a fer les transformacions necessàries. Aquesta proposta comporta i pretén d’una manera un xic agosarada iniciar una discussió i un treball en comú per inventar i posar en pràctica noves modalitats, noves formes d’acció cívica, al nostre país al voltant de l’envelliment de la població. La nostra societat afronta la vellesa al revés de com l’hauria d’afrontar, d’una manera on perdem tots, individus i col·lectiu.
Per això, pensar la societat des de la longevitat i rectificar pot ser un potent motor de canvi. Hem de tenir la capacitat d’iniciar un projecte pensat per la societat més multigeneracional que hem tingut mai, una societat on conviuen almenys cinc generacions diferents, però que coincideixin no vol que interactuïn o cooperin entre si.
Cal treballar en un model de futur de la societat que tingui l’envelliment de les persones com a repte prioritari, i que a la vegada permeti resoldre aspectes econòmics, socials, culturals dels ciutadans com a referent humà de les properes generacions. Cal agrupar energies diverses per crear escenaris de trobada i interacció per les relacions entre edats, i sobretot per superar els reptes que ens planteja la longevitat, que alhora son oportunitats de canvi per a tota la societat, oportunitats que poden arribar a generar un ampli suport.
L’envelliment de les persones ha de seguir mantenint intacta la sociabilitat de la vida adulta, la seva autoorganització, la seva capacitat relacional, la seva participació social, i la seva capacitat de comunicació. Potser en altres èpoques en què la humanitat també valorava poc la vellesa els vells s’hi resignaven, la comunitat dominant feia que assumissin el seu rol purament passiu sense incomoditat. Però el nostre és el temps de l’individu, de la consciència plena, de la seva autonomia funcional, i veure’ns relegats per un prejudici social edatista ens revela cada cop més un repte cada cop més important: resoldre o millorar la seva participació dins la societat.
Aquesta és la paradoxa de fons que posa de manifest el concepte de longevitat: la nostra societat afronta la vellesa al revés de com l’hauria d’afrontar, d’una manera on perdem tots, individus i col·lectiu. Per això, pensar la societat des de la longevitat i rectificar pot ser un potent motor de canvi.
