La condescendència de la premsa i l’entorn digital laportistes, veritable suport i pantalla de protecció del relat oficialista sobre el FC Barcelona, continuen confiant que les inscripcions de Dani Olmo i de Pau Víctor, pendents encara -com les ampliacions de contracte de Gavi, Balde, Pedri i Araujo-, són cosa feta i segura, que només és qüestió que el president, al seu gust, es limiti a pitjar el botó d’alguna de les diverses solucions al seu abast.
Per ordre d’aparició mediàtica són aquestes: dues o tres empreses -o fins i tot més- que ja en temps de l’assemblea celebrada avançat el mes d’octubre porfidiejaven desesperadament per entrar en l’accionariat de Bridgeburg Invest, la societat que capitalitza la venda inacabada de Barça Studios; els inversors que Joan Laporta va captar, no sense deixar de ser sorprenent i confús, en el seu viatge privat que no ho era a Mongòlia i Qatar; la venda anticipada de l’explotació de les llotges VIP per 200 milions i, finalment, si no queda una altra solució, un gest tan senzill com presentar un aval dels directius.
No serà per falta d’imaginació que no es remenin alternatives. Una altra cosa és la base real de cadascuna d’aquestes sortides a una crisi recurrent i dramàtica perquè en les últimes hores ha explotat, de moment com una d’aquestes voladures controlades, la bomba Dani Olmo en forma de clàusula que li permetria quedar lliure el dia 1 de gener del 2025 si en la data límit del final d’aquest any el FC Barcelona no és capaç d’aconseguir el marge salarial necessari perquè continuï vestint de blaugrana.
La clàusula va ser inclosa a l’agost d’aquest mateix any en resposta a l’incompliment de la promesa de Laporta d’inscriure’l a temps de poder debutar en la Lliga. Olmo va haver de sentir en les seves pròpies carns el pànic a quedar-se fora de joc tot l’any i va actuar ràpidament activant una opció prevista en el primer contracte sobre aquest tema, consistent ni més ni menys que en la nul·litat total del seu contracte amb el Barça per sis temporades i una clàusula de rescissió de 500 milions.
L’amenaça d’aquesta possibilitat continuarà vigent mentre el Barça no li garanteixi l’oficialitat plena com a jugador blaugrana. És a dir, que encara que pogués ser inscrit fins al 30 de juny gràcies a un aval o una solució d’última hora, en el supòsit de no tenir assegurada la continuïtat l’1 de juliol també la seva baixa seria efectiva.
Automàticament el club hauria perdut els 47 milions compromesos pel seu traspàs al Leipzig alemany, a més de cobrir-se de vergonya i de fer un altre ridícul mundial en la línia del mercat d’estiu, quan va haver-hi de plegar veles i renunciar als quatre o cinc cracs que, com Nico Williams, no es van creure els contes de la lletera de Laporta.
L’únic que va picar va ser Dani Olmo, en el millor moment de valoració gràcies al seu extraordinari rendiment a l’Eurocopa, amb el seu club desitjant obtenir un benefici insuperable en l’operació i el jugador disposat a realitzar qualsevol sacrifici per aprofitar l’oportunitat única de tornar al club on es va formar i del qual degué emigrar sent molt jove perquè no hi havia lloc per a ningú en un centre del camp amb Xavi, Iniesta i Busquets.
Dani Olmo va acceptar. fins i tot. el risc que la seva inscripció arribés al límit, en l’últim moment. El que no podia imaginar és que finalment, davant l’evidència que Laporta no era capaç d’aconseguir els diners suficients, per bastant marge d’insuficiència, només pogués entrar per la porta del darrere i amb una certa manipulació dels informes mèdics gràcies a estirar la lesió del seu company Christensen.
Per aquest motiu, perquè en realitat continua sense ser legalment i indiscutiblement jugador del Barça, Olmo va voler assegurar-se que no tornaria a passar per la mateixa situació d’incertesa en el mercat d’hivern. Dani Olmo ja no es fia de Laporta amb motius de sobres.
Que hagi sortit a la llum l’existència d’aquesta clàusula suposa una càrrega extra i injusta per a un futbolista amb un excepcional rendiment sobre el camp, sobre el qual ara l’afició i l’entrenador saben que pot marxar, extrem que si acabés succeint no seria, per descomptat, per la seva culpa, sinó per la reiterada negligència i l’acumulació d’errors i falsedats del president blaugrana.
Resulta inquietant, d’altra banda, que en tot just mes i mig la certesa, segons Laporta, que hi havia empreses tancant els serrells de la seva due diligence per invertir en Barça Vision s’hagi evaporat com si mai hagués existit, el mateix que han fracassat, almenys a escala de club, els viatges de Laporta per territoris de provisió abans prohibits i que ara mateix es remeni una altra opció tan complexa, sense temps i pot ser que inútil com el contracte amb Nike, com és la venda de l’explotació de les llotges i seients VIP del nou Spotify per 200 milions. Caldrà veure si aquesta venda no requereix una aprovació assembleària i, en tot cas, si, per raons òbvies comptables, encara que els diners arribin a la tresoreria blaugrana, aquest ingrés ha de prorratejar-se anualment al llarg del període avançat.
En qualsevol cas, i això és doblement preocupant, fins fa una setmana aquest negoci no era la solució, la qual cosa vol dir que no hi ha inversors per al negoci audiovisual i digital. El mateix de sempre. A contrarellotge, Laporta ha de trobar un subterfugi d’emergència, negociant sota pressió i amb totes les de perdre en qualsevol tracte o operació després de més de dos anys amb el marge salarial bloquejat i havent arribat al límit de tots els trucs possibles.
Quedarà l’aval, un altre aval personal dels directius que ara mateix sembla l’única escapatòria. El problema és que qui avali avui per a inscriure Olmo confiant en la paraula del president, el més probable que a 30 de juny sigui executat, tret que hi hagi traspassos sonats abans d’aquesta data en una espiral de descontrol, més urgències i l’espera de més miracles.
