De l’oblidable gal·la del 125è Aniversari continuen despenjant-se indiscrecions, desapercebudes en el seu moment, però que amb el pas dels dies van transcendint i acumulant cada vegada més malapteses i desarreglo en l’enorme mural de les atrocitats del laportisme, començant perquè l’aplaudida i interminable llauna del president va deixar malifetes, buits imperdonables i descuits com no ponderar el valor i transcendència de la Masia, obra íntegra de Josep Lluís Núñez, president del qual aviat s’esborrarà fins al seu nom en el marbre de la llotja que els immortalitza, o la no menys trista omissió de la figura de Tito Vilanova.
Són només exemples que per molt improvisar Joan Laporta s’assegura l’èxit mediàtic, perquè resumir la història del Barça en 40 minuts pot fer-ho qualsevol culer bastant millor que l’atropellat discurs de Laporta, que a causa dels seus excessos i afany de protagonisme es va menjar diversos dels actes institucionals previstos, entre ells el de l’homenatge a la figura de Johan Cruyff que anava a protagonitzar el seu fill Jordi.
Que saltés de l’escaleta va ser causal, Laporta sabia que, si s’estenia en la seva al·locució, com va fer expressament, els seus minuts de més en la pantalla eliminarien part del pla d’emissió per tractar-se d’un espai programat per TV3 en directe i que obligatòriament havia d’acabar abans del Telenotícies Vespre.
Se li van assignar set minuts inicialment i en l’assaig del matí ja es va passar de la ratlla fins als vint-i-tres minuts, motiu pel qual va ser instruït, advertit i ‘amenaçat’ que si sobrepassava el temps pautat el guió, saltaria per l’aire. Laporta, que des de la fugida de Jordi Cryuff després de la de Mateu Alemany, s’ha distanciat d’ell i de la família (tampoc va participar, ell ni ningú de la directiva, en l’homenatge a Johan de Sitges fa unes setmanes) sabia que si s’allargava fins als quaranta minuts!, els únics grans protagonistes es reduirien a ell mateix i al concurs eurovisiu de David Carabén, és a dir el vessant musical amb prioritat sobre la institucional.
D’altra banda, poc o res més a afegir d’un final gens apoteòsic amb la freda i intranscendent presentació en societat d’una mascota que va causar més rebuig i pànic que una altra cosa en les turmentades expressions de Gavi i de Lamine Yamal, tret que potser aquest va ser un factor afegit de ‘commoció’ que va deixar a l’equip en estat de xoc davant Las Palmas fins a l’endemà.
Mancant veritables i raonables motius per a gaudir d’un aniversari tan assenyalat en la història del Barça i no d’un xou a major glòria i distinció del president, amb el seu karaoke personal inclòs, es va emportar un destacat reconeixement el vídeo-espot-curt (com es prefereixi catalogar el gènere) titulat ‘Volem la pilota’, instrument audiovisual que havia d’expressar l’esperit, les emocions i l’argumentació principal del 125è Aniversari sota aquest anhel de centrar la raó de ser futbolística i social del Barça en la possessió i el domini dels partits a través de la pilota com a essència i identitat d’una determinada i singular forma de jugar i de guanyar.
Al llarg de 7’45” d’imatges comprimides en un accelerat i trepidant relat, el seu contingut impacta per la condensació i la transmissió intensíssima d’emocions. A priori, una encertada aportació a la festa d’aniversari que fins podria haver reivindicat el paper i la raó de continuar lluitant per Barça Vision si la peça hagués estat filla d’aquesta pasterada de bones intencions audiovisual i digital que fins ara només era -i ho continuarà sent per desgràcia- una factoria de pèrdues milionàries que no desperta més interès financer que el de l’auditor per a liquidar la companyia com més aviat millor.
El cas és que, voluntàriament o no, ‘Volem la pilota’ ha suposat el definitiu rèquiem, funeral i sepultura de tot aquest invent (Barça One inclosa) i de tota esperança de ressuscitar la companyia des del moment en què la cúpula del club, Laporta i Carabén, van decidir que per a l’ocasió, per a assegurar l’èxit d’aquest espot barcelonista basat en la seva pròpia història, calia posar-lo en mans de professionals externs, americans de reconegut prestigi i recorregut internacional.
El cost, segons fonts solvents, ronda el milió d’euros, quantitat absolutament desproporcionada per a un treball més que decent d’edició i recopilació d’imatges barcelonistes, encara que sense localitzacions, gravació d’exteriors ni treball d’estudi que justifiqui una inversió de tal magnitud. Els beneficiaris han estat el seu director: Leigh Powis, el guionista: David Carabén, la productora: ProdCo i els seus socis fundadors: Ian Pons Jewell and Zico Judge, el seu director General i productor executiu: Jon Adams, el seu productor: Theo Hue Williams i el director de Fotografia: Norm Li.
Ningú de la casa involucrat ni ningú de Barça Visió, l’esperpèntica evolució de Barça Studios, participant en aquest vídeo de l’any barcelonista que, a sobre dels ridículs, va haver d’emetre’s en la gala del dia 29 de novembre passat sense estar acabat del tot i pendent encara del pagament d’una sèrie de drets, motiu pel qual va ser mutilat en la seva estrena per a evitar conflictes. Una altra negligència inadmissible coneixent amb tanta antelació la data de l’aniversari i una altra més que dubtosa i sospitosa inversió del Barça de Laporta en contra dels propis interessos del club, perquè l’aparador del 125è Aniversari era l’última i única oportunitat de rescatar aquest monstre anomenat Barça Vision de la ruïna de la societat mercantil Bridgebur Invest assetjada pels impagaments i l’absència d’un pla de negoci que la pugui continuar mantenint viva, ni que fora artificialment.
Cal preguntar-se si d’aquest mode ha resultat més senzill pagar-li els seus serveis a Carabén i si amb aquest milió per a costejar una producció externa i estrangera, perfectament assumible pels professionals de la casa o de Catalunya, es podria haver obrat una miraculosa reanimació del difunt Barça Studios.
