En l’entorn barcelonista d’avui es produeix un fenomen d’enorme interès per a l’anàlisi del seu veritable estat d’ànim, posicionament i actitud davant una realitat cada vegada més confusa. D’un costat, a la vista està, el client de l’estadi Lluís Companys ho aplaudeix tot, s’ho passa en gran i sembla gaudir igual si al Barça l’entrena Xavi o Flick. El mateix passa en les assemblees telemàtiques una vegada bandejades per sempre les presencials, que les votacions són sistemàtiques i majoritàriament aprovades a favor de les propostes de la junta, en cada cas amb menys intervencions i debat social per la senzilla raó que resulten inaccessibles els canals informàtics posats a la disposició dels assistents virtuals; vies d’accés i de participació que en realitat estan capats a l’hora de la veritat.
En conjunt, senyals d’una generalitzada aprovació i satisfacció respecte de la gestió de la directiva per part d’aquestes dues mostres de socis inicialment representatives de l’estat d’opinió pública barcelonista a les quals, si cal sumar el ressò de la premsa i de les xarxes socials, aclaparadorament laportistes i sempre predisposades al palmerisme, el servilisme i la defensa de l’actual junta, consoliden i reforcen aquesta sensació d’una estabilitat i satisfacció indiscutible.
En canvi, el discurs de personatges com Víctor Font o Joan Camprubí, que serien ara mateix la veu més representativa de l’oposició i -no hi ha per què dubtar-lo tampoc- socis tan significatius i representatius d’un altre ampli sector del barcelonisme apunta a un extrem oposat, de total discrepància i alarmisme quant a l’estat real del Barça a causa d’una sèrie de decisions errònies, negligents, temeràries, frívoles i sospitosament opaques. Font sentència que el club està ara pitjor que quan el va deixar Josep Maria Bartomeu i Camprubí parla directament d’un veritable perill d’extinció.
Quant a la transcendència i calat de la seva crítica, tots dos comparteixen ara mateix un espai a penes visible en l’opinió publicada, ja que l’ordre mediàtic repressiu, policial i dictatorial laportista és un eficaç aparell al servei de la imatge idíl·lica de la directiva, i una actitud més aviat apocada i autoreprimida, de parlar poc i fer encara menys perquè el pas següent a la seva declaració de zona catastròfica és el de sortir al carrer a lluitar en les trinxeres contra la sòlida ocupació laportista, és a dir proposar un vot de censura. I aquest és un pas que no s’atreveixen a fer per por de perdre –Joan Laporta en la seva mateixa situació no ho dubtaria- i perquè, en el seu món del ben quedar i el mantelisme, prefereixen estalviar forces per a les eleccions.
Ara, a aquestes veus dissidents s’ha unit en reacció a la seva anunciada expulsió de Montjuïc la de la Grada d’Animació, que ha despullat les males arts i pitjors intencions de Laporta sobre com serà el disseny del Spotify quan algun dia s’obri al públic. El més interessant del seu comunicat és que resulta específic, precís i pedagògic:
“Això no va de sancions econòmiques que no vulguem pagar, hi ha molt més de fons. A poc a poc el soci està perdent el pes que sempre ha tingut històricament, que li correspon. La poca comunicació i el total desinterès en l’EDA, propostes rebutjades sense cap argumentació, veure com les revenguis de sempre encara estan permeses, desnaturalitzar les graderies d’ambient del futbol omplint l’estadi de turistes, ones amb empat a zero, ‘kiss cams’, speaker de broma, preus indecents, fomentar l’absència de rivalitats, canviar els colors històrics del club per pur màrqueting, presa de grans decisions sense transparència i sense consultar al soci, persecució de qualsevol mena d’animació i discurs contrari, prioritzar l’espectacle sense lloc a l’arrelament sentimental i familiar… infinites raons que deixen veure les intencions d’aquesta junta directiva, prioritzar un model de negoci on surt molt perjudicada la massa social més pròxima i fidel al club. Estan venent el club econòmicament i socialment. El tancament de la nostra zona, de la veu de l’estadi, és un pas més en la mort social del club. O reaccionem o acabaran destruint el més important que tenim. Amb la dignitat de la institució no es juga. Amb la història del club, tampoc. Amb el valor de l’escut i els sentiments dels socis i aficionats, encara menys”, diuen, assumint i acomiadant-se de tornar mentre Laporta regni en el Barça: “Lluitarem pels nostres drets com a socis, com qualsevol altre. És a les nostres mans”.
Una raonada i clarificadora denúncia del clientelisme del qual han estat víctimes des del retorn de Laporta. El mateix dirien, si es decidissin a parlar, les Penyes, ara atrapades astutament per Laporta des del moment en què van acceptar entrar a negociar els diners que estaven disposades a acceptar en la seva covarda retirada.
També han fet un gir de 180° les abans lleials, guerreres i rebels tropes dels grups d’opinió ara reagrupes i contràries al règim sota l’ensenya d’Àgora Blaugrana, un altre estèril focus d’oposició que, com la resta, es refugia en el recurs del comunicat com única estratègia de combat contra un enemic laportista que els ha tractat com a Messi, és a dir a palades per a fer-los fora del seu vedat privat de caça.
Quant a la resta dels socis, els clarobscurs, cada vegada més ombrívols, per cert, de la figura del president continuen imposant-se al resultat devastador de les seves atrocitats com si veiessin en les seves poques llums un futur encara esperançador i de grandesa sense límits. Quants? De moment, només la meitat dels abonats de tota la vida han aixecat el dit dient que volen tornar a casa seva.
